Portada

Philippe Lançon
L’esqueix de carn
Traducció de Joan Casas
Angle Editorial, Barcelona, 2019

El 7 de gener de 2015, els germans Saïd i Chérif Kouachi irrompien a la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo, a París, i al crit d’“Al·lah akbar” hi assassinaven dotze persones i en ferien onze més. Philippe Lançon en va ser un dels supervivents, tot i que amb ferides molt greus: les bales li havien destrossat mitja cara. En L’esqueix de carn, l’autor narra el llarg i tortuós camí cap a una relativa recuperació; el recorregut, més mental que no físic, per soterrar l’home que havia sigut i construir-ne un de nou. Una obra a mitjan camí de la crònica, el dietari i les memòries, que explica com l’atemptat li va canviar la vida, les relacions i la forma d’estar al món. Que té la fragilitat humana com a gran tema central, però que també s’interroga sobre com un instant tan breu, violent i inesperat pot ocupar un espai tan decisiu en la nostra vida. I hi ha així mateix una certa obsessió pels límits de la memòria, que contrasta amb la necessitat de recordar cada detall d’aquells minuts irreversibles. “Proust ho recorda tot, potser perquè no li va passar gairebé res”, hi escriu Lançon, que converteix en literatura —en gran literatura— una experiència d’aquesta magnitud.

L’esqueix de carn no és una obra sobre el terrorisme islamista, ni tan sols és un llibre polític: és un llibre d’interiors. L’autor entra a l’hospital recordant la frase de Pascal que diu que “tota la dissort dels homes ve del fet que no se saben estar quiets a dins d’una cambra”, i comença a escriure inspirat per l’heroi de Xavier de Maistre que, en situació d’arrest domiciliari, passeja el lector durant quaranta-dos dies per la seua habitació en la novel·la de 1794 Viatge al voltant de la meva cambra. Per al malalt que és Lançon, els límits del món també són els límits de la seua habitació; la vida exterior hi arriba ensordida i distorsionada. El personal sanitari, en canvi, hi té un paper rellevant; i especialment Chloé, la seua cirurgiana, l’encarregada d’intentar reconstruir-li la cara; cosa que, simbòlicament, és tant com reconstruir-li la vida. Està en les seues mans, i la relació que s’hi estableix entre tots dos proporciona alguns dels moments àlgids del relat. Fins al punt que l’autor hi afirme, en referència a les manifestacions de solidaritat amb les víctimes de l’atemptat: “Jo escrivia al Charlie, havia estat ferit i havia vist els meus companys morts al Charlie, però jo no era Charlie. L’11 de gener, jo era la Chloé”.

La narració queda emmarcada per dos fets violents i inquietants: s’inicia amb l’atemptat al Charlie, i acaba amb la notícia del de la sala Bataclan, deu mesos després. Així mateix, per la figura de Michel Houellebecq. La seua novel·la Submissió té una certa importància en l’inici de la crònica de Lançon: per l’argument, però també perquè és el tema de què estava discutint en el moment que els germans Kouachi irrompien en la redacció del setmanari. En una d’aquelles casualitats que no seria versemblant en una obra de ficció, Submissió es posava a la venda aquell mateix 7 de gener, i Lançon n’havia publicat una crítica en Libération el cap de setmana anterior. En el tancament del relat —una altra casualitat—, Lançon coincideix amb Houellebecq en una festa, la primera després de mesos d’hospitals. No s’havien trobat mai, assegura; tots dos van protegits per la policia.

L’obra està esquitxada de referències artístiques, musicals i, sobretot, literàries. Especialment, d’aquelles obres que l’acompanyen en l’odissea hospitalària: el retorn insistent a Bach, a les Cartes a Milena, a La muntanya màgica. De la novel·la de Mann, per exemple, li interessa la mesura del temps del malalt, tan diferent de la de la vida exterior. Però sobretot és Proust, la Recerca de Proust, l’obra de referència per a algú que escriu que “no vivia ni el temps perdut ni el temps retrobat; vivia el temps interromput”. Especialment, el relat de la mort de l’àvia del protagonista, que llig cada vegada que ha d’entrar al quiròfan —i en són moltes— com una espècie de “pregària preoperatòria”. Lançon escriu amb estil depurat i to contingut. El seu no és un llibre tràgic ni grandiloqüent; és un text transparent i mesurat, en què la narració es veu tot sovint superada per la reflexió més assagística. És difícil mantenir la tensió literària d’una història que passa entre les quatre parets d’una habitació d’hospital en la major part, en què el temps no deixa d’alentir-se i la supervivència és l’única vida possible. I l’autor, potser, no sempre ho aconsegueix: a partir d’un cert moment, el relat esdevé més repetitiu, i fins i tot les referències literàries que abans resultaven espontànies comencen a semblar forçades. En conjunt, però, L’esqueix de carn és una obra interessant, que no defuig cap element de la història: hi són presents la por, el dolor, la culpa, l’egoisme i les contradiccions; però també l’amor, l’agraïment i l’esperança. I sense la necessitat de ser morbós. No és un llibre fosc; al contrari, és un text lluminós i —en certa mesura— reconfortant.

També et pot interessar: