Lola Mascarell
Nosotras ya no estaremos
Tusquets Editores, Barcelona, 2021
Començava a creure que no hi ha res més inhabitable que el lloc on vam ser feliços
Rescatem aquestes paraules de Pavese, citades en diverses ocasions i represes per autors com Ernesto Sábato, per il·lustrar la lectura d’una novel·la —primera novel·la de l’autora— que vol ser un cant contra l’oblit. Sobreviure a la memòria familiar i disposar de la veu per a contar-la és potser la finalitat amb què aquesta escriptora valenciana que prové del periodisme i de l’ensenyament secundari ha escrit el testimoni literari d’un món que comença a desaparéixer, absorbit per velocitats trepidants i relacions virtuals. El joc argumental és senzill, el rerefons d’aquesta història, íntim i molt personal. L’estil, clar, fragmentari i desimbolt. El resultat, contundent i subtil. Amb aquesta primera novel·la, una dona de quaranta-pocs anys busca a través de les paraules el fil que la fa tornar a la bellesa primigènia, aquella que habita en els ulls de l’infant. I troba —o retroba— un univers familiar, una fotografia en blanc i negre que recobra vida, retornada a protegir la infantesa i a salvaguardar un grapat de records desats al calaix. Potser considerem aquesta història com l’àlbum de records del nostre passat. L’obrim i hi veiem aquella casa dels avis, la dels estius i les vacances, la de les festes al poble. O els noms de les persones que ens han acompanyat durant l’etapa de creixement, a cavall entre la por i les joguines, l’estima, les nits xafogoses i les mentides. Aquest catàleg, autèntic recompte de moments i de lèxic casolà, repara els errors comesos en el passat, guanya el pols contra l’home gris (un antagonista batejat amb el nom d’aquell Moriarty de Sir Arthur Conan Doyle) captura d’ací i d’allà instantànies i pistes reveladores i ho converteix en Nosotras ya no estaremos, l’obra en prosa que ha escrit Lola Mascarell (València, 1979)
Allò que ens crida més l’atenció d’aquest llibre que porta per títol un enunciat premonitori, en futur, en femení i en plural, és d’un costat l’element màgic que reconstrueix el món de la xiqueta protagonista, que se’ns insinua disfressada d’índia amb trenes llargues i un rictus encegat pel sol. Un personatge que s’inclou en el nosaltres del títol, el Nosotras, i que forma part, ni que siga de passada de la intensitat de l’olor de gesmil i dels tangos de Gardel o les cobles de la Piquer. Un infant perpètuament innocent que veu fantasmes pel corredor de casa i que s’estima moltíssim els avis. La que no sap guardar secrets, la que té una fe cega en son pare, l’home que posa noms a les coses, i la que es confessa admiradora acèrrima de Pippi Lângstrump.
“Un buen día Jesusito desapareció. Interrumpió su lectura. Se fue de ese modo en que se marchan las cosas de la infancia. De pronto, sin aviso. Ya casi no existía, igual que mi tía Concha, disuelto en esa forma de inexistencia que es el olvido. Esta tarde, cuando ha aparecido dentro de una bolsa de tela como si fuera un cadáver, ya no era un simple muñeco, sino una tabla de salvación, un trozo de madera flotando en ese mar tempestuoso junto a otros pecios malogrados: una cabeza de maniquí que sirve para sujetar sombreros, el teclado que me compraron cuando quise ser pianista y una botella de Heno de Pravia cuyo aroma aún perdura en ese armario y lo llena todo de tópicos y nostalgia.”
D’altra banda, hi ha el segon sòcol sobre el qual s’alça la ficció de Mascarell: la intenció de mantenir fixa la mirada del lector, atent a saber com es durà a terme la compra-venda de la casa familiar, on nien tots els secrets, —o gairebé tots—tot allò que potser necessita ser encara aclarit per poder donar peu al desenllaç, solució de totes les incògnites. Una estructura, doncs, ben travada i posada en ordre des del principi, manté la tensió dramàtica, acompanya la lectura i la condueix per allà on l’autora vol, primera i única coneixedora dels misteris que no es desvelen fins al final. Com una pel·lícula de Georges Cukor, amb la Greta Garbo, l’Olivia de Havilland o la Paulette Goddard.
Un llibre escrit originàriament a trossos, resultat d’aquells fragments en prosa —poètica— que l’autora anava traçant durant el camí en què estenia els seus versos aplegats en tres llibres que, d’altra banda, ja han guanyat algun premi com el Premio Internacional de Poesía Emilio Prados, Nosotras ya no estaremos, fruit de molts referents literaris i artístics, reivindica el poder de la paraula que venç aquest afany d’enderroc (tot serà enderroc) i que és capaç de reconstruir un món que s’estimba en l’oblit. Contra l’oblit i contra la bellesa efímera del present. Escrita amb una sèrie de recursos poètics que aporten dolçor i voluptuositat al discurs, la novel·la potser ens recorda que, efectivament, no hi ha res més inhabitable que el lloc on vam ser feliços. Fet i fet, salvarem els papers i salvarem la casa. I tancarem la porta d’un passat ben nostre i seguirem mirant cap a la llum.
