Esclavitud i llibertat en les veus de Toni Morrison

De la gamma espaordidora d’atrocitats, humiliacions i tragèdies que han suportat els personatges d’Amada de Toni Morrison quan eren esclaus, potser allò en què tots coincideixen siga l’anorreament de la identitat: són éssers als que se’ls ha negat la capacitat de decidir què fan ni on viuen, amb qui es giten o, fins i tot, el nom i el cognom que tenen. No poden estimar gaire les parelles, els amics o els fills perquè són propietat d’algú que, en qualsevol moment, pot desfer-se’n. Tot el que els succeeix —i el que no— depèn de la voluntat i dels interessos d’uns altres, així que no poden controlar el present ni encara menys el futur. Sethe, una de les protagonistes, «havia encaminat tots els seus esforços no a evitar el dolor, sinó a transitar-hi i enllestir com més aviat millor». Morrison transmet la incertesa d’un destí marcat per les arbitrarietats alienes presentant uns individus condicionats per l’albir, primer del fantasma rancuniós d’una nena i, després, de l’encarnació d’aquell en el cos d’una jove de díhuit anys. Si els espectres determinen allò que els passarà, aleshores el lector sent que res no és predictible, de manera semblant a com res no ho era en la vida dels esclaus.

A partir d’una notícia real esfereïdora, una dona de color havia matat la filla —i ho havia intentat també amb l’altra nena i els dos fills— per a evitar que els retornaren a la plantació de què havien fugit, Toni Morrison compon una narració complexa i bigarrada sobre quatre dones de tres generacions: Sethe, la mare que comet l’infanticidi; Denver, la criatura que va sobreviure-hi; Baby Suggs, l’àvia paterna que les acull; i Amada, la xiqueta de dos anys assassinada. Durant els vint-i-huit dies que segueixen la vinguda de Sethe a Cincinnati —una arribada in extremis, perquè fuig prenyada de Denver i pareix pel camí— totes conviuen al número 124, la casa de l’àvia, juntament amb els dos nens. Però l’obra comença quan només hi queden mare i filla, perquè l’anciana ha faltat i els dos xavals han abandonat un habitatge embruixat per l’esperit de la xiqueta. Dos homes incideixen en aquest nucli femení: Paul D, l’últim negre supervivent del Bon Resguard, la propietat on també vivien Sethe i Baby Suggs; i, amb menor protagonisme, Cens Saldat, amic i admirador de l’àvia, que ajudava els fugitius a escapar.

La dilaceració del jo dels esclaus és un dels motius principals d’aquesta novel·la que avança amb una veu narrativa —poderosa i pertorbadora— que es fragmenta amb cada personatge i s’hi fusiona per a completar les peces d’unes històries tan crues i violentes que resulta necessari contar-les segmentadament. En explicar diferents mirades d’un mateix esdeveniment, Morrison —Nobel de Literatura el 1993— ofereix al lector la possibilitat de crear-ne una versió pròpia, de fet, el seu estil quasi ho exigeix; com declarava la mateixa escriptora el 1984 en una entrevista, que recull Bernardine Evaristo en la introducció, «el llenguatge que faig servir ha de tenir buits i forats perquè el lector s’hi pugui ficar». Gairebé tots els individus del llibre manifesten en algun moment el que l’àvia resum com «un interior desolat on residia el seu jo que no era cap jo» perquè «no havia tingut mai a les mans el mapa que li havia de permetre esbrinar com era». En aquella forma de subjugació delirant, els negres no podien ni observar amb deteniment les tonalitats de l’alba estival o d’un crepuscle d’hivern; per això Baby Suggs, quan es fa gran i queda prostrada al llit, desfeta per la mort de la neta que ja gatejava i ancorada en el dilema de perdonar o condemnar l’acte atroç de la nora, es concentra en percebre les varietats infinites d’un mateix color.

Però la llibertat no és fàcil, sobretot per als qui arrosseguen un passat tan dens que els ha impedit detenir-se a inspeccionar qui són i què volen. En Amada, Toni Morrison mostra com les decepcions i frustracions de l’emancipació són el que finalment afona uns personatges que, tanmateix, han sigut capaços de suportar els graus més elevats de la crueltat i de l’horror. Així, Paul D, que havia resistit dur un mos de ferro a la boca com una bèstia de tir o picar pedra encadenat de mans i peus, que havia vist cremar de viu en viu un company o desaparéixer els germans, quan «pensava que vivia per decisió pròpia», defalleix en perdre Sethe, la dona que estima, a causa dels ardits de la malànima encarnada en Amada. La presència de la jove al 124 és inquietant, ressegueix els moviments de la mare i n’absorbeix els gestos i les paraules, reclama Sethe en exclusivitat i per això ha fet fora de casa Paul D. Alhora, Denver ha trobat en Amada la germana perduda que, en aparença, l’ha lliurada de la soledat malaltissa que patia. Quan queden soles al 124, la convivència esdevé asfixiant, «les dues dones havien arribat a una treva apocalíptica orquestrada pel dimoni». Amada és un d’aquests buits que el lector ha d’omplir perquè Morrison deixa una certa ambigüitat sobre si és o no una aparició.

D’una intensitat gairebé constant, amb pocs moments de transició, l’obra inclou escenes memorables, com quan Denver observa el flirteig entre la mare i Paul D, tots dos parlant del pare que ella no ha conegut i dels temps del Bon Resguard, tots dos fent una pinya de la qual la xiqueta se sap exclosa; aleshores Denver desitja ferventment que el fantasma es manifeste i trenque aquella complicitat d’adults que l’arracona. O el gran dia de fira en què presencien «l’espectacle dels blancs oferint-se en espectacle», una de les poques vegades en què Denver, «amansida pel sucre» dels caramels i de la regalèssia, baixa la guàrdia i sospesa «la possibilitat que en Paul D no fos tan mala cosa». Però si haguérem de salvar només unes pàgines, seria el passatge èpic en què quaranta-sis homes negres fugen de nit, sota una pluja inclement i protectora: encadenats entre si aconsegueixen eixir tots alhora d’uns clots excavats en una terra que, ara molla, es desfà sobre els seus caps; els homes avancen a les fosques per un terreny convertit en un pantà, guiats per l’Home Hi —aquell que els indicava quan havien de moure’s i quan detenir-se en els treballs forçats— i confiant els uns en els altres: «Es van comunicar a través d’aquella cadena com si fossin en Sam Morse i, alabat sia Déu, tots van sortir a la superfície. Com difunts inconfessos, com zombis deixats anar de cop».

Però l’eix al voltant del qual creix tota la narració és el relat del crim de Sethe, que finalment és contat per Baby Suggs i per Cens Saldat, testimonis del que succeí. Destaca també el retaule dantesc que precipita el tancament de la novel·la, amb Sethe i Amada d’un costat, al centre un grup de dones negres que volen rescatar el 124 del pecat «desbocat i a la descarada» que continuava fent-hi la seua, i, en una tercera taula, el senyor Bodwin —l’únic blanc que no els havia fallat mai— que avança lentament en un carro, un episodi tan esbojarrat que, més endavant, farà riure Paul D i Cens Saldat en un dels pocs instants de treva que concedeix el llibre. Alguns personatges aconsegueixen, doncs, refer-se un jo a partir dels pedaços que en guardaven, no gaire estable, però suficient per tirar endavant. Però, sobretot, la història de Toni Morrison apunta que serà la següent generació, les Denver que no han viscut l’esclavitud en carn pròpia, les que prendran consciència que posseeixen una identitat que hauran de cuidar i defensar. Perquè la llibertat no és fàcil, però és l’únic entorn que ens permet ser amos del nostres errors. I embadalir-nos observant les tonalitats del cel.