Ivan Turguénev
El primer amor
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Angle Editorial, Barcelona, 2019
Una colla de tipus grotescs sol colar-se en els relats de Turguénev, unes històries melancòliques, de ritme lent, protagonitzades per cavallers desmenjats, dòcils enfront del destí que els espera. En El primer amor, hi ha cinc individus estrafolaris que papallonegen al voltant de la captivadora Zinaïda: un comte, un doctor, un poeta, un capità retirat i un hússar; en Dos amics, un enfilall de fadrines casadores o els singulars enemics inseparables que són Mikhei i Onufri. Aquests secundaris resulten indispensables per a les dinàmiques escenes d’interior que Turguénev compon amb contrapunts d’ironia sobre una melodia en to menor. De fet, l’escriptor construeix les nouvelles quasi com una successió de converses mitjançant les quals el lector s’adona d’allò que hi succeeix: els jocs de penyores o d’interpretacions de la princesa, capriciosa i d’una insolència entremaliada amb els pretendents en El primer amor, per exemple, als quals s’afegeix un innocent Vladímir Petróvitx de setze anys, esbalaït per l’atracció que sent per Zinaïda; o els àpats a la residència d’estiu del xaval, on s’esbossen les personalitats del pare —«Mai no he vist ningú més refinadament tranquil, despòtic i segur de si mateix», en diu el fill—, i de la mare, deu anys més gran que el marit i que «feia una vida ben trista»; o els encontres entre Vladímir i el doctor, en què aquest adverteix el jove que s’està ficant en un embull que ni comprèn ni li convé. També Dos amics se sustenta en els diàlegs entre dos homes de costums i gustos diferents —«Krupitsin no era precisament gaire refinat, mentre que Viazovnín canviava de mocador dos cops al dia»—, però que comparteixen el fet de ser «bones persones». Quan un d’ells es proposa buscar esposa a l’altre, els encontres es traslladen als habitatges de les possibles candidates: una vídua, una xica excessivament animosa i una donzella atenta i discreta alhora.
Aquesta manca de verdadera acció narrativa s’adiu amb el caràcter dels protagonistes, un adolescent que sent per primera vegada la fiblada del desig i que, quan descobreix —astorat— qui és el partenaire de l’enamorada, ni tan sols pot tenir cap pensament negatiu envers ell, «al contrari, als meus ulls, encara havia crescut… Que els psicòlegs expliquin com puguin aquesta contradicció», rebla temps després amb un deix d’aflicció encara, però tenyit d’un cert humor. En Dos amics, a un Viazovnín calmat i pacífic, que ha fugit d’una vida matrimonial plàcida però anodina, li resulta impossible encarar-se i lluitar contra les circumstàncies sobrevingudes que es tornen, doncs, ineludibles. Turguénev «era incapaç de fer triomfar els personatges masculins en l’existència que els havia inventat», deia Nabókov en les seues lliçons sobre literatura russa; a canvi, la falta de voluntat, de tempre, aquesta quasi resignació davant determinats esdeveniments —més o menys fatídics, segons els arguments—, els converteix en criatures properes, gairebé modernes en el sentit que no es rebel·len contra l’inexorable. Potser per això i pel paper clau dels diàlegs, Turguénev ha estat considerat «el més europeu» dels autors russos. De fet, l’escriptor passà llargues temporades a Berlín i a París —en el deixant de l’actriu Pauline Viardot, un amor difícil, ja que ella era una dona feliçment casada—, on fou amic de Flaubert i de Merimée i on conegué els germans Goncourt i Émile Zola. Probablement Turguénev visquera més a gust a l’estranger on no arribaven les crítiques feroces dels compatriotes radicals, tot i que enyorara la seua Rússia estimada.
Nabókov criticava la tendència als epílegs «dolorosament artificiosos» de les narracions llargues de Turguénev, i el recurs a detenir la trama per a incloure-hi píndoles biogràfiques dels personatges; en canvi, li reconeixia una capacitat prodigiosa per a pintar la naturalesa i per a reflectir els matisos de la llum i de les ombres en l’aspecte de les persones. A diferència d’Apunts d’un caçador, un dels seus títols més famosos i admirats, una mena de viatge a un territori rural inexplorat —com en suggereix José Manuel Prieto en el pròleg de La relíquia viviente (Atalanta, 2007)— en què Turguénev singularitza amb força inusitada els pobladors de la Rússia profunda, El primer amor i Dos amics són històries cortesanes i, per tant, la pinzellada precisa i vívida de Turguénev no dibuixa camps i boscos, sinó vestíbuls, salons, jardins, cambres i —per descomptat— els retrats físics i anímics dels que hi habiten: els moviments subtils o devastadors de l’interior d’un adolescent torbat per primera vegada per l’amor; la força moral i la bondat de la jove esposa de Viazovnín que, tanmateix, no «era capaç de consagrar-se per sempre a un sentiment únic (si és que existeixen aquests sentiments)»; o detalls d’altres secundaris, com la majordoma de l’amic de Viazovnín, que «trencava la vaixella, estripava la roba blanca, deixava el menjar a mig coure o se’l deixava cremar. En Piotr Vassílitx l’anomenava Cal·lígula», i la vídua Sofia Kiríl·lovna que «pertanyia a aquella mena de dones que els galantejadors anomenen falaguerament expertes; els marits, harpies, i els vells concos, espavilades». Té raó Nabókov quan diu que no hem de buscar en la novel·la russa l’ànima de Rússia, sinó el geni individual; en Turguénev, és l’estil modulat i sinuós, la tonalitat nostàlgica i una delicadesa especial allò que hi han trobat quasi dos segles de lectors.