Monika Maron
Animal trist
Traducció de Carlota Gurt
Club Editor, Barcelona, 2022

No resulta fàcil digerir el monòleg d’un boig o, en aquest cas, el d’una dona que ha perdut l’enteniment. En Animal trist, una anciana rememora els fets que l’han duta a una mena de reclusió voluntària: no veu ni parla mai amb ningú, ni tampoc no respon les cartes cada vegada més esporàdiques de la filla. Aquest ésser trena els records de manera vacil·lant, dubta sovint si els actes han succeït i si les paraules van ser pronunciades, o si només són el resultat de la imatge que se n’ha format al cap després de repetir-los insistentment. Tot gira al voltant de Franz —ni tan sols creu que en siga el nom real—, un home que conegué al peu de l’esquelet del braquiosaure del Museu de Ciències Naturals de Berlín, on ella treballava, i que es convertí en el seu amant. Des que se n’enamorà, se separà del marit i perdé l’interès per tot, fins i tot per la investigació del Juràssic i pel dinosaure que, fins aleshores, admirava cada matí i amb el qual se sentia connectada a través dels mil·lennis. Podria dir-se que l’obra és el descens a l’abisme de la protagonista, si no fora perquè ella es considera més a prop d’un animal i defensa que «Les bèsties no van a l’infern».

La novel·la estableix alguns paral·lelismes entre el canvi radical de la narradora i la caiguda del mur de Berlín, un moment de llibertat i renovació que, tanmateix, en ella té un sentit contradictori —i malaltís—: decideix deixar-se portar per la passió, però allò l’aboca a l’aïllament i a la demència. Potser, simbòlicament, l’autora hi vol representar les seqüeles d’haver viscut tants anys en un règim totalitari i opressiu que no permetia eixir del país ni per visitar els jaciments prehistòrics: «Com totes les vides a l’Europa de l’Est, també la meva va acabar governada per l’absurd i en va sortir terriblement mal parada». A partir de 1989, quan de sobte tot era nou —diners, lleis, autoritats—, conta el personatge que alguns berlinesos preferiren reforçar els lligams a punt de trencar-se, com els matrimonis que, en procés de separació, es reconciliaren. En certa manera, la degradació de la protagonista té a veure amb la por a la llibertat i a la vellesa.

Hi ha, en Animal trist, algunes idees suggeridores, com la metàfora d’assumir la vida com una espera inútil fins que això ja no ferisca; o les reflexions sobre la memòria i sobre com l’oblit s’ha convertit en un pecat quan, segons la narradora, «Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar». O les pàgines en què descriu el sotmetiment de les mullers quan els marits tornaren de la guerra amb «els cossos ferits i les ànimes de guerrer marcades a foc». O els fragments sobre la identitat familiar, de la qual renega: «No conec gaire gent a qui de debò els agradi descendir dels seus pares, i encara menys que se’ls vulguin assemblar». I sobre l’amor, que ella vincula a la innocència i al costat feréstec de l’individu: «És la nostra part jove, la part que no ha sigut adoctrinada, la que estima». Però, en general, hi predomina un discurs d’un sentimentalisme demodé i porfidiós que, com reconeix la mateixa veu, reprodueix «fins al ridícul» els tòpics d’una persona obsessionada per l’amant fins a l’extrem de tornar-se perillosa: «La implacabilitat amb què a dos quarts d’una en Franz es desempallegava del meu cos (…) em sumia cada vegada en un estat d’indefensió rabiosa». És el relat, doncs, insistent i angoixós d’una ment trastornada que s’esclavitza per voluntat pròpia.

També et pot interessar: