Flush

Publicat per Arantxa Bea • 15 de novembre de 2017

Virginia Woolf
Flush
Traducció de Jordi Fernando
L’Avenç, Barcelona, 2017

Quan aparegué Flush, en octubre de 1933, Virginia Woolf tenia cinquanta-un anys i sis novel·les publicades, era una escriptora famosa que havia sobreviscut a llargues crisis de depressió nerviosa; la primera, als tretze anys, poc després de la mort de la mare: ben jove, doncs, sabé que havia embogit i que podia recaure-hi, com de fet li succeiria reiteradament la resta de la vida; una malaltia mental que la prostrava al llit durant setmanes o que l’enfuria fins a transformar-la en un ser intractable i que la dugué a intentar suïcidar-se en tres o quatre ocasions abans d’aconseguir-ho el 28 de març de 1941. Possiblement, com suggereix Quentin Bell —nebot i biògraf—, aquests abismes representaven també períodes de guaret en què concebia les obres majors que la deixaven exhausta no solament perquè Woolf no renunciava a descendir fins a l’últim esglaó de l’infern i a flirtejar perillosament amb «els diables negres i peluts» si així dotava d’ànima els seus llibres —Virginia «no podria falsificar el que considera que és la veritat» ni per salvar la vida, deia Ethel Smyth—, sinó perquè, rere l’esgotament per l’esforç creatiu, arrelava un altre tipus d’angoixa que s’enfortia a mesura que s’aproximava el moment en què, per fi, el títol arribaria al públic i ella s’hi exposaria de nou: sempre temé que el seu art, i per tant ella mateixa, no fóra més que una impostura.

Potser com a teràpia, Virginia Woolf alternava les narracions de més calat —Al far, Les ones…— amb altres més lleugeres que considerava un joc, com Orlando o Flush. La tardor de 1931, mentre componia aquesta última, Virginia Woolf era feliç: havia publicat Les ones que, després d’una tèbia recepció inicial —defraudà Hugh Walpole, per exemple—, rebé crítiques entusiastes, per la qual cosa Virginia «surava una vegada més en la marea de l’èxit», recorda Q. Bell. Aquest benestar intermitent —interromput per noves crisis i per la mort del seu estimat Lytton Strachey en gener de 1932—, impregna Flush, la biografia fictícia d’un cocker spaniel que Miss Mitford regala a la poeta victoriana Elizabeth Barrett Browning: vendre l’animal era impensable ja que «pertanyia a aquella rara mena d’objectes que no es podia associar amb els diners». Prompte s’estreteix el vincle entre el gos i la nova propietària —memorable l’escena en què Flush entra «per primer cop a la cambra d’una invàlida»—, fins i tot «tenien una retirada» pels ulls brillants, la boca ampla i pels «atapeïts tirabuixons» que penjaven a cada costat del rostre de la dona, semblants a les orelles del ca. En aquesta peculiar nouvelle, el protagonista renuncia a córrer lliurement i perseguir ocells i bestioles per jaure als peus de Miss Barrett en una habitació obscura del carrer Wimpole; la delicada salut de la dama limita les eixides, però no li impedeix, contra l’opinió dels homes que l’envolten, endinsar-se amb la donzella en una cova de lladres de l’East End londinenc per rescatar el gos quan ha sigut robat: «I, actuant així, m’enfronto a l’execrable política de tots els marits, pares, germans i dominadors en general d’aquest món». Flush i Miss Barrett no se separaran més, tampoc quan ella es fuga a Florència amb l’escriptor Robert Browning i s’hi casa secretament; serà a Itàlia on l’animal, vell i venturós, acabarà els seus dies.

Tal com agradava a Virginia Woolf, en aquesta novel·la destaquen el detallisme i la precisió en el retrat anímic —el ca detecta de seguida qualsevol mínim torbament de Miss Barrett—, passatges d’una ironia deliciosa que dibuixen un mig somriure en el lector i minucioses estampes sensorials de Londres o de Pisa, on tots els quissos eren bastards i «Flush se sentia com un príncep a l’exili»; Woolf hi descriu Wimpole Street, Whitechapel i Itàlia des del punt de vista del gos, crea —com diu Q. Bell— «un món d’olors, fidelitats i luxúries canines». Virginia Woolf tendia a afigurar-se com un animal en les relacions emocionals: era una cabra o un mico per a Vanessa, era meitat ocell i meitat mona per a Violet Dickinson; per a Leonard, era un mandril; per a Vitta, un cocker spaniel… Hi ha una escena en què, flagel·lat per les puces «vermelles i virils» de Florència —ben diferents dels esquifits i quasi inofensius paràsits anglesos—, Mr. Browning esquila el gos de cap a peus fins a deixar-lo com un lleó; aleshores Flush es qüestiona la identitat davant de l’espill que li respon, «amb la sincera brutalitat dels miralls», que no és ningú: «Al capdavall, no ser ningú, no és l’estat més satisfactori del món? (…) Caricaturar la pompositat dels qui clamen que són algú… no era pas, de fet, una bona carrera?». Segons Quentin Bell, Flush fou un dels camins que Virginia explorà per escapar de la pròpia existència corporal. Aquesta vegada, encara com a feliç metàfora.