Emmanuel Carrère
Ioga
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, Barcelona, 2021

Hi ha individus que són capaços de seguir cultivant el narcisisme fins i tot quan expliquen una desgràcia que han patit o un destret pel qual han hagut de passar. I Emmanuel Carrère és un d’aquests individus; si més no, el personatge que s’ha construït obra a obra i que ara protagonitza Ioga. Des de la publicació de L’adversari en 1999, l’autor francés s’ha convertit en un dels principals representants d’allò que s’ha convingut d’anomenar autoficció. Amb un estil marca de la casa que s’intueix ple d’automatismes i de rutines, i en què la presència del Jo ha anat expandint-se com una taca d’oli a cada nou lliurament fins esdevenir omnipresència. En Ioga, de fet, aquest Jo no ha de compartir ja protagonisme: més centrada en ell mateix que mai, l’obra es consagra íntegrament al personatge d’Emmanuel Carrère. L’escriptor admirat que, quan s’ha de comparar amb algú, es compara amb Montaigne. L’amant destre i el iogui expert. Però també algú que, quan té una crisi, té la pitjor de les crisis.

Hi afirma l’autor que volia escriure un “llibret somrient i subtil sobre el ioga”, la seua “versió particular dels llibres de desenvolupament personal que tan bé funcionen a les llibreries”. I la primera part de l’obra relata l’estada de deu dies en un retir de ioga vipassana, dedicat exclusivament a la meditació en un aïllament quasi monacal. En el fons hi ha la idea d’aprofitar l’experiència per al projecte de llibre que té en ment i que —més o menys— es materialitza en aquest primer terç de Ioga: una mena d’assaig sobre aquesta pràctica combinat —al més pur estil Carrère— de metaliteratura i anècdotes personals. Després, però, tot esdevé més fosc quan l’autor explica la història d’una crisi personal que inclou una depressió, el diagnòstic de trastorn bipolar i la conseqüència d’un internament de quatre mesos en un hospital psiquiàtric. El relat minuciós i detallat de l’impacte de la malaltia mental en la seua vida, les idees suïcides o el tractament amb electroxocs a què va ser sotmés. Una de les (moltes) lliçons de la meditació que hi enumera Carrère té a veure amb la concepció de la vida com un pèndol que oscil·la invariablement entre moments àlgids i etapes de crisi, amb la idea que uns són condició dels altres. I Ioga vol relatar el recorregut que va de la salut al pou de la malaltia mental i la posterior recuperació.

La tercera part de l’obra, que intenta resseguir de prop la vida d’uns joves refugiats en una illa grega, és en canvi més difícil de vincular a les altres dues. És l’espill on contrastar els propis problemes i relativitzar-los, un recurs a què potser no caldria ni recórrer per massa evident, però que tanmateix ocupa pràcticament un terç de l’obra i en llasta en certa forma el conjunt. Un conjunt que es tanca amb una mena d’epíleg que, si no fora de Carrère, atribuiríem a un autor insegur de la seua obra. Perquè, entre altres aspectes, s’hi fa una breu al·lusió a una crisi de parella i a un divorci que no apareixen en l’obra, i que en suposarien la gran el·lipsi —per imperatiu legal, tot i que ell n’insinue motius ètics— i també la gran causa. Però també perquè és el lloc on el mag mostra els seus trucs; en aquest cas, on Carrère avisa els desprevinguts que no s’han de creure tot allò que acaben de llegir presentat com a real.

En definitiva, l’obra que havia de ser un llibre amable sobre la meditació acaba derivant en el relat en primera persona d’una greu depressió, però també en unes quantes coses més. I no totes hi encaixen amb naturalitat: referències a l’atemptat contra Charlie Hebdo, la mort de l’editor de tota la vida, el procés de creació de l’obra, etc. L’estil torna a ser aquella prosa àgil i simple en aparença, que contribueix a crear l’efecte de confidència i, per tant, de sinceritat. Un estil —en aquest cas— molt fragmentari, construït sobre frases curtes i capítols breus. Però fragmentari també per la sensació que transmet d’acumulació de materials dispersos que no acaben d’acoblar. Una prosa, així mateix, puntejada de frases subratllables, la majoria de les quals són cites d’altres autors; com si aquesta intertextualitat haguera de servir de mecanisme de cohesió de tots aquells materials. El talent narratiu de Carrère, que es fa evident en molts moments de Ioga, els automatismes del seu estil, la impudícia amb què mostra tot el procés de la malaltia —i l’empatia que pot provocar— aconsegueixen mantindre l’atenció del lector fins i tot quan aquest ja ha començat a cansar-se de la narració erràtica que se li ofereix i de l’ego irredempt de l’autor.