André Gorz
Carta a D.
Traducció de Mia Tarradas
Edicions de 1984, Barcelona, 2019
Convençuts que cap dels dos no volia sobreviure a la mort de l’altre, i davant de la greu malaltia terminal que patia ella, André Gorz i Doreen Keir es van suïcidar junts en setembre de 2007. Un any abans, el filòsof, escriptor i periodista havia publicat Carta a D., que es pot llegir com un comiat de la dona que el va acompanyar la major part de la seua vida. El text és una carta d’amor, una carta d’agraïment. També, en certa forma, una llarga disculpa, autocrítica i sentida. Un acte de justícia en què Gorz formula explícitament aquelles coses que, en el fons, d’una manera o d’una altra ja sabien i sentien. En què diu tot allò que —potser— hauria d’haver dit abans, o hauria d’haver dit millor, o simplement hauria d’haver dit més vegades. Però no és afectat, ni pornogràfic, ni exhibicionista. És tendre i lúcid, és despullat i contingut. André Gorz és un dels pseudònims de Gerhart Hirsch, una de les diverses màscares que va adoptar per diluir la seua identitat, probablement per escapar de la marca jueva. Nascut a Viena el 1923, és un Austrian Jew que afirma haver rebutjat sempre qualsevol identitat, “les he anat afegint les unes a les altres, sense que cap fos la meva”, escriu. I la cultura francesa li va permetre, d’alguna manera, de ser uns altres. Per exemple, ser Michel Bosquet quan escrivia articles polítics. Cofundador —amb Jean Daniel— de Le Nouvel Observateur, va col·laborar en Les Temps Modernes o L’Express, entre altres. Fins acabar esdevenint un referent intel·lectual de l’esquerra. Sartre i Marcuse són algunes de les amistats que deambulen per aquesta Carta.
L’autor hi reconstrueix el que van viure junts, fa balanç d’una història que va durar seixanta anys, que va començar el 1947 quan es van conéixer a Lausana i va continuar posteriorment en un París efervescent. Hi reconeix la manera com ella va protegir sempre el seu projecte de convertir-se en escriptor: “«Estimar un escriptor és estimar que escrigui», deies. «Escriu, doncs!»”. La manera com va col·laborar en la majoria de treballs que va tindre, com si tots dos hi estigueren contractats. Fins al punt que bona part de la documentació per als articles que ell va escriure l’havia preparat prèviament ella. Doreen —Dorine, en la versió francesa del nom— el salva de la seua inseguretat. És l’agent provocador, és el seu país i la seua identitat, la còmplice personal i intel·lectual. I Carta a D. és la història d’aquesta complicitat. Una breu reflexió sobre l’amor que inclou, tanmateix, altres mirades: a l’escriptura, a l’existència i a la identitat, a la ciència i a l’ètica, a l’envelliment i a la mort. I, de retop, esdevé un recorregut pel convuls món intel·lectual de la segona meitat del segle XX.
Gorz s’hi refereix a la importància que per a ell va tindre la publicació d’El traïdor perquè, segons que afirma, la “màgia de la literatura” el fornia d’una existència quan ell sempre s’havia definit pel rebuig a existir. Però també passa comptes amb allò que hi va escriure d’ella, de la posició de falsa seguretat i superioritat que mostrava, de la manera com això la rebaixava i la desfigurava. L’autor es lamenta d’haver escrit de Doreen amb condescendència, dedicant-li poc d’espai, fent-la aparéixer humiliada, segons les seues pròpies paraules: “Estar apassionadament enamorat per primera vegada, ser estimat alhora, era aparentment massa banal, massa privat, massa comú: no era una matèria apropiada per fer-me accedir a l’universal. En canvi, un amor naufragat, impossible, fa noble literatura”. Carta a D. és també l’intent de dilucidar el perquè de la poca presència d’ella en els escrits d’ell, quan la seua unió era —segons el mateix autor— el més important. L’intent de contestar-ho i de compensar-ho: “Necessito reconstruir la història del nostre amor per copsar-ne tot el sentit. […] T’escric per comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts”.
