L’home és un animal romàntic

Portada

Martí Domínguez
La sega
Proa, Barcelona, 2015

A mesura que avancen els dies de la sega, quan les espigues de blat comencen a daurar-se, una desgràcia fa niu en la vida dels masovers. El treball de la terra, les festes, les creences, els oficis, la cura del ramat, les tasques diverses en què ocupen els seus dies al cor de les muntanyes del Maestrat durant els últims anys de la dècada dels quaranta del segle passat no són sinó testimoni mut —i trist i esporuguit— d’uns fets que quedaran soterrats per a sempre sota les pedres del mas del saüquer. Tot passa davant la mirada del petit Gregori Solsona, el protagonista que narra en primera persona les desventures d’una família òrfena de pare, mort a mans de la Guàrdia Civil. La família ha tirat endavant gràcies a la força de la mare, el tiet i la germana gran. El protagonista de dotze anys, com l’Andreu de Pa negre, recorrerà el camí que porta al món dels adults gairebé a la força. Una desgràcia anunciada des del principi caurà damunt la gent que habita aquestes terres de frontera, terres inconegudes, terres de ningú, des d’on sense cap dificultat però amb tota la recança el narrador evoca l’episodi recent de la guerra civil.
El lector d’aquesta novel·la que vol explicar la violència d’aquells anys presencia el procediment arbitrari i escabrós que la “benemèrita” duia a la pràctica amb els maquis que recorrien uns terrenys només apamats pels masovers, víctimes en primera fila de la por sembrada per l’autoritat, obligats a donar de menjar una colla d’uniformats que de tant en tant els visitaven buscant algun “guerriller”que potser s’hi amagava . Són el capità Mata, Alejandro, Ferroviari, Blas i Torregrossa front a Matalàs, Pelut, Miquelo, Francesc Guàrdia, Leovigildo, Samuel, Vicenta, Manuela i Teresa, les vides dels quals es van dissipant al mateix ritme amb què l’estiu avança cap a l’hivern glaçat. Sempre els perdedors de sempre, les batudes que Mata organitza pels masos poden acabar amb els queviures i les esperances dels que hi viuen. El jove Goriet coneix aquestes morts gratuïtes sense entendre’n la causa perquè la pèrdua de son pare ja l’ha marcat per molt de temps. Així recorre tres anys d’inseguretat i terror que només aplacarà la companyia i el magisteri de don Arcadi, amant de la literatura i també de la natura, que li ensenyarà a explorar l’inaudit món dels fòssils i a evitar que li arriben influències malignes per la via de l’església i l’insistent mossèn Hilari, si no és que efectivament “les gallines pixen”, com inquireix la frase repetida com a signe de complicitat entre mestre i deixeble.
Hi ha una sèrie d’homenatges encoberts rere la pàtina d’aquest univers agrest. El mestre don Carles és un enamorat de la llengua que fa per manera de salvar-la de l’oblit, una mescla de Joan Coromines i Carles Salvador, que també va trepitjar aquelles terres. També hi trobem alguna petjada felliniana en l’abraçada contra els enormes i flonjos pits de la dona del farmacèutic; influències en l’art de la botànica, heretat del mestre Cavanilles, o les lletres de Juan Ramón Jiménez i Miguel Hernández, així com d’Emili Teixidor, a l’obra del qual ens hem referit més amunt.
Martí Domínguez es capbussa ara en aquest país de frontera i estraperlo i recupera les ombres d’un passat sobre el qual plana el fantasma de la guerra com un malson persistent: “L’odi es congria al cor de les persones com les tempestes al cor de les muntanyes”. […] “En la guerra retrocedim als nostres orígens, a la bèstia que portem dins, i contra ella de res serveix la cultura!”. La intenció de l’autor és la de recuperar la memòria històrica d’uns anys tan foscos com ho foren els de la dictadura franquista.
De vegades, però, les oïdes poden escoltar un xerric davant unes solucions lingüístiques que l’autor ha triat en un intent de recopilar la parla de les comarques més septentrionals del País Valencià. Exemples com el “d’amagatontes” o els “gurrumbeus”, o aquell bou “platxat” i de “pitxoles” dures, la “pàssia”, el “soldevall”, l'”albitre”, “esburgar” o els “antuixans” són paraules que Domínguez fa ressonar en boca dels personatges allà pel mas del Boi, o el mas de la Batalla, el del molí de Pas, o el mas del Coll.
Tancat el cercle argumental que organitza aquests vint-i-tants capítols classificats en tres parts —la sembra, la sega i la batuda—, diríem que és aquesta una obra ben travada, d’una organització estructural quasi matemàtica, fruit d’un treball disciplinat, d’una tasca perfeccionista. La sega és el resultat d’un projecte decididament previst i planificat fins en els més petits detalls que conté els ingredients característics d’una ploma documentada, il·lustrada, amant de la lletra i admiradora inequívoca de la natura. Punt d’inflexió en la trajectòria literària de l’autor, que ens tenia avesats a obres de referents temporals més llunyans i personatges de tall històric (com Cézanne, Voltaire o Bufon), La sega destapa el flascó del dolor que encara persisteix en la nostra memòria i que tant se’ns ha volgut amagar. Una ferida que s’estén en el temps que va del segar al batre.

— No som culpables de res, mare! Com tampoc el pare fou culpable de res… Quina culpa tenia ell d’alguna cosa? Sap que cap! Ell ni blanc ni negre… El feren allistar-se, l’enviaren a Extremadura, lluità en el front de Pozoblanco, on va salvar la pell de miracle. De què era culpable? D’haver complit el seu paper? De no haver-se passat als nacionals com tants altres varen fer? D’haver-se mantingut fidel a la paraula donada? Ell es podria haver amagat en alguna balma de la vall d’Usera, com feren alguns i evitar-se la guerra! Però va fer el que era la seua obligació. Encara així, quan va regressar va poder comprar un matxo, va poder fer la rabera, a poquet a poquet, fent treballets de fusteria per a traure unes poques pessetes més. I quan ja ho tenia tot fet i criàvem corders i estava tot quasi com abans de la guerra, varen arribar els guerrillers… i rere d’ells la canilla de la Guàrdia Civil. I el malparit del capità Maximino Mata. Què més podia haver fet?

També et pot interessar: