Els miserables

Publicat per Pere Calonge • 21 de maig de 2014

Romain Gary (Émile Ajar)
La vida al davant
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, Barcelona, 2014

Momo no té edat, no té data de naixement; Momo simplement és diferent. No sap ben bé on comença ni on acaba la seua història, perquè l’únic que ha fet sempre és continuar. No creu en les lleis de la natura, ni troba res de positiu en el fet de tenir tota la vida al davant. La seua experiència de xiquet d’edat inconcreta li ha ensenyat que cadascú es defensa com pot i quasi sempre malament, que la realitat és grisa i cal buscar-hi succedanis, que el dolor i la misèria són el més quotidià. Ha comprovat que la vida no es pot rebobinar com si fos la cinta d’una pel·lícula en un estudi de doblatge; i també la hipocresia de la gent, que no crida fins que no li arriba la pudor de mort al nas. Pot semblar excessiu per a un xiquet de la seua edat, però és que Momo és un fill de puta, que no coneix qui són ni on són els seus pares, obligat a saber-ho tot sense saber res, a deixar de ser un nen a la força. Un nen que viu amb la senyora Rosa, la vella jueva polonesa, supervivent d’Auschwitz i exprostituta, que després de deixar el carrer sobreviu d’acollir en la seua casa del suburbi parisenc de Belleville els xiquets que altres prostitutes no poden mantenir.

“No sé si m’explico bé però tant se val perquè si se m’entengués segurament el que dic seria més fastigós encara”. I el cas és que Momo s’explica bé, s’explica a la perfecció; però també és cert que sense el seu particular punt de vista, sense aquest filtre, la realitat que ens conta seria molt més sòrdida. És el gran encert de La vida al davant, sense cap mena de dubte: convertir Momo en el narrador en primera persona de la història, adoptar el seu peculiar punt de vista, el seu to, el seu llenguatge també peculiar. La de Momo és una veu única: la d’un petit savi, un petit filòsof les frases sentencioses del qual mereixen quedar subratllades durant la lectura. Amb un estil col·loquial que atorga sinceritat a la narració: més que no llegir-lo, gairebé escoltem un discurs que, sovint, dóna a entendre entre línies molt més del que diu directament. El discurs d’un narrador immadur i ingenu, però que, per això mateix, ofereix una visió alternativa del món dels adults. I així, el to que pren la narració transforma radicalment un paisatge gris en un altre ple de tendresa, d’ironia i d’un humor que quasi mai és negre. En cas contrari, la descripció de la realitat del barri de Belleville, del món de la droga i de la prostitució, de la marginació o de l’odi racial; però també el relat de la progressiva decrepitud de la dona que l’ha cuidat com la mare que no ha tingut, prendrien necessàriament tot un altre color.

En definitiva, la de Gary és —al mateix temps— una novel·la amb protagonista i narrador infantil, i un retrat d’una realitat social miserable i complexa. Però, l’autor aconsegueix defugir tant l’afectació i la sensibleria típica de les primeres, com la mirada moralista o la temptació de jutjar habituals dels segons. El que en resulta és una història colpidora i divertida a parts iguals: una història de supervivència però vitalista, molt vitalista; de suburbis i marginació, però també de solidaritat i de convivència. I d’estima, sobretot, que és allò a què mai no es pot renunciar per a viure. Romain Gary Amb una galeria de personatges secundaris memorables. Com la senyora Lola, el transsexual senegalés que havia estat boxejador al seu país i que es guanya la vida prostituint-se al Bois de Boulogne. O com el senyor Hamil, el venedor de catifes cec, acompanyat sempre d’un llibre de Victor Hugo, que li explica el poder de les paraules i del somni: “El senyor Hamil diu que amb les paraules es pot fer tot però sense haver de matar ningú i quan tingui temps ja ho provaré. El senyor Hamil diu que són el més fort que hi ha”. Però, especialment, amb els dos personatges principals indiscutibles: la senyora Rosa, que arriba a tenir a casa seua —en un sisè pis sense ascensor— fins a deu fills de putes desemparats; i Momo, la veu del qual exerceix de contrapunt d’una realitat que, d’una altra manera, resultaria insuportable. Al mateix temps dèbil i fort, ingenu i lúcid, cínic i fidel, es desenvolupa amb soltesa entre prostitutes, macarrons i gent de mal viure, però s’acompanya d’un paraigua disfressat que anomena Arthur i a qui considera el seu millor amic.

Si sovint s’ha dit que el millor traductor és aquell que passa desapercebut, en aquest cas resulta impossible llegir la novel·la sense tenir present la important feina de tria que suposa traslladar una veu com la de Momo. Una veu plena d’incorreccions lèxiques, de confusions en el significat de determinats conceptes, o de maneres molt personals d’anomenar segons quines coses —com l’ús del verb defensar-se amb el sentit de prostituir-se. La traducció de Jordi Martín Lloret, però, flueix amb la versemblança que demanen els personatges i, molt especialment, la veu narrativa. I si és difícil parlar de La vida al davant sense referir-se a aquesta veu, encara ho és més sense fer esment de les curioses circumstàncies de publicació i de l’atractiva personalitat de l’autor, un veritable personatge en ell mateix. Nascut a Lituània com a Roman Kacew, va ser pilot d’aviació durant la II Guerra Mundial, diplomàtic o guionista i director de cinema, entre altres ocupacions; va estar casat amb l’actriu Jean Seberg, i —com ella— va acabar suïcidant-se. El 1975, amb La vida al davant, va aconseguir guanyar el Goncourt per segona vegada —cosa que no és possible, d’acord amb les bases del premi— adoptant el pseudònim d’Émile Ajar i orquestrant una pantomima en què va involucrar fins i tot un familiar seu, que n’interpretava el paper en entrevistes i fotos promocionals. La novel·la va ser atribuïda a un escriptor jove, d’estil nou i fresc: el contrari d’allò que es deia de Gary.

L’autor mai no va recollir el premi, però, i la vertadera identitat d’Ajar no es va fer pública fins després de la seua mort. En qualsevol cas, és gràcies justament a aquest impostor i a aquesta pantomima, que devem la troballa de Momo. Un personatge de l’estirp de Huck Finn o de Holden Caulfield; el xiquet sense edat, que no vol créixer, però amb uns plans de futur ben clars: