Marta Pérez i Sierra
Escorcoll
Edicions del Buc, València, 2019

La teva culpa:
el meu dolor en el mirall.
Maria-Mercè Marçal, la germana, l’estrangera.

La dona que és a la presó porta l’alè àcid de la cel·la a l’ombra de les parpelles. Convertida en dona primigènia als ulls de la seua germana que la mira, porta muguet als pits i exhala el perfum de la primera poma. Eva receptora de versos, Abigail estimada. Aquest obsessiu pensament, tothora present, ni se’n desprén ni vol desprendre-se’n, dels records que totes dues han compartit, com els de la infantesa, els dels pares i els de les cançons apreses a dues veus. Ara, en aquest descens a l’infern, l’una és la font que s’asseca, la porta que es tanca, la culpa, la por i la malenconia. L’altra és la dona que espera, la que ha segellat les deus, la que ha tenyit el dolor amb un color blau de llàgrimes blaves i la que, amb una punta de desequilibri, busca l’esperança en els plecs del poema. I totes dues dones conformen els extrems impossibles d’aquest llibre de versos que vol travessar els murs i que lluita des de dins de la veritat, amb una força només comparable a la de les heroïnes tràgiques. Escorcoll que baixa al fons del pou i no n’extrau sinó el perfum amarg de la llimona, la impotència adolorida d’una ombra feta bocins o el gust aspre dels barrots de ferro, el vis-a-vis amb la mort.

En aquest diàleg fratern, un seguit de símbols caracteritzen l’imaginari poètic: el zotal o aquell intent fracassat d’asèpsia i desinfecció a les cel·les, l’olor de tabac de pipa del pare el dia que va presenciar el naixement de la seua germana; els cucs de pols blanca, les olors, els barrots, els vidres dobles; els estius llunyans, la pinça esquerra d’un cranc enorme o els claus a la llimona. Una simbologia que és una vegada i una altra la lluita abnegada contra la soledat, contra aquesta manca de l’&, de l’abraçada i de la comunió, present també als versos. I en el món oníric, amagada en el desig, la veu de la dona és un plor durant una conversa o en l’intent frustrat de dur petons i perdons entre forrellats a la germana presonera, com un missatge que es bada sense tresors, comunicació estèril. Escriure a batzegades quan la por ha posat fi a un món, quan no s’albira enlloc l’horitzó, quan la imaginació —que convertia els mars en oceans—ara són tumultuosos pensaments, amor a sotragades.

Abigail
El perfum de la primera poma.
La textura aromàtica dels pístils
de la flor del claveller.
Obre la vida que degota versos.
Pren-los.
T’hauré d’enyorar constantment?
T’has balmat de tant temor?

Onzè llibre de poemes de Marta Pérez i Sierra ( Barcelona, 1957), Escorcoll ha merescut el 36è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi i, amb el color groc que proposa Edicions del Buc, vol ser també un homenatge universal a homes i dones que són a la presó, també per les seues idees. Potser aquest batec actual el fa immens en la seua inviolable intimitat. El llibre consta de cinc parts: Vis-a-vis, L’alè de les cel·les, Barrots i vidre doble, De perfil i Cent vuitanta-sis passes d’anada i tornada. És, la d’aquest poemari, una lectura lineal, un relat que avança poema a poema, des de la fi del món idíl·lic de la infantesa cap a l’expulsió del paradís, la soledat de la dona que s’enfronta al seu propi destí. Una lectura, doncs, que regira l’ànima dels nostres records, que ens escorcolla els nítols.