Xènia Dyakonova
El conte de l’alfabet
L’Avenç, Barcelona, 2022

Sembla com si una nit de novembre del 1945 s’haguera suspés per un instant el ritme voraç —i inclement— de la història. A la Casa de la Font, acabada la guerra i enmig d’una ciutat de Leningrad devastada per un setge infinit i atroç, Isaiah Berlin entrà a una sala quasi sense mobles, on destacava damunt d’una estufa apagada un dibuix de Modigliani. Amb gestos lents i solemnes —”com una reina tràgica”—, Anna Akhmàtova donà la benvinguda a l’inesperat visitant amb una mirada aristocràtica i alhora de profunda tristor. Assetjada per la pobresa i la vigilància amenaçadora del govern soviètic, Akhmàtova trobà en el seu confident una ocasió propícia per a oblidar la seua situació i, amb el pas de les hores, emprendre una enardida i particular visió de la literatura: la veneració per Dostoievski i Kafka, una reticència indissimulada cap a Tolstoi i l’estil pausat de Txékhov, el magnetisme dels versos de Blok i l’estima incondicional per Puixkin, a banda de subratllar amb èmfasi l’admiració mútua i la rivalitat que mantenia amb Pasternak. Isaiah Berlin abandonà aquelles estances ja amb la llum del dia, conscient del privilegi d’haver presenciat un acte —un monòleg— irrepetible, una breu treva en la cruel i excessiva història de Rússia.

Amb esperit kunderià, Xènia Dyakonova remarca que en l’època soviètica l’humor era com una bengala que il·luminava la realitat. En El conte de l’alfabet l’escriptora nascuda a Sant Petersburg traça, a partir d’una sèrie de paraules que contenen cadascuna de les lletres de l’alfabet ciríl·lic, vivències i homenatges als seus avantpassats, anècdotes i reflexions sobre literatura en unes memòries ordenades en un diccionari íntim, una mena de vocabulari familiar. Com reprodueix l’autora d’una observació que ben bé es podria atribuir a Dovlàtov, al nostre país només hi ha dos tipus de persones, els que roben i els que pensen en el destí de Rússia, encara que aquests últims també solen robar una mica. Per aquestes pàgines desfilen autors que han convertit la sàtira i l’espurneig verbal en el seu objectiu artístic, com Veredikt Ieroféiev, que decidí batejar alguns dels seus còctels intensament carregats d’alcohol amb etiquetes que ofenien la ideologia oficial, com “Llàgrimes de la jove comunista”. L’elogi dels lladres i dels ganduls —dels paràsits socials en la terminologia del Partit— en la narrativa russa sempre ha estat una forma de transgressió contra l’autoritarisme i la repressió policíaca, estratègies per a eludir els ulls implacables de la censura.

Així mateix, Xènia Dyakonova també recull episodis que mostren el drama —sense atenuants— a l’URSS, “la degradació de l’ésser humà en un ambient estancat”, la manera com les relacions personals i la vida quotidiana s’embruteixen imperceptiblement dia a dia. En un viatge literari a Uliànovsk per un congrés, l’autora enumera alguns elements kitsch que troba al Museu Lenin, com l’efígie del dirigent revolucionari tallada en un ullal de mamut, però en arribar a la facultat de filologia recorda que és el lloc on degradaren i expulsaren Nadejda Mandelstam: al costat d’un escenari grotesc, l’empremta del terror. En aquesta xarxa de coincidències i profecies que genera el pas del temps, Dyakonova retrata un rebesavi que col·laborà en una prestigiosa col·lecció de biografies i que traduí La fira de les vanitats de Thackeray, un llibre que dècades després estava en mans d’un jove detingut el març del 2022 per participar en les protestes contra la invasió d’Ucraïna. La paranoia antisemita abans, durant i després del comunisme —el lligam amb la branca materna jueva—, i els diferents rostres de l’horror polític es despleguen en bons capítols en El conte de l’alfabet, on s’assenyala que en la cultura russa predominen novel·les amb personatges violents i situacions extremades. Una fascinació pels tons ombrívols i arguments esfereïdors que, en el cas de Dyakonova, s’hauria de capgirar, ja que l’agraïment explícit als pares i avis es convertiria, com a contrast, en una confortant narració de temàtica excepcional.

Quan Vladimir Nabókov i Edmund Wilson es distanciaren després d’anys de relació, l’autor de Lolita anotà que el seu interlocutor mai havia entés el concepte rus —la calidesa— de l’amistat. En El conte de l’alfabet existeix el propòsit de reflectir, amb la màxima precisió possible, el significat exacte i les associacions d’algunes paraules clau que, traslladades a un altre idioma, perden part del seu sentit. Com el mat, un llenguatge amb obscenitats i grolleries procedent d’un ambient d’exconvictes i delinqüents; el nadriv, una confessió presidida pel que l’autora qualifica com una franquesa vehement, amb un punt de complaença en la pròpia misèria, un comportament que apareix en personatges de Dostoievski o en delators del KGB quan revelen —acovardits— la seua traïció. O bé la penitència que representa trobar-se amb un grafoman, pretendents a escriptors d’alta volada amb una absència total de sentit del ridícul quan poden recitar els seus escrits davant d’un públic indefens. Si de cas, un dels millors apartats del llibre és el dedicat al terme intel·liguèntsia, una denominació que pot dur-nos a equívocs, ja que Xènia Dyakonova insisteix que es tracta d’un grup d’individus que es caracteritzen per una devota valoració de la cultura, a més d’una inqüestionable integritat moral —durant el despotisme tsarista o en el període soviètic—, i que en l’època de les purgues estalinistes vivien consternats per la por que un cotxe negre se’ls emportara a la nit.

Aquesta intel·liguèntsia tenia entre els seus distintius llegir i memoritzar els millors poetes russos, una passió pels versos que travessa l’obra de Xènia Dyakonova, com a creadora i també com a crítica, tal com es desprén en Apunts de literatura russa i un afegit polonés. En aquesta reveladora guia de lectures —clàssiques i contemporànies— l’autora se subscriu a la perspectiva d’Adam Zagajewski en abordar l’obra de Zbigniew Herbert, la consideració que un trajecte poètic siga imprevisible és una de les majors satisfaccions que pot provocar un autor. En les digressions memorialístiques d’El conte de l’alfabet els camins s’aventuren per escriptors canònics i secrets, relats familiars i esdeveniments històrics, punts en aparença distants que sempre conflueixen —de vegades amb un gir sorprenent— en el punt de partida. Potser algunes seqüències requerien una mica més d’atreviment, véncer la contenció i les restriccions d’una certa timidesa. Però Xènia Dyakonova —en el seu català pulcre, colorejat de matisos i cristal·lí— és partidària de la concepció txekhoviana de l’escriptura, mostrar de forma indirecta i amb un to de veu baix el retrat d’uns personatges i d’una societat. De fet, no deixa de ser un privilegi —i un regal— que et recorden que la lleugeresa i l’alé puixkinians ens porten, entre altres parentius, al somriure còmplice i la dansa dels versos de Carner.