Simetries i deliris en Andrei Beli

Andrei Beli
Petersburg
Trad. Miquel Cabal
Edicions de 1984 Barcelona, 2019

Sense l’atreviment temerari i el geni de Puixkin, la doble història d’amor entre Tatiana i Eugeni Oneguin, i entre Olga i el poeta Lenski —”amb somnis de llibertat i un natural impetuós”—, no hauria estat més que una altra de la inacabable llista de fascinacions dissortades de la literatura romàntica. Però des dels primers versos sembla com si l’autor haguera decidit —amb màgia irreverent— desafiar les normes i imposicions de l’època, trencar amb l’aura sagrada i el sacrifici del Werther goethià a més de qüestionar el manual de conquestes femenines i els rampells de macarra sofisticat que desprenen molts personatges de Lord Byron. Devot de les ensenyances —i les digressions esbojarrades— de Sterne, Puixkin optà per un narrador enardit i descregut, incisiu i sarcàstic però alhora vulnerable a la tendresa, capaç de barrejar la passió tràgica amb l’humor, la transcendència amb la farsa. Avançar entre els canvis de ritme, d’enfocament i de to d’Eugeni Oneguin és assistir als capricis d’un narrador tan indisciplinat com seductor, de qui no sabem —entre rialles cíniques i declamacions sentimentals— què és exactament el que pensa, què s’amaga darrere d’aquest joc imprevisible, shakespeareà i festiu: “Apa, doncs, obra meva, vés a passejar per la vora del Nevà, i guanya’m el premi que escau a la fama: malentesos, retrets i penjaments!”.

Andrei Beli (1880-1934) —pseudònim novel·lístic de Borís Bugàiev— es mostrà en Petersburg com un fervorós creient dels postulats puixkinians, disposat a deixar el fil narratiu en mans d’un narrador addicte a sorpreses i jocs de mans, a una escriptura que s’enlaira amb un art ingràvid i minuciós que, de seguida, pot transformar-se en una disbauxa estilística que assetja i desconcerta el lector. L’argument transcorre en l’any 1905, entre conxorxes revolucionàries, crides a la vaga general i atemptats per tal de subvertir el poder tsarista. A la ciutat de Petersburg, enmig d’aquesta violència latent, un jove estudiós de la filosofia de Kant, Nikolai Apol·lónovitx, fatxendós i víctima de les insatisfaccions de l’amor, rep un encàrrec fatídic per part d’una organització política clandestina: ha d’assassinar el seu pare, Apol·lon Apol·lónovitx, un vell senador —sever i inofensiu— que es troba al final de la seua carrera d’alt funcionari de l’Imperi. Si bé aquest parricidi ideològic constitueix el nucli de Petersburg, la trama es projecta per camins insospitats i seqüències que fusionen la comicitat i el drama, l’experimentalisme artístic i referències constants —lleials i alhora malicioses— a la literatura. Un plantejament narratiu travessat de situacions insòlites que s’expandeixen junt amb el tic-tac de l’artefacte explosiu que, accidentalment, s’ha posat en marxa i amenaça la vida dels protagonistes.

Però més enllà de la tensió argumentativa —que s’abandona i es recupera segons l’estat d’ànim i la voluntat del narrador—, l’autèntic centre des d’on creix Petersburg és la multiplicitat de perspectives que embolcallen els personatges, amb una veu que ens condueix entre les pàgines de la novel·la amb posat de tirania burlesca. Les comparacions grotesques, les descripcions d’un expressionisme caricaturesc i els retrats gogolians se succeeixen en una ciutat espectral, entre ombres xineses i una paleta de colors inversemblants. Andrei Beli és partidari d’oblidar-se —momentàniament— de les seues criatures i reproduir imatges fragmentades, llampecs de figures distorsionades per la llum vaporosa del capvespre, pels reflexos omnipresents del cel i del riu Nevà, que descomponen els contorns i els elements que ens podrien ajudar a reconéixer els personatges. En aquesta nebulosa tot és possible, una trobada entre amants, un ball de màscares que precipita la tragèdia, l’aparició intempestiva de conspiradors i policies, les tribulacions angoixoses del vell senador que es dissolen com el foc d’una vela que s’apaga, els actes irreflexius del fill que enllacen una teranyina narrativa on sovint es perden de vista els punts de subjecció. I quan tot indica que les peces disperses tornen a encaixar, el narrador prefereix de nou augmentar la nostra confusió: “De sobte… Però del de sobte ja en parlarem”.

Hi ha en Petersburg el ferm propòsit d’elaborar una prosa que imita dibuixos geomètrics, una simetria que és també una de les debilitats del senador, partidari de cambres tancades i ordenades amb rigorositat enfront d’espais oberts, inquietants, com l’estepa on estigué prop de la mort per congelació. Andrei Beli dissenya pàgines governades per un desplegament coreogràfic del llenguatge, amb agrupacions calidoscòpiques i repeticions d’elements dins d’un mateix paràgraf que orbiten reiteradament al voltant del lector, com la sèrie infinita d’una cadena d’espills. I junt a aquests traços mesurats fins a l’extenuació, un esclat d’associacions delirants s’apodera de la narració, amb angulacions visuals i pictòriques inesperades: el paper pintat que mira fixament un dels activistes es converteix —per l’excés d’alcohol que ha ingerit— en una suma d’imatges tèrboles que representen la consciència desfermada, com en un exercici joycià. En aquesta atmosfera inestable, els qualificatius emergeixen en una veritable competició cromàtica: nuvolades d’estany, com el fum verd del coure fos, una boirina que safranejava, el pàl·lid disc solar que irradia una llum pallosa.

L’autor regna feliç en aquest territori fantasmal i oníric —sorprenent en la conjunció d’instantànies—, sobretot en la gentada que s’aplega a l’avinguda Nevski i que percebem a través d’ombres i rostres que s’aigualeixen, retalls de converses que sentim de passada, com en un murmuri fugaç; muscles, abrics i barrets se superposen i queden definits amb comparacions del regne animal, d’un quadre que es desintegra en figures cubistes. La manifestació progressa com un “miriàpode que reptava i vociferava”, mentre que els protagonistes pateixen també aquesta opressió en les seues ànimes, coneixedors que tot és com una densa i ineludible sentència que no poden escamotejar. Encara que les contorsions narratives no s’aturen, amb un rerefons rialler —procliu a l’excentricitat— que acompanya la commoció que s’endevina. Alguns fragments de la prosa d’Andrei Beli són prodigiosos, enlluernadors en els seus recursos tècnics, portentós pel que fa als jocs metaliteraris. Però de vegades aquest virtuosisme descriptiu entrebanca la lectura, dificulta gratuïtament la comprensió d’algun capítol que requeria menys proveta i menys laboratori, i una mica més de fluïdesa en l’escriptura. Algun apunt més senzill i transparent.

Militant durant un temps de la gelatina espiritual i mística de la teosofia, Andrei Beli reflecteix en moltes escenes de Petersburg una preocupació coincident amb altres autors russos del segle anterior: el destí de Rússia i les fórmules polítiques que calia aplicar per a la regeneració del país. Tot i la simpatia inicial per la revolució del 1917, l’impuls imaginatiu d’Andrei Beli no podia restar obedient —ni captiu— als dictats artístics del catecisme socialista. En aquest sentit, un dels personatges de la novel·la adverteix —nabokovianament— que una al·legoria és un símbol que esdevé, al cap i a la fi, literatura pedestre. I per això l’aparició metafòrica del genet de bronze en Petersburg i les al·lusions ideològiques queden difuminades —inserides— en el to avantguardista i fulgurant que presideix aquesta història. Junt a Puixkin, Gógol és l’altre ascendent aclamat per Andrei Beli —quant a prosa i tarannà—, ja que a més de l’estil també assumeix una de les divises de l’autor de Les ànimes mortes: els hòmens són especialistes a perdre’s per camins foscos quan tenen la veritat al davant. És per això que presenciem un final expressament txekhovià de la novel·la, on els protagonistes són derrotats, però sense estridències ni moralitat fàcil, amb una mena de resignació enigmàtica que s’allunya de les pretensions —i dels miratges— que havien guiat enganyosament les seues vides. I com en una revelació, el protagonista Nikolai Apol·lónovitx “va tenir ganes de tornar a la pàtria: l’habitació de quan era nen”.

També et pot interessar: