Edgar Allan Poe i l’ombra grotesca de l’humor

No és estrany que crítics com Edmund Wilson, Harold Bloom o Jorge Luis Borges proclamen la modernitat d’Edgar Allan Poe, en part perquè fou un dels primers que concebé l’art com a expressió de la intel·ligència i no com un do de l’esperit, i perquè escrigué seriosament sobre els mètodes i els propòsits de la literatura. Però sobretot perquè, com explica Wilson, fou un autor profundament romàntic i, alhora, avançà els postulats del simbolisme. En gestar un conte, Poe perseguia determinat efecte i, per aconseguir-lo, inventava els esdeveniments de la trama: ningú com Poe comprengué que, tant en la ficció com en la poesia, el que compta no és allò que es diu, sinó el sentiment que es provoca en el lector, afirmava Wilson. Moltes peces de Poe són malsons, i fins i tot aquelles que persegueixen la lògica i l’exactitud posseeixen la insòlita concreció i la intensitat de les al·lucinacions. És sabut que Baudelaire cregué descobrir en Poe idees que ell mateix havia imaginat de manera difusa, així que traduí els escrits de l’autor nord-americà i, des que els publicà en 1856, la influència de Poe fou cabdal en les lletres franceses.

Un dels mèrits de Poe, reconeix Borges, fou que atorgà al relat fantàstic un rigor que, fins aleshores, no era propi del gènere; encara que, en algun moment durant les converses amb Bioy Casares, l’argentí baixa la guàrdia i es pregunta si tot Poe no estaria ja en Hawthorne, ja que els dos escrigueren històries de terror que eren, alhora, faules psicològiques o morals. Poe és considerat, a més, el pare de la novel·la policíaca per haver creat C. Auguste Dupin en Els crims de la Rue Morgue, personatge que serví d’inspiració a Conan Doyle per a donar vida al detectiu més famós de tots els temps. Però, a pesar del valor de la seua obra, la celebritat d’Edgar Allan Poe és deu en part a la imatge d’escriptor aclaparat per l’alcoholisme i els deutes de joc, casat als vint-i-sis anys amb Virginia Clemm, la seua cosina de tretze, i torturat per la malaltia i la mort de la seua jovenívola muller. En els escassos quaranta anys que visqué, Poe exhibí una imaginació portentosa que prengué forma, sobretot, en textos esgarrifosos sovint protagonitzats per individus que persegueixen fantasies estranyes vinculades al vici i a la dissipació, i que solen sucumbir a passions prohibides. Els impulsos dels herois de Poe xoquen amb la moral i els costums del comú dels mortals.

Amb El corb burleta, Álvaro Muñoz, responsable de l’edició, recupera dotze contes d’Edgar Allan Poe en què la sàtira predomina sobre l’horror i que amb freqüència han sigut menystinguts pels estudiosos, com el mateix Borges, per exemple, que els considerava una «desafortunada incursió en el gènere humorístic». Algunes d’aquestes narracions tenien referents reals i, en perdre’s, com comenta Muñoz, el que queda és una caricatura genèrica. Un dels blancs predilectes dels dards de Poe són els periodistes, i en particular, els directors de revistes, que són retratats com uns tipus absolutament fatus i sense ètica. Poe sabia de què parlava, atès que va col·laborar amb diverses capçaleres de Baltimore, de Filadèlfia o de Nova York i que no acomplí el somni de fundar The Stylus, el seu propi diari. La ridiculització del lletraferit arriba al paroxisme en «Un tràngol», quan una aprenent d’escriptora barreja tots els recursos que, en el text anterior, li ha explicat el senyor Blackwood, com el to «elevat, difusiu i interjectiu» en què «les paraules han d’arribar com remolins, com un eixam d’abelles i aconseguir sorolls semblants, cosa que fa molt de servei quan vols dir alguna cosa sense tenir res a dir». El resultat són unes pàgines difícils de digerir en què només se salven alguns fragments com quan la protagonista diu que «La pèrdua de l’ull no va ser tan terrible com l’insolent aire d’independència i menyspreu amb què em va continuar mirant un cop fora». Un altre exemple d’aquest tipus de composició en què algú explica un succés inaudit —però amb més gràcia— és el cas de l’home que ha perdut l’alè i, en conseqüència, quan té un accident se’l considera mort; després d’una sèrie de tribulacions desagradables, és llançat a la fossa comuna, lloc on constata que la parca no és cap bona amiga. Poe no abandona l’ambientació gòtica i els cadàvers ni en les històries pretesament jocoses.

Aquest llibre, segon volum de la col·lecció Cul-de-sac d’escrits humorístics, inclou una paròdia de les perquisicions d’un policia en «Vares ser tu», amb una escena final retorçuda i artificiosa; la burla d’un home de negocis que, en realitat, és un penques que empra qualsevol mètode brut per enriquir-se; o la d’un eixelebrat que, de tant apostar-se el cap amb el dimoni, acaba perdent-lo; la sàtira d’un nassut fanfarró que intenta sobreviure de la peculiaritat del seu apèndix; i la condemna d’un individu que paga, amb tot un seguit de calamitats, l’escepticisme que ha mostrat envers la mala sort quotidiana. El relat «Mistificació» té un bon principi i un personatge noble, sofisticat i seductor que, d’alguna manera, recorda el protagonista de «William Wilson». Però, probablement, el millor conte del conjunt siga «El sistema del doctor Quitrà i del professor Plomelles», per l’escena del sopar en què una vintena llarga de guillats s’esforcen per simular sensatesa davant d’un visitant interessat a conèixer el tractament basat en la calma que ha fet famós el manicomi. La decoració bigarrada del saló, els vestits estrafolaris de les dones, l’actuació dissonant dels músics, les històries de les bogeries dels pacients i els àpats extravagants contrasten amb el discurs suposadament assenyat del director de la institució i amb la mirada cada vegada més atònita del foraster. A pesar de ser textos menors, en El corb burleta hi ha el gust macabre i pervers de Poe, l’obsessió de la mort en vida, la línia difusa i ambigua que, de vegades, separa la demència del seny, i algun rastre —desdibuixat pel traç grotesc— del drama de la culpa i la soledat de les seues millors narracions.