Crisàlide

Afirmava Kafka que se sentia molt millor perquè havia llegit Strindberg, perquè havia accedit a la fúria de les seues pàgines, aconseguida a colps de puny. I Tot sol és una mostra concentrada i continguda d’aquesta fúria: una novel·la breu, inspirada en la biografia de l’autor suec en què —a més de relatar l’opció de la solitud i el camí que això comporta— es reflexiona sobre la literatura i la condició humana. Escrita després de l’enèsim fracàs sentimental, quan acabava de tornar a Estocolm d’un exili de quinze anys, i publicada originàriament el 1903, en Tot sol hi ha rastres de la convulsa psicologia de l’autor. Per l’ambigüitat d’una solitud que se situa a mitjan camí entre l’elecció personal i la necessitat patològica; i pel caràcter més confessional que no narratiu d’un text íntim, fet d’introspecció i d’anàlisi interior. Un text poètic però no retòric; de prosa neta, sense additius, amb les paraules justes. La biografia real de l’autor s’hi fa present d’una manera no sempre fàcil de destriar: vida i literatura, doncs, a penes si separades per una frontera del tot inconsistent. Fins i tot la necessitat d’aïllament per escriure es pot associar amb la vida de Strindberg, que hauria concebut bona part de la seua obra en una minúscula cabana de fusta a la petita illa de Kymmendö. La realitat, però, és que la tendència a separar-se d’una societat que és vista com una massa despersonalitzadora és un tòpic que recorre la literatura europea des de fa segles.

Com Strindberg, també el personatge i narrador anònim de la novel·la ha tornat a la ciutat on va nàixer, en aquest cas després d’haver passat deu anys al camp i quan en té cinquanta. Recupera, en principi, els vells amics; però ben aviat comprova que les trobades amb els altres són decebedores i infructuoses, tots volen escoltar-se només la pròpia veu. Davant l’evidència, tria voluntàriament la solitud: anar soltant-se a poc a poc de la vida i iniciar un camí introspectiu, de retrobament amb si mateix. La solitud per tal d’alliberar-se de les tempestes de la vida, el plaer estoic de la solitud quan aquesta és buscada i assumida. De fet, quan és l’única opció satisfactòria que queda. Però aquesta opció és un repte, un aprenentatge no exempt de dificultats: cal persistir-hi malgrat les temptacions. En aquest camí de formació, la perfecció seria poder ser feliç amb la felicitat dels altres, sense aflicció ni nostàlgia. Així, opta per fer-se nous amics anònims al carrer o entre els veïns de l’edifici. Aprén a distingir, entre desconeguts, l’amic de l’enemic amb una mirada o una veu. Però és millor no caure en l’error de conéixer-los, “el més bonic de la nostra relació s’esvairia si haguéssim de parlar de banalitats”. Són preferibles aquelles “relacions impersonals” que s’estableixen, per exemple, mitjançant la literatura. Com Goethe. O com Balzac, i els cinquanta volums de la seua obra. Gràcies a La comèdia humana, per exemple, afirma haver pogut conéixer quatre mil persones.

“Al final, la soledat és això: embolcallar-se dins la pròpia ànima de seda, crisalidar-se i esperar la metamorfosi”: un aprenentatge per quan es produïsca la resurrecció. I, mentrestant, governar-se tot sol, conéixer finalment la llibertat i el poder de decisió, la pau interior. I també a ell mateix: “conèixer-se a si mateix […] és l’estudi més gratificant”, un plantejament que uns segles abans havia firmat Montaigne. És difícil, però, desamarrar-se del tot de la vida. De vegades és el passat, que sempre torna; que desperta de sobte i ix de la tomba on pretenia haver-lo soterrat. En altres ocasions, la solitud l’oprimeix i enyora veure algú. Però, en el fons, ja no suporta el contacte, que viu de manera invasiva i asfixiant. No és, però, un misantrop: li importa el patiment dels altres, afirma que mai no ha odiat els humans però sí que els ha temut. Per això, el fet d’aïllar-se també té en alguns moments l’aire patològic de qui ha de preservar-se de qualsevol tipus d’aproximació, ni que siga visual: “amb un estat tan introspectiu com en el que em trobo, evito entrar en contacte amb ningú a través de l’intercanvi de mirades”. La vida, viscuda així, fa menys mal, “desgasta menys i no irrita”.

L’obra reflexiona sobre la creació literària. En bona mesura, el personatge no és sinó l’escriptor que deixa d’existir per tal de viure la vida dels altres, que troba la felicitat justament en aquest fet. Que copsa des del carrer, a través d’una finestra oberta, la imatge d’un espai que no coneix, i amb aquest material tan exigu és capaç d’obtenir la història d’una vida. Que, en arribar a casa, converteix aquesta experiència mínima en literatura; que retorna a la vida quan seu a l’escriptori i viu en la multiplicitat de les vides humanes que descriu. És així com, per mitjà de la seua particular mirada, accedim també de manera indirecta a un bon retrat de la societat urbana —de la ciutat d’Estocolm, podem suposar. Aquesta capacitat d’observació es pot atribuir tant al propi aprenentatge de la solitud com al fet de ser escriptor. Són les dues cares de la mateixa moneda, en realitat. La solitud atorga un valor afegit a les vivències, que acaben destil·lades en forma de literatura. Una literatura que, al seu torn, serveix de vàlvula d’escapament d’aquest excés de sentit, i substitueix la necessitat de parlar.

I de la literatura a l’home, ja que l’obra també assaja una reflexió sobre la condició humana: “Ara el que m’interessa és la naturalesa humana i el destí dels homes”, afirma el narrador. El seu és un discurs íntim, eminentment introspectiu; de reflexió i, en alguns moments, fins i tot de confessió i de balanç. Una narració —tot i que mínim, hi ha el relat d’una història— amb moltes connexions amb l’assaig més montaignià, doncs. Perquè, com Montaigne, també el personatge de Strindberg busca voluntàriament l’aïllament i la solitud, i dedica el seu temps a l’escriptura. Però, sobretot, perquè ell mateix és la matèria del seu discurs: les seues vivències, pors, reflexions i fantasmes. I perquè per mitjà d’aquests fonaments, accedeix —com tota la gran literatura— a una mirada més general, més universal, sobre l’ésser humà.

El discurs del personatge adquireix sovint tonalitats oníriques, i fins i tot paranoiques; confon la realitat amb el somni, amb les visions o amb els desitjos. És així que pot trobar-se, pels carrers de la seua ciutat, amb algú que viu molt lluny; o escoltar el Clar de lluna interpretat per les veïnes del costat, com de costum, però quan sap que aquestes veïnes són al camp. En realitat, tot el fil conductor de la narració és més psicològic que realista; i, en conseqüència, també ho són l’espai i el temps, amb plànols que s’entrecreuen i se superposen. Literatura, en definitiva, com a producte i cristal·lització de les vivències. La literatura entesa com a refugi contra les amenaces externes, contra la banalitat, contra la despersonalització. També com a mètode d’ordenació del món: l’únic àmbit on es pot provar de donar sentit a totes aquelles coses que en la vida real no en tenen.