Ian McEwan
Closca de nou
Traducció de Jordi Martín Lloret
Anagrama, Barcelona, 2017

Ja se sap que, a Ian McEwan, li agrada jugar amb els gèneres de la ficció i tibar-ne les convencions al límit, però sense arribar a trencar-los: Solar era una comèdia satírica amb elements de thriller; Operació Caramel, una trama d’espies que es transformava en una història d’amor amb un protagonista masculí que, en arriscada acrobàcia narrativa, no apareixia fins a quasi la meitat de l’obra; i La llei del menor —per esmentar només els últims títols— un drama breu, intens, sobre el xoc entre justícia i religió, que trena els conflictes vitals de la jutgessa Fiona Mayer —gran creació— amb els delicats casos sobre custòdies i destins de xiquets que ha de dirimir. Ara, qui conta els fets és un fetus, una mena de consciència que, a partir de les informacions que rep —«No em queda altre remei que tenir l’orella enganxada nit i dia contra aquestes parets sangonoses»—, especula sobre el futur immediat dels que l’envolten, intenta infructuosament intervenir-hi i fabula sobre què li passarà, a ell, quan travesse «la Paret de la Vida».

Sota l’ombra de Hamlet des del mateix títol —«Déu del cel, podria estar atrapat dins d’una closca de nou i creure’m el rei d’un espai infinit, si no fos perquè tinc malsons»—, la novel·la se sustenta sobre suports teatrals: una acció representada bàsicament per tres personatges que transcorre en pocs dies i en un únic espai; el complot d’una dona embarassada i de l’amant —germà del marit— per a matar el pare del futur nadó i així heretar una mansió valorada en huit milions de lliures; la casa d’estil georgià, on habita Trudy, la protagonista, ara ocupada també per Claude —noms de ressonàncies hamletianes—, està plena de brutícies per tot —com un reflex dels botxins adúlters— i de poesia, ja que John Cairncross, el marit, n’és autor sense èxit i editor en crisi; l’edifici, a més, es troba en un estat quasi ruïnós: «quan plou molt, els desguassos, com els bancs fiables, tornen els dipòsits amb interessos; a l’estiu, com els mals bancs, fan pudor». Són precisament aquestes imatges audaces, enlluernadores, les que aconsegueixen que el text resplesdisca, iridescències dickensianes entre reflexions existencials i sobre el món: «…la silueta decreixent d’uns ditets innocents com nens en una foto de família»; la nuesa de Claude, «tan poc vistosa com el vestit d’un comptable»; un crit «llarg i truncat de sobte, com si un aficionat al futbol hagués estat apunyalat a l’esquena mentre cantava l’himne del seu club» o un barret amb visera damunt d’una taula «com un bec gegant» que pertany a la inspectora en cap, «viva i curiosa com un pit-roig», però que, ajupida, sembla un gran ànec.

Closca de nou resulta més àrida que altres obres de McEwan, potser perquè els personatges són més instrumentals que versemblants i, per estrany que parega, quasi el més creïble —per la proximitat de la veu— és el nonat, aquest ésser sense nom que tot ho registra i que sent debilitat pel bon vi; Trudy i Claude, magistralment retratats en l’arrencada del llibre, s’allunyen del lector quan cometen l’atrocitat perquè, de sobte, es perceben com uns pertorbats —«Què és un criminal sinó una ment desordenada?»—; i John, que no té tanta presència com els assassins, es desfigura encara més cap al final: «En aquest punt m’adono que el pare s’esvaeix. Com una partícula en el camp de la física, s’escapa de la definició en la seva fugida de nosaltres»; fins a reaparèixer com a espectre venjador en una escena gòtica, il·lusió del narrador. Entre qüestions de biologia —les lleis de l’herència—, idees filosòfiques sobre l’individu, ironies metaliteràries —«Ara visc dins d’una història i em preocupo pel desenllaç. On són, aquí, l’avorriment o la felicitat?»— i la inquietud sobre el futur d’Europa —el Vell Continent, mantindrà el rumb o sucumbirà «davant d’odis antics, nacionalismes perifèrics a petita escala, desastres econòmics i discordances»?— queden un poc diluïts el personatges i les seues bregues, allò que, en definitiva, constitueix la matèria primera de la literatura. En Closca de nou, McEwan ens recorda, com els malsons, que el nostre regnat és insignificant.

També et pot interessar: