Parlar al pare

Materials de construcció
Eider Rodríguez, Materials de construcció. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Edicions del Periscopi, Barcelona, 2023

Entre vosaltres i jo vaig anar posant, maó rere maó, paraules desconegudes. Es tractava de desclassar-me a còpia de llegir i escriure, però el que no esperava era que, a través d’aquell exercici, prendria consciència del que soc i del que som, i que precisament la veritat arribaria de la mà de la bellesa. Potser m’allunyaria d’allà on venia, però, en canvi, no oblidaria mai el meu origen: soc del magatzem on es venia ciment, calç i sorra.

Passar el dol per la mort del pare es pot fer d’una manera tan íntima i honesta com ho ha fet Eider Rodríguez. Quan la necessitat imperiosa d’escriure aquest dolor es va interposar entre les narracions curtes a què l’autora estava avesada en el seu viatge literari, el repte es va tranformar en realitat. La proposta de l’editora fou el tret de sortida d’un procés fruit de l’amor filial que ha donat un resultat enormement satisfactori. Eraikuntzarako materiala —traduïda al català per Pau Joan Hernàndez— és una novel·la tan entranyable com punyent, i dubtem molt que es puga plorar una pèrdua de manera més lliure i alhora solidària amb la família i l’entorn social, amb els amics, el poble i la llengua, amb la dona mateixa, que busca en la memòria els llaços de sang, l’amor, la distància o el no-res. És aquest un exercici de dolor sense compassió. Una novel·la-recerca, un acte sanador.
De les cites inicials —de Donna Haraway i Maurice Blanchot — es desprén bona part de les municions que han carregat l’arma d’aquesta escriptora nascuda a Errenteria l’any 1977. “Sempre pensem bé quan ens falten paraules” (D.H.) apunta a la força de la paraula contra el silenci, les ganes d’entendre l’embull de llaços desordenats que han anat lligant els sentiments contradictoris de la filla d’un home alcohòlic, que no s’explica què passa amb son pare, ni sap què pensa ni què vol. A través de la conversa impossible entre pare i filla —dos personatges que comparteixen sostre durant quaranta anys però a penes si es parlen o es toquen— el lector acaba descobrint-hi una història d’amor intensa i descarnada a parts iguals, plena d’errors i de silencis, d’odi, por i vergonya. Les mirades i els gestos indiferents comuniquen, potser de manera inconscient, l’estima paternofilial. I aquesta estranya paraula que ha donat nom i forma a la història d’una vida ordida en la interrogació i el dubte constants també reflexiona sobre ella mateixa en una pràctica metalingüística: la dificultat de la llengua basca que, en ser traslladada al català, actualitza el significat de termes com por i vergonya, ràbia, amor o desconfiança. (“En la tradició basca de la regió de Lapurdi, de la por, beldur, se’n diu vergonya, lotsa”) És una cruïlla que confon i alhora aclareix. Un conjur que neutralitza les emocions. En tot cas, la paraula deu ser en bona part el material de construcció que dona títol a la novel·la i, més enllà de la fàbrica de ciment, calç i sorra, i la botiga de taulells i ceràmiques que és el negoci que regenta la família Rodríguez de quasi un segle ençà, l’autora proposa aquesta imatge en què la paraula serveix d’eina amb què bastir l’edifici literari, el pany que dona accés a la veritat, l’espill de la pròpia vida, encara per pair. “No seràs tu qui parli; deixa que la ruïna parli dins teu, ni que sigui a través de l’oblit o del silenci.” (M.B.)

Ens preguntem què seria de la història de la literatura sense l’alcohol i altres drogues. De segur que seria ben distinta, i res no hauria estat igual sense Verlaine, Poe, Sexton, Wilde, Hemingway, Capote, Plath, Fitzgerald, Lowry, Rimbaud, Baudelaire, Duras, Berlin, Gil de Biedma i un llarguíssim etcètera. Testimonis que, si d’un costat se n’aprofiten, pel glamour i la tirada que el tema té, d’un altre en fugen com de la pesta, aferrant-se a la ficció com un nàufrag a la fusta de salvament. Eider Rodríguez, per la seua banda, s’hi enfronta com a un monstre, i és amb la paraula –que li fa d’espasa– que salva la por que impregna la seua vida. Si més no, és això el que la lectura d’aquesta obra transmet. La veu narradora, alter ego de l’autora, o l’autora mateixa en un exercici autobiogràfic —novel·la de no-ficció n’ha dit ella mateixa— filla d’un alcohòlic, viu la malaltia del pare com un estigma que la va mortificant, presonera d’un silenci devastador. I és amb la complicitat de sa mare, personatge que manté l’equilibri d’unes vides que trontollen, el més intens punt de llum i d’humor de la novel·la, que la protagonista realitza aquesta davallada a l’infern, a estones morta de vergonya, d’altres amb un bri d’esperança relativa perquè el fantasma sembla desaparéixer. Només ho sembla, però. Perquè el mal sempre torna. Per això la complicitat que mare i filla sustenten és austera i de vegades inservible. I la necessitat de mostrar l’estima que la jove sent pels seus pares es podreix inevitablement (“Mentre els escolto em vaig estovant i per un moment sento que els estimo, sento que els vull dir que els estimo, que els vull declarar el meu amor d’una manera tant èpica com sensible.”) Són aquestes les dues dones que cavalquen a lloms d’una ombra amarga. Malalties i hospitals, habitacions tancades, recaigudes i desaparicions. Viatges, ambulàncies i unitats de cures intensives. Intimitat violada, intents de suïcidi, existència estrafeta. I la relació de la jove protagonista amb la resta de personatges, a penes esbossats i sense gaire importància, es troba obstruïda per la marca paterna, per la dura batalla que ha de lliurar amb la seua quotidianitat.

L’altre pol de l’obra és el negoci que manté la família des de fa ben bé un segle al poble d’Errenteria, on sempre ha viscut. Aquesta fàbrica i botiga de materials de construcció que els ha permés un cert ressò en la societat i que els ha vist desplaçar-se els estius a la Plana de Castelló, bressol de la indústria taulellera, casualment lloc de treva on l’addicció del pare s’apaivaga, i per això un indret que fa d’oasi (“Era allò el que va convertir Benicàssim en diumenge?”) I el retorn de finals d’estiu al poble, on continuarà indefugiblement la lluita estèril contra aquest malson espantós, que ara li fa escriure en passat, ara en present, amb diàlegs esmolats i preguntes estèrils.
Una pila de cartes que apareixen a les últimes pàgines de la novel·la fan el paper de testimoniatge objectiu que facilita al lector una certa coneixença d’aquell jove Juan Mari que escrivia des de la mili a Ana, la seua promesa, quan tenien a penes vint anys. Presència banal i efímera que serveix de punt i final a aquesta carrera autodestructiva, escrita amb desesperació en un entorn ferit de mort per tantes causes perdudes com és el del País Basc, especialment durant aquells anys huitanta i noranta, país on es parla una llengua en què la paraula callar porta a dins —ni que només siga per la coincidència de les formes— la paraula morir: isili/hil. Aquests materials literaris construeixen certament la bellesa i la memòria. Lluiten contra l’oblit i decideixen preservar l’amor que perdura més enllà de la mort.

A la tarda, m’ha acaronat els cabells dos o tres segons. No ho havia fet mai. M’han enviat una ressenya del meu llibre, però m’es igual: el meu pare m’ha acaronat els cabells.

També et pot interessar: