Escriptors, raboses i un gos que no socialitza

Deu ser molt carregós que et passe com a la narradora protagonista de La guineu, alter ego de Dubravka Ugrešić: que tot el que vius —les converses, les trobades, les casualitats; els viatges, l’home amb qui tens un afer, la dona de la neteja que contractes— siga sempre, constantment, una metàfora que cal interpretar. No poder viure com qualsevol mortal, haver d’estar sempre pendent de desxifrar el significat ocult, el missatge superior d’aquesta al·legoria permanent. De tant en tant, l’autora hi subratlla alguna d’aquestes metàfores, la remarca, per assegurar-se que els lectors no la passen per alt. Probablement no perquè pense que els seus lectors són idiotes, sinó perquè n’hi ha moltes: “La metralla al cos era també una metàfora”, escriu en referència a la que tenia el pare a la cama, record de la II Guerra Mundial. O per a tancar la tercera part, la que protagonitza un antic jutge que ara es dedica professionalment a desactivar les mines que queden soterrades de la guerra dels Balcans: “El món és un camp de mines”, assegura. Les persones amb qui es troba, en compte de fer comentaris banals sobre l’oratge, tampoc no poden evitar de parlar-li a còpia de metàfores. Així, per exemple, quan el desminador deixa uns testos amb cactus a l’ampit de la finestra i comprova que les espines es toquen, afirma: “Fixa-t’hi […]. Fins i tot als cactus els agrada tocar-se amb les espines”.
Però, potser una de les més significatives és la metàfora del gos que no socialitza amb la resta si no el rebolquen prèviament en la merda, que li explica una dona de Zagreb que es troba a Milà. Un gos “tan dolç que gairebé ni tan sols bordava”, però que quan el treien a passejar, tots els altres començaven a lladrar fora de si, disposats a esbocinar-lo. El veterinari els explica que el gos està tan net i ben atès que no el veuen com un dels seus, no el veuen com un gos. I els aconsella que el rebolquen en la merda perquè, tan bon punt n’ensumen l’olor, l’acceptaran com un semblant. La senyora de Zagreb no pot acabar la història sense rendir-se a la temptació d’aclarir que “les persones són com els gossos”. Ni l’autora —o el personatge que la representa a l’obra— a la d’adjudicar-se el paper del gos: “Potser m’estic afalagant a mi mateixa”, hi escriu. El fet és que La guineu és una obra híbrida en què es poden trobar rastres de gèneres diversos. Entre el relat de ficció i l’estudi d’història literària, entre la narració i la reflexió, hi conviuen —de manera més o menys integrada— les memòries, l’assaig humanístic, els viatges o la literatura comparada. Però hi predomina, això sí, la literatura del jo; en concret, allò que s’ha anomenat autoficció i que tantes vegades no és sinó autobombo i autojustificació. Una obra fragmentària —i no només perquè estiga dividida en sis parts—, amb abundants digressions, però que també torna i retorna obsessivament sobre determinats temes i preguntes.
En la primera part, a partir de la figura de l’escriptor rus Borís Pilniak i del seu “Conte sobre com es creen els contes”, l’autora es pregunta com s’origina la literatura, quins en són els elements desencadenants, qui o què és un escriptor; sobre la veritat i la ficció, sobre la versemblança. Però és també en aquesta primera part que Ugrešić es refereix a la figura arquetípica de la rabosa a propòsit del que Pilniak n’havia escrit, i coincideix amb ell en la idea de considerar-la el tòtem dels escriptors: “Al capdavall, sembla que Pilniak tenia raó: la guineu reuneix moltes qualitats per esdevenir el tòtem del traïdor gremi literari”. Un tòpic que esdevé clau de lectura del conjunt de l’obra, que el lector haurà d’encarar amb desconfiança i amb prevenció. Perquè, com la rabosa, l’escriptor és mentider, trampós i lladre. Tanmateix, mentre que ací la figura simbòlica de la rabosa es converteix en la metàfora central que serveix l’autora per a preguntar-se per la literatura i els escriptors, en la resta de parts apareix de manera molt més forçada: Ugrešić s’hi obliga a fer-ne esment, com un intent de dotar d’unitat una obra que en realitat es pot llegir com un recull de sis textos independents, per més que compartisquen elements.

En el segon, per exemple, l’autora reflexiona sobre la relació entre text de ficció i geografia a partir d’un viatge a Nàpols per a participar en un congrés sobre migracions europees. Però, el veritable fil argumental és el temps que passa fora de les jornades, fent turisme i conversant, amb la Vídua —escrit així, en majúscula— “d’un escriptor de renom mundial, exiliat”, que també participa en el congrés. En el tercer, el catalitzador és el fet que un admirador dels seus llibres li deixe una casa en herència; i el viatge a la que havia estat la seua pàtria, vint anys després d’haver-la abandonat, per anar a veure aquesta vivenda. Un viatge que li porta records, però que sobretot reobri ferides i fa brollar el ressentiment cap a un país que no l’ha valorada ni la valora com mereix. La història central, però, és la coneixença i la relació amb el desminador que havia estat prèviament jutge. La quarta part està dedicada a alguns membres de l’avantguarda russa; principalment a Doivber Levin, integrant del grup Oberiú, i a l’hipotètic llibre d’una hipotètica Irina Ferris que en parlaria. És la més prescindible de l’obra, la que pitjor encaixa en el conjunt; amb un to més acadèmic —entre el refregit d’enciclopèdia i la glossa d’un altre llibre— que no aconsegueix rebaixar ni la dosi de ficció que hi barreja l’autora.
La quinta està centrada en la figura de Dorothy Leuthold, una “ineludible nota a peu de pàgina de la història de la literatura contemporània […] inserida en el gran text cultural anomenat Vladímir Nabókov”. Alumna de les classes particulars de rus i després, incidentalment, xòfer i guia en el viatge de la família Nabókov per diversos llocs dels Estats Units per caçar papallones. Tot i que parteix de la informació que donen els biògrafs de l’escriptor rus, Ugrešić tira d’imaginació i reescriu en part —entre altres aspectes— la coneguda història de la descoberta d’una nova espècie de papallona que va fer en el vessant sud del Grand Canyon, i que va batejar —en honor de la conductora— com a Neonympha dorothea dorothea. Sobretot quan descriu amb detall com Nabókov l’hauria collit de l’entrecuix nu de Leuthold, on hauria anat a posar-se. En aquesta part, per cert, l’aparició de la rabosa la trobem en la manera com anomena el triangle pèl-roig de pèl púbic de Dorothy Leuthold el seu xicot poeta: guineueta. En la sexta i última part, Ugrešić narra un “tour literari” Roma-Milà-Torí, mentre hi intercala fragments protagonitzats per la seua nebodeta. Així, d’una banda, reflexiona sobre el paper que representa ella en tant que escriptora, relata els actes literaris en què pren part i ho fa des de la posició de superioritat que adoptaria algú que s’ho mira des de fora, que no hi participa. De l’altra, a partir de l’observació del comportament de la neboda i dels seus usos del llenguatge, sembla voler contrastar dues maneres d’entendre les històries de ficció molt allunyades per la distància generacional.
La guineu juga a desafiar les convencions i a diluir les fronteres, tant entre gèneres com entre realitat i ficció. És una obra fragmentària, amb canvis constants en el focus d’interés, en l’espai i en el temps, i en la mateixa forma del text. I metaliterària en bona mesura, en tant que indaga en els processos de creació i en la naturalesa de la literatura, i convida a mirar el relat amb uns altres ulls, a qüestionar-ne la procedència i a no perdre de vista que es tracta d’una construcció. Amb reflexions interessants puntejades de tant en tant d’alguna ximpleria enunciada en forma de frase contundent i profunda. Una obra que recorre ben sovint a la intertextualitat, de manera més natural o més forçada, segons els casos. I en què l’especulació més teòrica es rebaixa amb la inclusió d’anècdotes pròpies i alienes. Així, les peripècies i xafardejos, reals o inventats, sobre escriptors i altres personatges del món de la cultura esdevenen un contrapunt que s’agraeix. Però és sobretot l’experiència personal, íntima de vegades, les vivències de l’autora, les que més abunden: com i quan es van conéixer els pares, com és la relació amb ells o amb la neboda, amors que van i venen, dolors i alifacs diversos. I, entre línies, una certa nostàlgia de Iugoslàvia. Aspectes més o menys emotius, que no sempre tenen una relació directa amb el tema que tracta, però que busquen donar credibilitat a la veu principal del text i, sobretot, contribuir a construir-se com a personatge.
L’autora especula sobre l’exili, la memòria i el poder de les històries. S’hi pregunta sobre l’essència de la literatura i sobre els mecanismes de la ficció; però també reflexiona sobre la pèrdua d’identitat i sobre la dificultat de ser artista en un context en què predomina la banalitat i la comercialització. Ugrešić satiritza les modes literàries i critica la indústria cultural. I es construeix el personatge de l’escriptora rebel que resisteix aliena a un món globalitzat que ho devalua i ho perverteix tot. La dipositària d’una autenticitat i d’una puresa que ara s’ha perdut i que ella preserva contra els elements. Amb un cert tuf de superioritat, no pot evitar d’advertir-nos de tant en tant que ella no és com els altres, que ella es manté neta contra el corrent dominant. Com el gos que no socialitza.
