Fronteres i punts de fuga

En la narrativa de Joan Benesiu els personatges no poden deixar de fugir —aclaparats— mentre busquen alguna resposta que done sentit a un passat que perceben, particularment, com una espècie de condemna. Si Danilo Kis demostrava a través de les seues narracions que la geografia no tan sols és història, sinó que també es converteix en literatura, Milan Kundera no deixa mai d’assenyalar que la novel·la és un territori permeable a totes les formes d’experimentació, que atrau sense descans qualsevol matèria que orbite en la seua trajectòria. De fet, Joan Benesiu assumeix amb entusiasme aquests plantejaments i s’embarca en una mena de viatge danubià amb l’empremta de Claudio Magris. Després de travessar fronteres incertes i refugiar-se en espais limítrofs, els seus arguments absorbeixen postulats filosòfics, èpoques tenebroses i sotragants del segle XX, vides evanescents —reals i imaginàries—, microrelats, connexions i confluències inesperades que marquen les decisions dels seus protagonistes. Per a dur endavant aquest propòsit, pràctiment qualsevol aspecte pot ser útil: la cultura pop, una pluja de referències literàries, apunts sobre música i pintura, passatges devastadors de la història, fotografies, digressions assagístiques i retrats biogràfics. Tota una profusa ramificació s’apodera de l’escriptura de Joan Benesiu, amb una concepció i una mirada deutora de l’aposta narrativa de W. G. Sebald.

Camuflats per l’anonimat i pel fet de trobar-se en els confins del món habitat, els personatges de Gegants de gel es reuneixen al voltat d’una taula al bar Katowice de la ciutat argentina d’Ushuaia. Aquestes criatures —espantadisses i ferides— han escapat tan lluny com els ha estat possible els dies de les festes de Nadal, però precisament serà en aquest espai encerclat per una natura inhòspita i intimidatòria on aparcaran recels i intercanviaran confidències. Uns interlocutors desconeguts es convertiran en l’audiència més propícia per a explicar allò que els turmenta i oprimeix, uns secrets que no confessarien en un altre lloc i a uns altres oients, però que ara se senten amb la necessitat de revelar als seus improvisats còmplices. Un francés exhaust i decebut amb l’empresa familiar on treballava, pel culte als diners i a la voracitat comercial. Un anglés que ha vist com en un lapse breu s’ha esmicolat el seu món familiar. Un mexicà i un xilé que han patit els excessos i la crueltat que assolen periòdicament gran part del continent, a més de la dona polonesa que regenta el bar Katowice completen la nòmina d’aquests nàufrags que, en algun moment de les seues vides, han patit derrotes humiliants i han comprovat la fragilitat de les seues existències.

Però més enllà de la proliferació de línies narratives i de l’acumulació de veus, Joan Benesiu s’arrisca en Gegants de gel amb la forma de col·locar sobre el tauler cadascuna de les peces i, sobretot, de trenar aquests episodis amb la irrupció —primer balbucejant, després més definitòria— del narrador. Aquest personatge escolta, captivat, cadascun dels episodis tràgics que han sofrit els seus companys de taula i espera el moment de prendre la paraula amb inquietud, amb la sensació que el seu relat no estarà a l’alçada de les altres històries. Per a enllaçar aquests fils dispersos, Joan Benesiu utilitza el que constitueix, veritablement, el segell de la seua escriptura: apreciacions cinematogràfiques, lectures amb punts d’interés ben distants, consideracions estètiques i reflexions metaliteràries, dates i fets trasbalsadors de la nostra història que condicionen la resolució de la intriga. La suma de tots aquests elements permet desxifrar la dosi d’atzar —o de destí malèvol— que ha guiat cadascuna d’aquestes vides grises, vulnerables i dissortades.

Del magnetisme dels icebergs i del silenci d’uns paisatges embolcallats d’una llum lunar, Joan Benesiu situa l’inici de Serem Atlàntida enmig del brogit i l’absència d’identitat d’un aeroport. Els espais tenen per a l’autor no sols l’atractiu d’un decorat, sinó que s’incorporen a la trama i tenen un paper clau en el perfil dels personatges. Centres comercials impersonals, meridians i paral·lels que només podem percebre en un mapa, imperis desapareguts, fronteres difuses, toponímies que canvien segons els ocupants de torn i llocs associats a la desolació són el marc en què vagaregen —mentre exploren el passat— el triangle que protagonitza aquesta novel·la. Amb encontres fortuïts i viatges autoimposats per tal d’abolir la tirania del temps, el narrador de Serem Atlàntida examina la peculiar relació entre Mirko Bevilacqua i Clara, i escolta absort els capítols que han pautat els seus dies, des de la inconsciència festiva a la consternació dels progressius descobriments.

Potser les casualitats no existeixen, i a aquest paradigma s’adscriuen amb perseverança els protagonistes de Serem Atlàntida. Interseccions i creuaments de camins s’ensenyoreixen d’uns esdeveniments que semblaven desconnectats, amb un traç que recorre la costa de Croàcia i la ciutat fronterera de Trieste. Una geografia castigada insistentment per la història, amb disputes entre eslaus i italians, ocupada pels alemanys durant la Segona guerra mundial, escenari de persecucions i massacres entre serbis i croats al llarg del segle XX. Les biografies de Clara i Mirko parteixen de punts distants, arriben a illes remotes i a diversos països d’Europa, però segons avança l’argument i se succeeixen les troballes, s’aproximen les trajectòries —les esgarrapades del passat, el dolor i el sentiment de culpa— amb una inèrcia indeturable.

Joan Benesiu executa jocs de mans, amaga i mostra seqüències amb dons de prestidigitador enmig d’una proliferació exuberant d’històries i relats que s’entrellacen en una espiral infinita. Una cançó de David Bowie, els principis ideològics de Gilles Deleuze, l’expulsió de Marisa Madieri junt a altres italians de Rijeka, un viatge inesperat a la zona radioactiva de Txernòbil, turistes que col·leccionen fotografies sobre l’horror i l’extermini, delacions i vides resignades per unes accions que es produïren en l’infern de conflictes bèl·lics, personatges extrets de la cinematografia i de la literatura. Tot aquest magma és incorporat pel narrador a la confecció del retrat de Mirko Bevilacqua i Clara, i també de tots els personatges que sorgeixen —fantasmals i amenaçadors— del seu passat.

Algunes escenes contenen imatges poderoses i una evident tensió narrativa, com la reconstrucció de l’incident que capgirà el destí de la dona croata d’aspecte nobiliari a qui serveix amb abnegació Clara. O la investigació delerosa que efectua Mirko per a esbrinar què succeí amb el seu avi al llarg de la guerra i en els anys posteriors, quan hagué de reinventar-se una identitat. En Serem Atlàntida assistim a un desplegament de fitxes i moviments tàctics que es converteixen en un autèntic repte, amb episodis vibrants i pàgines excel·lents. Ara bé, aquest exercici continu d’encaixar fragments d’història i elements de la més diversa procedència, de vegades dificulta la lectura amb un virtuosisme exhibicionista —innecessari i extenuant— que entrebanca la fluïdesa del relat. La pretensió és mostrar un àlbum des del final de l’imperi austrohongarés fins a l’actualitat, viatjar amb una guia i un mapa anacrònics però que s’acosten amb major exactitud, segons el narrador, a una explicació satisfactòria del que entenem que és l’Europa dels nostres dies. En aquest sentit, Serem Atlàntida reuneix les virtuts narratives i la fusió de veus i relats de W. G. Sebald, però hi ha un moment en què aquesta plantilla sebaldiana es fa massa evident, excessivament utilitzada quant a recursos i solucions. Un calc indissimulat de l’autor bavarés que sobta en una estructura que requeria, potser, un altre tipus de malabarismes.

En Gegants de gel i Serem Atlàntida els personatges de Joan Benesiu són presoners del passat i, ben sovint, de la nostàlgia. Uns protagonistes que han de sortejar les trampes que representa enfrontar-se a una època i a uns sentiments que, només de traslladar-los a l’actualitat, tenen la certesa que els estan manipulant i —inevitablement— pervertint. Fragments de memòria que suren a la superfície amb la contundència d’una revelació imposada i inescamotejable. No obstant, en la majoria d’ocasions han d’acceptar que resten indefensos, com sentencia —visionari— el protagonista d’Austerlitz: “la veritat, però, es troba en alguna altra banda, en un indret llunyà que encara s’ha de descobrir”.