La vida fa por

L’ocell domèstic ho passa malament quan ha de fer ruta, perquè aleshores coincideix amb altres ocells, i de tot tipus; també salvatges i rapinyaires. La bondat i la maldat, llavors, esdevenen difícils de destriar: els assassins són persones normals —diuen—, i a l’ocell domèstic no li’n queda una altra que assumir-ho i acceptar-ho. Però, després arriba la nit i no pot evitar ser més vulnerable a la presència del mal: “la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què”. Hi ha coses que no s’esvaeixen cridant, que no les dissipa ni el crit de l’ocell domèstic. Tanmateix, en els relats de Maksim Óssipov hi ha una voluntat explícita d’estimar l’ésser humà, de perdonar-lo. Cardiòleg de professió, especialista —doncs— en el cor de les persones, Óssipov s’inscriu en la tradició de metges escriptors russos —de Txékhov a Bulgàkov— posseïdors d’una estranya capacitat d’anàlisi de l’ànima humana. En la seua literatura hi ha “un anhel clar: estimar no només els propers, els de casa, sinó més enllà, la gent i el lloc. Per això cal recordar, observar, compondre”. Això és el que fa l’autor: compondre a partir de records personals i del material que li ofereix l’observació de la vida i de l’ésser humà des de la posició privilegiada que li atorga la professió. I buscar-hi la humanitat. En les seues narracions, la bondat sorgeix inesperada d’entre la maldat d’un món hostil. L’esperança d’entre la desesperança. La llum de la foscor. Malgrat un medi advers, en els seus personatges trobem l’afany de felicitat, la voluntat de distingir les qüestions importants de les que no ho són, de buscar la transcendència d’aquelles actuacions humanes que tenen una projecció en l’eternitat.

Maksim Óssipov és un Txékhov de l’era postsoviètica; un Txékhov després de la dissolució de l’homo sovieticus, després d’Svetlana Aleksiévitx i la fi de l’home roig. En El crit de l’ocell domèstic, l’autor rus condensa la realitat complexa d’un país enorme per mitjà de cinc relats breus, de petits fragments d’històries individuals. És el retrat de la Rússia que ha perdut el passat i que sembla no tenir futur. Un país de dimensions indecents, que converteix la simple existència en un prodigi. Que se sosté —en bona mesura— per l’engany general en què tots col·laboren: això és el que més uneix, malgrat els inconvenients que hi puga comportar. Un lloc on el més indubtable és el buit que ha deixat la caiguda de l’imperi. Unes runes amb molt de pes, encara; una herència i una inèrcia molt difícils de superar. I la desorientació i la perplexitat consegüents, que explica el comportament de bona part dels seus personatges. “Tots estem perdonats pel sol fet d’haver viscut a la nostra bella pàtria. Tenim tots les mans brutes, com a mínim”. Les narracions parlen del viatge amb tren des de Moscou —de més de catorze hores— que fa un metge per assistir a un congrés en Petrozavodsk; d’un altre metge que es guanya un sobresou portant vells malalts als EUA; d’un jove rus amb talent per als escacs que prova de fer diners en tornejos d’aficionats nord-americans; o del director literari d’un grup de teatre en un lloc amb un nom tan metafòric com Colònia Eternitat. A més del relat que dóna nom al conjunt: el més breu de tots, el més al·legòric, i ens atreviríem a dir que tota una declaració d’intencions. En aquest retrat de la Rússia actual, hi són també molt presents els EUA en tant que contramodel, en tant que antagonista necessari. És també una meta, el punt d’arribada de l’emigració, tant dels joves que fugen del país per buscar un futur millor, com dels més vells que hi viatgen per qüestions mèdiques, cosa que significa sovint trobar un lloc digne on acabar les seues vides. En el rerefons, la figura del pare té un protagonisme constant: bé en la forma de culpa que hereten els fills, bé en tant que guia de vida i d’encalç de la felicitat. I, de la mateixa manera, la tendència russa per les grans paraules, que conviu amb un present encongit. Com la que dóna nom al destí, i que en realitat significa resignació quan dius: passarà el que haja de passar. Quan dius “passi el que passi, el món no rebenta; va així”.

L’estil d’Óssipov és sobri; una escriptura lluminosa i subtil, que busca la senzillesa, que defuig l’èmfasi. Predomina la frase casual, que es deixa anar sense importància aparent, gairebé sense voler; però incisiva i carregada de sentit, en el fons. Una prosa tranquil·la i aparentment calma, que deixa intuir, però, l’esvoranc d’una vida sense xarxa. Una calma que a penes si dissimula la violència latent; que no amaga una vida movedissa i inconsistent. L’autor opina que és millor no escriure dels sentiments, especialment dels propis, perquè es repeteixen d’home a home. Així ho afirma també per boca d’un personatge de l’obra, que assegura que el romanticisme és una ximpleria: “No cal que escrigui res del que sent, els sentiments no són interessants: tothom sent el mateix”. Això pot explicar aquesta prosa aparentment freda, sense escarafalls ni efusions sentimentals. I, tanmateix, els seus relats transmeten una profunda sensació d’humanitat. Un rerefons moral, un tractament alhora tendre i implacable dels personatges, éssers desvalguts i desorientats en un món despietat. L’autor mostra la realitat, però no jutja. Mostra l’ésser humà amb les llums i les ombres, les bondats i les misèries de tota una galeria d’individus tan humans que podem escoltar-ne el batec. Un retrat honest i sensible, que demostra una cura extrema i exquisida amb els seus personatges, com la que hauria de tenir un bon metge amb els seus pacients. El metge que està en contacte amb la vida i amb la mort, amb la vulnerabilitat i les febleses del cos humà, però també amb les de l’ànima.

L’obra d’Óssipov és, al capdavall, una anàlisi de l’ànima russa, la del lloc i la de la seua gent. Però és l’ànima humana, en general, allò que hi deixa al descobert; i el que converteix en universal la seua literatura. “Dir la veritat és fàcil i agradable”, afirma un dels personatges de l’obra citant El Mestre i Margarita, de Bulgàkov. I probablement no siga ni fàcil ni agradable, però la veritat és necessària, encara que puga entristir molt. L’home és un llop per a l’home, però l’ocell domèstic també existeix en la Rússia dels predadors: són els que tenen por, els que intenten emigrar a climes més habitables. I també els de la humilitat resistent, els que fan l’esforç d’estimar l’home, malgrat tot.