Barbara Pym
La mort del colom
Traducció de Dolors Udina
Les Hores, Barcelona, 2024

Advertia Virginia Woolf —amb saturació indissimulada— que la narrativa anglesa faria bé de tancar una bona temporada la sala de visites i guardar en un armari el joc de tasses de te. Però com sol passar en literatura, només s’estableixen unes regles diferents i s’obrin nous camins, hi ha autors que desafien la seua època a partir de postulats tradicionals i unes veus familiars més fàcils de reconéixer. Barbara Pym (1913-1980) travessà impertorbable el cràter rupturista de les avantguardes i escamotejà les opcions de la majoria dels seus contemporanis: com afecten les sinuositats del temps i la percepció de l’espai als personatges de Lawrence Durrell o d’Anthony Powell, la confluència de sàtira i melancolia en un bel·ligerant Evelyn Waugh, les confusions i la manca de certeses morals de Graham Greene, o bé com Iris Murdoch subratlla els aspectes grotescos de la realitat i els conflictes ètics amb un contrapunt filosòfic. Totes aquestes exploracions estètiques i aventures argumentals foren descartades per Barbara Pym, que patí durant uns anys la penitència i el càstig del rebuig editorial per unes narracions que foren considerades —erròniament— anacròniques i reiteratives d’uns esquemes massa rebregats. Això sí, la perseverança i una bona dosi de tossuderia en les pròpies conviccions són —de vegades— el preludi necessari d’una justa recompensa.

A través d’un to calculadament menor, i allunyada del parany del solipsisme i de la introspecció corrosiva, Barbara Pym s’erigeix en una gran retratista de la solitud i de la incapacitat dels seus personatges de manifestar uns sentiments i uns impulsos amorosos que viuen amb profunda incomoditat. L’autora situa en el centre de les seues novel·les la classe mitjana anglesa de postguerra, vides grises i sense ambicions estridents que puguen distorsionar una rutina que és, en el fons, el seu autèntic refugi. El context polític d’aquelles dècades tan sols s’entreveu a partir d’escasses referències: el regnat de Margaret Thatcher, notícies de familiars morts durant la guerra, les taques de color rosa dels atles que recorden les colònies d’un Imperi Britànic ja desaparegut. El dibuix està, en canvi, més atent a gestos i pautes de la quotidianitat, als decorats interiors, a les petites vicissituds d’uns protagonistes esquius a revelacions solemnes, a mostrar-se vulnerables amb confessions íntimes i transcendents. Entre diàlegs més preocupats a emmascarar secrets que no a descobrir-los i una certa tendència al sarcasme, s’endevina que les criatures de Barbara Pym no poden eludir la por a l’extinció i a un declivi que se’ls anuncia com una ombrívola amenaça.

Una botiga d’antiguitats és el punt d’intersecció des d’on es tracen les línies narratives de La mort del colom (1978), amb la irrupció d’un dels personatges més representatius de l’estil i dels reptes creatius de Barbara Pym. Leonora Eyre és una dona de cinquanta anys que vesteix amb una exigent elegància, acostumada a compliments reverencials d’admiradors que li envien sumptuosos rams de flors i la conviden a sopar a restaurants exclusius. Envoltada a sa casa de porcellanes victorianes i d’un ambient sofisticat i confortable fins a l’últim detall, Leonora Eyre tan sols atresora a la memòria algun episodi imprecís d’afers de joventut sense passió, i amaga la seua falta d’experiència romàntica amb una altivesa desdenyosa i un comportament d’aristocràcia fingida. En lloc d’afrontar les seues debilitats, la protagonista es mostra implacable —i sovint cruel— en les opinions sobre la indumentària d’amigues i veïnes, amb observacions despectives sobre comportaments i reaccions que jutja des d’un codi classista ja obsolet, de conte de fades. Amb un got de crema de menta amb gel, poemes de Robert Browning i Matthew Arnold per a llegir al llit, a més d’una llum matisada per cortines principesques, Leonora Eyre se sent inexpugnable als inconvenients i ofenses que genera la vida.

Ara bé, aquest equilibri il·lusori s’alterarà amb la coneixença de Herbert Boyce i del seu nebot James, propietari i ajudant del negoci d’antiguitats. Barbara Pym aborda la complexitat de les relacions amoroses en plantejar un triangle que serveix per a subratllar, sobretot, les fragilitats i les indecisions dels personatges. Herbert, prop de la seixantena, pretén conquistar Leonora amb regals, passejos per jardins idíl·lics i un comportament atrevit, sense ambigüitats, mentre que ella sospira realment pel jove James, a qui veu com la projecció de les seues fantasies —un escuder cavalleresc i fidel—, sense l’entrebanc indecorós del desig i tan sols amb l’anhel de consolidar un amor protector i maternal. Per a abastar aquest objectiu, Leonora haurà de disputar el dret de possessió a dos amants d’un insegur —també en preferències sexuals— James: primer a una estudiant de literatura anglesa, però en especial a un universitari americà, manipulador i insidiós, que es convertirà en l’autèntic rival de la protagonista. I és en aquests episodis on destaca l’habilitat de Barbara Pym a l’hora de trenar els fils narratius, amb un duel entre el cinisme impàvid de la parella masculina de James i una Leonora que, des d’una aparent inferioritat, no cedirà als atacs del seu contrincant gràcies a un dels seus millors recursos: una fredor arrogant com un escut per a conjurar el dolor de la humiliació.

La incapacitat d’entendre’s —i de comunicar-se amb sinceritat— entre els treballadors d’una oficina, a més de l’estranyesa davant de la vida que s’escola irremissiblement, són el nucli des d’on creix Quartet de tardor (1977), una obra que reflecteix el drama de l’existència a partir de quatre personatges solitaris, anodins i alhora amb un marcat relleu literari. Letty i Marcia estan a punt de jubilar-se, i comparteixen les hores de treball al despatx amb Norman i Edwin, que dediquen les converses a parlar de viatges improbables a l’estranger, dels preus elevats dels productes d’alimentació, de lloguers i trasllats de residència, temes banals a qui ningú dels altres escolta amb massa atenció, però que al cap i a la fi són l’essència que uneix els seus dies. Quan decideixen quedar a dinar com una celebració excepcional, la intranquil·litat és notòria perquè entre els quatre no tenen res significatiu a dir-se, i la tria de plats i les frases tòpiques i previsibles serveixen per a atenuar l’aprensió a exterioritzar gestos còmplices i comprensius.

Entre els protagonistes de Quadern de tardor s’imposa la inèrcia de no sucumbir als sentiments que pot despertar la preocupació pels altres companys, mitigar qualsevol senyal de desassossec per unes derives vitals que no es veuen amb forces de millorar ni de reconduir. Letty decideix emprendre la jubilació amb activitats i horaris diferents i, fins i tot, iniciar estudis de sociologia, però fracassa en un territori que desconeix i que no li reporta satisfacció. La reclusió a casa de Marcia —presonera d’obsessions i del desconcert— ens acosta a una decrepitud inclement, la renúncia a tot el que podia oferir de plaent el temps lliure i una nova etapa. Norman i Edwin oculten darrere de bromes i comentaris superficials la inquietud que els causa l’absència de les antigues companyes, a qui no poden qualificar ni tan sols d’amigues. Fins i tot si es troben pel carrer faran com si no s’hagueren vist. Ara bé, els vincles que s’han creat al llarg dels anys provocaran uns interrogants i unes descobertes que confirmaran les seues sospites, i que no poden explicar-se entre ells malgrat les evidències.

Hi ha un instant decisiu en La mort del colom quan els protagonistes visiten la casa de John Keats, i Leonora Eyre se sent quasi derrotada davant la impossibilitat de fermar a James amb el fil de seda que havia teixit, com assenyala el poema que encapçala la novel·la. Per a qui havia convertit la insolència i la falta de pietat en la seua divisa, ara és víctima d’una solitud acusatòria, d’un silenci hostil mentre pren el te després d’acudir a subhastes de Sotheby’s i Christie’s tan sols per si poguera trobar-se amb el seu estimat James. En Quadern de tardor, després de comprovar que els seus modestos projectes per a la vellesa poden esvair-se, Letty es pregunta —apesarada— què ha fallat en la seua vida després de comprovar que tot s’esllavissa i es dissol al seu voltant. Però si la tragèdia presideix una bona part d’aquestes existències, l’autora també deixa la porta entreoberta als tombs del destí i a la sorpresa. De fet, la claudicació sense lluita i  la declamació resignada no entren en els plans de Barbara Pym, ja siga amb el futur que els espera a Letty i als seus companys o quan ens recorda somrient que Leonora Eyre —incapaç de rendir-se— apreciava embadalida la bellesa, la varietat de colors i l’espectacle inaugural de les flors, això sí, sempre que li les regalaren a ella.