El món en què hem acabat vivint

“El món on he acabat vivint”. És una frase que queda. Una frase que fa arrufar les celles, que ressona al cap desagradablement, que fins i tot fa mal al cor. Què vol dir, el món on has acabat vivint, en comptes de lluitar pel teu lloc al món?

Probablement la resposta —les respostes— a aquestes preguntes s’amaguen al costat obscur dels mots que omplin les pàgines de Mirar-nos de cara, en la intenció comunicativa que predomina en aquesta obra feta de set peces assagístiques. Potser la solució del problema és una lluita constant contra l’amnèsia cultural, o contra l’anestèsia. Fa massa temps que ens sentim atrapades al mateix lloc. En algun racó de la frase, molt més endins de les expectatives banals, de les observacions de curta mirada, intuïm que hi ha la clau del misteri. Perquè si volíem que les coses anaren d’una manera i han acabat anant d’una altra, si concatenem ad infinitum les idees que ens ballen pel cap sense cap angle rígid on poder rebotre, no sentim sinó vergonya, humiliació i solitud. Llavors, potser ens concentrem massa a no pensar i no som capaces de fer res d’allò que en algun moment ens ha pogut alleugerir, com una relació epistolar, una vesprada en un cafè, potser una conversa. O ni tan sols el fet de restar en silenci, aquesta joia preuada.

Aleshores em vaig adonar que mai a la vida recuperaria el silenci ric i ple de quan era petita: quan tothom escrivia cartes. El ressentiment es va encendre en ràbia, la ràbia es va enfonsar en depressió, la depressió va donar pas a la letargia.

Vivian Gornick va publicar aquesta col·lecció d’assajos als anys noranta del segle XX. Approaching eye level és ara Mirar-nos de cara, una nova proposta d’aquesta escriptora novaiorquesa que publica L’altra editorial, com aquell celebrat volum Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat. Traduïda en aquesta ocasió per Martí Sales, la proposta literària de Gornick ens arriba a les mans com una invitació a despullar-nos de qualsevol disfressa i qualsevol postura convencional. Un repte valent perquè ens replantegem les nostres decisions. Eixamplar les perspectives, defugir l’estupidesa, observar durant una llarga estona la imatge que hi ha a l’altra banda de l’espill i reconéixer-nos-hi sense pal·liatius, fins que el nostre desig es convertisca en tot desig, la nostra urgència, en tota urgència… Fins que entenguem el món on hem acabat vivint. Amb aquesta sèrie d’experiències viscudes en primera persona, l’autora ens acosta de nou la seua visió crítica del món. Amb un estil pròxim, concís i directe, les seues paraules són un antídot contra l’amarguesa de ser sola davant el món, dona sense fills. Reflexions també sobre el feminisme —articles procedents potser del setmanari alternatiu The village voice, on es va encarregar de fer seguiment dels moviments feministes radicals nord-americans dels anys seixanta i setanta del passat segle—, el matrimoni, el món universitari, l’amistat. Però sobretot, Gornick reflexiona sobre la lluita per ser independent sense abandonar l’estreta relació amb els altres. Hi trobem una cartografia de la soledat d’una dona que no es conforma amb els desconsols que ens governen, ni amb els sentiments entendridors. Massa flaire a frivolitats i exhibicionismes que oprimeix la necessitat d’estar-se amb una mateixa, lluny de les aglomeracions urbanes. O justament enmig d’una gentada, frec a frec amb els milers de desconeguts. Potser per això l’autora estira del fil de la idea de lluita i n’extrau una i una altra paraula capaces de definir en present la sensació espantosa, “vomitiva” que el món d’ahir s’esmicola davant els nostres ulls mentre xarrem amb un amiga, un vell conegut o una companya de feina. Sovint, i de nou, la petjada de Natàlia Ginzburg hi és present, la crítica cultural, el pas diminut que va del drama individual a l’universal.

Noto en les meves terminacions nervioses el rebuig col·lectiu a sucumbir. No estic mai menys sola que quan estic sola en la multitud. Sola, m’invento. Sola, aprofito el temps. Jo, i tothom que conec. Jo, i tots els amics de Nova York.

Gornick és considerada la creadora del “criticisme personal”, un estil desenvolupat en primera persona que recull la tradició de crítics assagistes com Willam Hazlitt i Virginia Woolf , però que inclou la importància de recollir testimonis des del “jo” més personal. I en aquests paràmetres trobem la veu insidiosa de la dona que creix en un món hostil. I ho fa amb tant afany que encomana la seua honestedat, la capacitat de comprometre’s fins al moll de l’os amb l’univers quotidià que l’envolta. Tot i amb els dubtes, en les escletxes dels quals no hi ha lloc ni per a la malenconia. Contra el matrimoni, contra els professors universitaris, contra els poetes, la ploma esmolada de Vivian Gornick no admet concessions enmig de la necessitat peremptòria de tenir opinió pròpia i, doncs, viure sola, mirar de cara la solitud. Carregar-se el mite de viure en parella, perquè ja no serveix allò que dos es converteixen en un. Perquè viure conscientment és l’objectiu que la fa moure’s. Fer de la seua vida un constant aprenentatge, una arma imbatible. I esbandir agrors, netejar aspreses, entendre, finalment, per què caminem. No hi ha més que nosaltres mateixes i l’eterna concatenació de premises, un lloc per a la vida interior, l’energia i la vitalitat. Contra la mediocritat, habitar el món en què hem acabat vivint, amb les paraules, amb la imatge nítida de l’individu lliure i la col·lectivitat. Una esperança sense fisures que renovarà el món, indiscutiblement. Com llegir Vivian Gornick, una lliçó d’humanitat compartida.