Houellebecq, França i els musulmans

Michel Houellebecq Submissió Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué Anagrama, Barcelona, 2015

Michel Houellebecq
Submissió
Traducció d’Oriol Sánchez Vaqué
Anagrama, Barcelona, 2015

Així com Ian McEwan aconsegueix que els personatges de les seues novel·les, per molt canalles que siguen, caiguen bé al lector —el Michael Beard de Solar, per exemple, és un físic vingut a menys que seixanteja, lleig, calb, baix, gros i d’un egoisme exacerbant (i alhora còmic), però astut i d’una immensa lucidesa—, Michel Houellebecq s’entossudeix a fer-los insofribles —especialment per a les dones; això sí, aquesta assajada habilitat li serveix en Submissió per caricaturar amb versemblança esfereïdora —i amb divertides dosis de mala bava— el món acadèmic de lletres, espai endogàmic per excel·lència, ple d’arribistes poc o gens agraciats que, després d’haver assolit una certa notorietat per una tesi sobre un aspecte puntual d’un autor de tercera o quarta fila, aprofiten l’estatus que atorga la tarima per a lligar amb estudiants dels primers cursos. François, el protagonista i narrador de Submissió, pertany a aquesta tropa: professor de literatura en París III, expert en el decadentista francès del XIX Joris-Karl Huysmans, està convençut que la transmissió del saber és impossible i no sent la més mínima vocació per l’ensenyament; a més, no li agrada la joventut —llevat dels cossos— perquè no hi ha compartit mai l’entusiasme per la vida ni el desig de revolta. És precisament aquesta arrencada, el traç gruix i demolidor de l’ambient universitari de la primera part, i també la recreació de l’atmosfera electoral tensa i complicada en una França futura però pròxima —és l’any 2022—, el millor de l’última novel·la de Houellebecq.

Resulta impossible oblidar la tràgica coincidència que el mateix dia que Submissió arribava a les llibreries franceses, el 7 de gener de 2015, fonamentalistes islàmics irrompien en la redacció de la revista Charlie Hebdo, assassinaven dotze persones i en ferien onze més —només en aquest lloc; i mesos després, durant la nit del 13 al 14 de novembre, es perpetraven els atemptats pels voltants de la plaça de la República també a París, amb 130 morts i més de 350 ferits. Però caldria, en la mesura dels possibles, deslligar la lectura de l’última obra d’Houellebecq d’aquests fets cruels i injustos. L’escriptor francès planteja un escenari en què els partits polítics tradicionalment majoritaris a França, la democràcia cristiana conservadora i els socialistes, perden força, alhora que creix el Front Nacional de Marine Le Pen i la Germandat Musulmana encapçalada per Mohammed Ben Abbes, suposadament moderat que «recordava un vell adroguer tunisià de barri», tot i que havia estat alumne de l’Escola Politècnica. Amb bon pols, Houellebecq solta pinzellades satíriques sobre polítics com François Bayrou, que mirava de cultivar una imatge d’altesa i, «a l’estil de De Gaulle, de l’home que va dir no», o sobre col·legues de la facultat com Marie-Françoise —«era la primera vegada (…) que m’adonava (…) que un home, un bon dia, havia pogut sentir desig per aquella criatura rodanxona i rabassuda, quasi batraciana»; als mitjans de comunicació també els en correspon una bona porció: «Feia temps que m’havia fixat que els periodistes més esquerps, els més agressius, estaven com hipnotitzats, estovats en presència de Mohammed Ben Abbas»; però, sobretot, és l’esquerra qui més en rep, anquilosada i incapaç de criticar els retrocessos que imposa el nou govern de coalició presidit per Ben Abbes, com la limitació de l’accés de les dones als estudis superiors i a gran part dels treballs: «L’esquerra sempre havia tingut aquesta capacitat de fer acceptar reformes antisocials que haurien sigut categòricament rebutjades si haguessin vingut de la dreta». Cal reconèixer que Houellebecq es diverteix sovint posant el dit en la nafra.

Però rere aquests poderosos retrats —de persones, d’entitats i de grups socials— se senten grinyolar —primer només un poc, després cada vegada més— els engranatges de la ficció, s’hi entreveu la tramoia que sustenta l’acció mínima però necessària per a construir una història, peces que encaixen amb dificultat, sobretot en la segona meitat del llibre. El protagonista, per exemple, un tipus sense família ni arrels —que rep amb indiferència la notícia de la mort primer de la mare i després del pare—, sense amics, sense ambicions, que es relaciona quasi únicament amb encontres sexuals, arriba a parlar «del nostre amor» —quin?— quan intercanvia correus amb Myriam, la joveníssima amant que se n’ha anat a Israel, juntament amb els seus, per fugir d’una situació clarament en contra dels jueus. O, de manera més general, la deriva sociopolítica, descrita amb minuciositat en alguns aspectes —mesures econòmiques, nomenaments de càrrecs, moviments internacionals…—, en altres és simplement obviada: de veritat que, en la França de 2022, ningú mouria un dit per denunciar una situació de discriminació contra les dones tan sagnant com la que es presenta en Submissió?, ni tan sols les mateixes dones? Arribat determinat moment de l’obra, fa la impressió que la possibilitat de la poligàmia siga el vertader tema del llibre, com una força centrípeta que tot ho absorbeix i tot ho concentra. Compartisc la fantasia de tenir uns quants homes al meu servei, però d’això a forçar tota la trama cap a aquesta qüestió és un salt en la credibilitat —i una reducció de plantejament— que costa d’empassar. És possible, com ha escrit Jorge Volpi, que la intenció de Houellebecq estiga més a prop de Kafka que de la faula política, però aleshores el que no casa és tota la primera part.

Diu Houellebecq al principi de Submissió que «un autor és, abans que res, un ésser humà, present en els seus llibres, tant si escriu bé com malament, en definitiva poc importa, l’essencial és que escrigui i que estigui, efectivament, present en els seus llibres» i hi afegeix «és estrany que una condició tan simple, aparentment tan poc discriminant, ho sigui en realitat tant»; en aquest sentit, Houellebecq ha assolit el que pretenia, perquè s’hi detecten moltes de les seues dèries: un profund desarrelament, l’obsessió pel sexe, la voluntat de provocació, els atacs a la socialdemocràcia i al liberalisme francès i europeu, un pessimisme existencial quasi nihilisme… La mateixa cita continua «un llibre que ens agrada és sobretot un autor que ens agrada, que tenim ganes de conèixer, amb qui tenim ganes de passar els dies»; sincerament, posats a triar sàtires del present, preferiria dinar amb McEwan.

També et pot interessar: