El rival inquietant

Si el doble és la imatge que ens retorna l’espill, la seua existència seria una manera, potser l’única, de veure realment qui som. De destriar el nostre autèntic jo de la representació mental que ens en fem i de les expectatives que hi tenim. El doble, però, també pot ser l’altre que ens habita. Aquell altre que durant segles havia rebut el nom de possessió, i que a partir de la psicoanàlisi passaria a ser conegut com el subconscient, el deliri o l’esquizofrènia. En la novel·la de Dostoievski conviuen diverses concepcions del doble de manera difícilment destriable: així, mentre el protagonista insinua dimonis, el lector sospita projecció o malaltia mental. La novel·la explica el daltabaix que es produeix en la vida de Iàkov Petróvitx Goliadkin, un gris funcionari de Sant Petersburg, a partir del moment en què descobreix l’existència d’un home que és exactament igual que ell; l’existència del doble: “Aquell que seia davant del senyor Goliadkin era l’horror del senyor Goliadkin, la vergonya del senyor Goliadkin, el malson d’anit del senyor Goliadkin; en una paraula, era el senyor Goliadkin mateix”. Exactament igual que ell, però completament diferent: “No, era un altre senyor Goliadkin, un altre de totalment diferent, i alhora idèntic al primer”. Perquè el fals Goliadkin és el revers del veritable. Mentre aquest és distant, covard i tímid, i es relaciona amb dificultat amb els altres; aquell és descarat, obert i sociable. Es guanya el favor dels companys de l’oficina, i ho fa en detriment d’ell; diríem, de fet, que amb la intenció de perjudicar-lo obertament. Apareix en la seua vida i, en poc de temps, li’n va ocupant espais com si sempre hi haguera estat. Mentre el veritable Goliadkin assisteix, impotent i desarmat, a aquesta usurpació.

Publicada originalment el 1846, El doble va ser la segona novel·la de l’autor rus, després de Pobra gent. Vint anys després en donaria a conéixer una nova versió, més breu i amb un final diferent, que és la que ha quedat com a canònica i la que podem llegir ara en català. Pertany, doncs, al primer Dostoievski, al d’abans de l’empresonament, la pena de mort i l’indult in extremis. Al Dostoievski, per entendre’ns, d’abans de les Memòries de la casa morta. Sota la influència de Gógol —segons Dostoievski, tota la narrativa russa sorgeix del seu cèlebre relat “El capot”—, però també d’E.T.A. Hoffmann. I en la tradició del “William Wilson” de Poe, de “L’Horlà” de Maupassant, de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde d’Stevenson o d’El retrat de Dorian Gray de Wilde. El doble és una novel·la breu, menys complexa en molts sentits que els seus títols més venerats; però no una novel·la menor. És un relat igualment extraordinari, que es mou en la frontera de la realitat i del malson, de la raó i de la follia. I que sorprén —entre altres motius— per la intuïció i la capacitat de penetració psicològica d’un autor que té a penes vint-i-cinc anys quan publica el text. Per la clarividència a l’hora d’abordar un retrat tan acurat de fenòmens mentals que estaven poc estudiats en l’època. Una novel·la que conté el germen d’alguna de les seues futures propostes. Així, per exemple, en Goliadkin es troben ja característiques d’alguns dels personatges posteriors de l’autor rus: és un misantrop que es detesta tant o més a ell mateix del que detesta els altres, i a qui Dostoievski mostra en tota la seua contradicció, com a víctima i com a botxí al mateix temps, en un constant joc d’espills amb el seu doble.

Entre els encerts del relat hi ha la descripció de la tortura psicològica del protagonista en l’intent de buscar una explicació a allò que és inexplicable, i en la incapacitat de frenar la degradació social de què és objecte. Però també un humor negre molt subtil que descarrega de dramatisme la narració i n’alleugereix l’atmosfera opressiva. En qualsevol cas, la clau de la novel·la s’assenta sobre l’ambigüitat narrativa al voltant de la percepció i de la interpretació que fa Goliadkin dels fets a què assisteix. I sobre el dubte que genera en el lector respecte de si allò que viu el personatge pot ser real —dins de les regles de joc literari que planteja la novel·la—, o si pel contrari és un deliri esquizofrènic, un malson o una projecció de la seua ment. Perquè la novel·la de Dostoievski es pot llegir, també, com el relat d’una crisi mental. El protagonista se sent víctima d’un complot ordit per uns enemics que no acaben d’estar del tot clars; l’objectiu d’una trama que busca desacreditar-lo i embrutar-ne el bon nom sense que hi haja un motiu concret. És significatiu, en aquest sentit, que els problemes de Goliadkin comencen en una festa que organitza el seu cap per celebrar l’aniversari de la filla, de la qual és exclòs de manera humiliant. Una filla, per cert, a qui hauria volgut seduir. Rebuig, humiliació i també fracàs amorós, doncs, en són els ingredients bàsics i inicials: és just l’endemà quan es trobarà al carrer amb un personatge idèntic a ell. D’aquesta manera, si el que ens explica el relat és un deliri, el deliri de Goliadkin, la figura del doble és la personificació d’aquesta paranoia, el seu principal enemic i, al mateix temps, el principal beneficiari de les injustícies amb què se’l va ensorrant progressivament. Tot el que ell perd —de manera inversament proporcional— ho guanya el seu alter ego, que es mostra invariablement fals i cínic.

En un segon pla de la narració hi ha també la Rússia tsarista, estamental i burocratitzada fins al deliri, dedicada bàsicament a mantenir l’ordre establert. El món gris dels funcionaris, en què el rang que s’ocupa en la jerarquia de l’administració és també el que s’ocupa a nivell social. El pes de la maquinària oficial, de l’autoritat inflexible i inabastable, del terror que infon en l’individu. Com un mur contra què xoca indefectiblement, o com un laberint en què sempre s’acaba perdent. Com en la tragèdia grega, qui gossa oposar-s’hi ho paga molt car. En aquest sentit, Goliadkin també forma part de la llarga nòmina de funcionaris desemparats on hi ha Bartleby, Bernardo Soares o la majoria dels personatges kafkians. Però en ell conviuen la submissió i l’ambició: vol introduir-se en les capes altes de l’escalafó, el problema és que no sap com, ni té prou valentia. Així, el doble seria també, en certa mesura, la materialització dels defectes que li agradaria ocultar, dels desitjos inconfessables, de tot allò que voldria però no aconsegueix ser. Una personificació del desig frustrat. I la novel·la de Dostoievski, el relat d’una escissió de la consciència que fa nàixer un rival inquietant del jo. En separar-se, el doble el desarma, el deixa impotent, mentre obté tot allò que ell no pot. El fracàs amorós de Goliadkin, per exemple, és el negatiu de l’èxit que hi obté el seu doble. Descarat, triomfador, ben considerat per companys i superiors; aconsegueix fer-se un lloc en aquell món que l’ha rebutjat a ell.