Agota Kristof
Claus i Lucas
Traducció de Sergi Pàmies
Amsterdam, Barcelona, 2019

Si acceptem que una bona part de la literatura naix com un desacord amb la realitat, aquest desencant s’intensifica quan ens endinsem en les tenebres i l’angoixa dels conflictes bèl·lics. El comte Tolstoi entengué que després d’Austerlitz ja res no seria igual, ni en el curs de la història ni en les regles de la narrativa. Possiblement l’època moderna s’inaugura amb un Piotr Bezukhov extraviat, perplex i atemorit entre els projectils i el fum de la batalla de Borodino. Una incomprensió que s’apodera també del protagonista de La por de Gabriel Chevallier —una obra que caldria reivindicar cada cert temps—, però si de cas matisada per una mena d’astorament que evoluciona cap a la indignació i la ràbia més extremes: el crit estrident amb què qüestiona per què es llançà als cràters i al gas mortífer de la Primera Guerra Mundial la generació que havia de capitanejar l’optimisme il·lusori de l’inici del segle XX. Després de les trinxeres de Verdun i del Somme, Vassili Grossman no imaginava que aquella orgia de l’horror seria tan sols el preàmbul de l’infern que conegué directament com a periodista al front, amb la col·lisió dels dos totalitarismes a Stalingrad com a símbol de la deshumanització més asfixiant que es relata en Vida i destí.

L’escriptora hongaresa Agota Kristof (1935-2011) sofrí l’ocupació alemanya i més endavant la dominació soviètica, la doble tenalla que atrapà milions d’europeus. Esperançada amb la revolució de 1956, fugí del seu país —primer a Àustria i més endavant a Suïssa, on s’instal·là definitivament— després de la invasió dels tancs russos. Amb aquest rerefons vital, Kristof escrigué en tres etapes Claus i Lucas, un tríptic narratiu en què no s’esmenta mai la frontera on se situa gran part de l’acció, ni l’exèrcit nazi ni els deportats jueus, ni tampoc l’entrada de les tropes comandades per Stalin. L’elusivitat i l’abolició dels noms geogràfics presideixen la història d’uns bessons abandonats per sa mare a la granja d’una àvia esquerpa i primitiva quan començà la guerra. Els protagonistes hagueren de sobreviure amb un règim autoimposat de colps, fam i animalització, fins que decideixen —per a endurir-se amb una cuirassa protectora— repetir les paraules d’estima i de més tendresa de l’etapa anterior, amb el propòsit que el llenguatge quede deshidratat, desproveït ja del més mínim rastre de calidesa humana.

Per tal de reproduir aquesta atmosfera grisa, opressiva i d’estampes cruels, la veu del doble narrador d’El gran quadern se serveix de frases curtes, apunts consignats amb una sequedat intimidatòria. Una acumulació d’escenes on els diàlegs, els moviments i la trama avancen a un ritme accelerat, pautats per una sintaxi que percudeix sense aturador. Les descripcions, per tant, tenen una presència testimonial, com una breu escletxa de vida. I enmig d’aquesta boira densa i metzinosa, els bessons han d’aprendre les lleis de la força i l’engany, de la simulació i l’atac per sorpresa. La relació amb un oficial estranger, amb un capellà desconcertat o amb una jove que ja ha oblidat els codis bàsics de la civilització, tot se’ns mostra despullat de filtres i de suggeriments, amb una cruesa instintiva. Els colps d’efecte i la resolució d’escenes responen a aquest esperit rapaç que els protagonistes assumeixen amb naturalitat per tal de superar cada dia, amb reflexos de pietat i compassió que —com un antídot— eviten submergir-se completament en la barbàrie, en un viatge ja sense retorn.

Però al final de la guerra, l’expulsió d’uns invasors i l’arribada d’uns altres ocupants capgira el to i l’enfocament de la narració. Amb La prova sabem que un dels bessons, Claus, ha travessat la frontera, i l’altre, Lucas, s’ha quedat a soles a la casa després de la mort de l’àvia. En aquest segon episodi es planteja el veritable tema que travessa la novel·la, l’enyorança del germà i l’espera insidiosa, a més de la prevenció davant de qualsevol relació sentimental. Perquè les ferides amoroses i fraternals —més tard o més prompte— apareixen amb més capacitat de devastació, fins i tot, que l’ambient hostil que han de combatre, primer amb la guerra i després amb la nova dictadura comunista. Els personatges que giren al voltant de Lucas són éssers vulnerables, desconfiats, maltractats per la història i pels capricis —perversos— de l’atzar. En aquest sentit, destaca pel seu perfil ambigu un dirigent del Partit, còmplice de l’invasor i que no acaba de creure’s el que diu en els seus discursos polítics, encara que subratlla que no pot fer una altra cosa, ja que “tinc la por a dins des de la infància”.

No hi ha res estàtic ni previsible en Claus i Lucas, i en l’últim apartat de la trilogia les sorpreses, les trampes i les dobles identitats esclaten en un joc d’incerteses. La tercera mentida se centra en els anys de Claus, que ha d’enfrontar-se de nou als espais on fou obligatòria la separació i un vagareig que s’ha convertit en el seu veritable estigma. Però les respostes que obté, en la majoria d’ocasions, enfosqueixen més el passat, i les versions s’entrecreuen a partir de la ficció i de testimonis reals. Amb aquest recurs, Agota Kristof aconsegueix que el lector avance per un terreny esmunyedís, que augmente la intranquil·litat i la sospita fins a la darrera pàgina del llibre. Però en alguns moments, les portes falses i les revelacions impetuoses llasten una narració que no necessitava de tantes prestidigitacions literàries. Junt a l’estil —la frase breu, insistent, com un martelleig de vegades esgotador—, un dels punts més fràgils d’aquesta corprenedora història.

Hi ha en L’informe de Brodeck de Philippe Claudel la mateixa opció —i obsessió— d’Agota Kristof d’esborrar els noms de la tragèdia, la toponímia ofensiva de les massacres d’una guerra que tan sols de traslladar-la a un paper produeix un estat de commoció. Les criatures que emergeixen d’aquell escenari apocalíptic en principi funcionen com un símbol d’injustícies i de l’extensió del terror, però alhora aquest silenci sobre els llocs provoca una ona expansiva que aconsegueix fixar-se en el lector amb una intensitat descarnada. En Claus i Lucas els protagonistes busquen alguna cosa essencial que perderen i que han tractat tota la vida d’encalçar-la, malgrat que el preu siga recórrer a les mentides de la literatura. “Quan la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme, aleshores em veig forçat a canviar-la”.