Francesc Serés
La casa de foc
II Premi Proa de novel·la
Proa, Barcelona, 2020
Activista polític discret, creient en la força de les idees liberals per a derrotar les tempestes del totalitarisme del segle XX, Isaiah Berlin quedà captiu d’una màxima del poeta grec Arquíloc: la rabosa sap moltes coses, però l’eriçó en sap una ben important. Aquesta sentència li serví per a intentar cartografiar el continent literari de Tolstoi i, de pas, assajar una classificació d’escriptors emparentats amb l’astúcia i la flexibilitat de la rabosa o bé proclius a practicar la defensa coriàcia amb què l’eriçó conserva el seu tresor. Sembla com si Francesc Serés, amb les seues propostes narratives i assagístiques, haja militat —deliberadament— en els dos bàndols. Hi ha una mena de propòsit experimental i de joc permanent en Contes russos, una antologia fictícia d’autors que tractaren de reflectir —amb un to més sorneguer o dramàtic— els aspectes més grotescos i cruels del règim soviètic. Exploració de registres i d’enfocaments que també presidien els relats del volum Mossegar la poma, amb parelles tenallades per la rutina, fragments antièpics de la vida quotidiana i episodis aparentment anodins però que condicionen les existències. Una aposta i un banc de proves que s’ha condensat en una crítica més àcida i desencantada en els reportatges Matèria primera i La pell de la frontera, en les narracions de La força de la gravetat i, sobretot, en l’últim llibre, La casa de foc, una història situada en un territori —la vall del Ser a la Garrotxa— més propici a la capacitat de resistència de l’eriçó que a l’agilitat i al nerviosisme de la rabosa.
“Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats”. El protagonista de La casa de foc és un professor que dona classes en una aula d’acollida i que, després de separar-se, decideix allunyar-se del passat i instal·lar-se en un vell mas del Sallent. A Can Mau haurà de treballar de valent per a convertir aquest casalot abandonat en un lloc confortable, ja que en el moment d’entrar-hi emergeixen de racons i parets escorpins, alguna serp i nombroses bestioles. Tot just arribat a la població, percep que la solitud i una vida esquerpa governen els carrers i la contrada, amb habitants que mantenen el sentiment de comunitat per interessos i que tan sols momentàniament —per necessitat— baixen la guàrdia. A la gent de la vall no li agrada parlar sobre afers compromesos, insinua entre murmuris i evasives que coneix secrets incòmodes, tot i que no s’acaba de saber si parlen com una forma d’advertiment amistós o com una amenaça. Al Sallent predominen els fugitius —de la ciutat, del fracàs, de la insatisfacció—, i els que no han pogut escapar per inèrcia o perquè no s’han atrevit en un rampell inesperat d’audàcia. Hi ha una atmosfera de drama rural en La casa de foc, de western crepuscular on coincideixen rodamons, immigrants, sospites de crims, traficants de marihuana, hippies i especuladors, somnis evanescents, armisticis circumstancials i un instint governat per la desconfiança i els imperatius de la supervivència.
Fins que el protagonista rep la visita de Jordi, un personatge enigmàtic que inspira respecte i por entre els veïns. La petició al professor —o, més aviat, l’exigència— és que ajude la seua neta Mar ja que travessa una època difícil, que repassen algunes assignatures i, el que és més important, que faça de confident i de protector paternal. La irrupció de Jordi serà el detonant narratiu de La casa de foc, una porta d’entrada als misteris i als silencis tensos que dicten les converses i les relacions de la vall. Jordi és un saurí que ha aconseguit guanyar molts diners amb el seu do, que ha treballat per a empreses, administracions i particulars, necessitats d’aqüífers per a dur endavant els seus projectes. L’enveja i els rumors maliciosos embolcallen les aparicions d’aquest personatge sever i desafiant, que al llarg dels capítols estableix pactes i una progressiva complicitat amb el protagonista. Per un altre costat, Mar també posseeix la capacitat de trobar aigua a més d’altres poders, com seguir per intuïció un camí a la nit que la condueix fins a un xiquet desaparegut al bosc. Alguns dels millors moments de La casa de foc consisteixen en la lluita del professor entre la racionalitat i els fets inexplicables, enfrontar-se a unes endevinacions que semblen quasi producte de la màgia.
L’esclat de la crisi immobiliària precipita el destí dels pobladors de la vall, i la majoria d’històries fosques que empresonen els personatges es posen damunt la taula —amb una agressivitat i una impudícia obscenes—, una competició de retrets entre tots aquells que es consideren víctimes d’injustícies. És en aquest moment quan l’argument de La casa de foc es destensa, amb episodis esfilagarsats que no acaben d’encaixar en el curs de la trama, un conjunt extenuant d’escenes que giren al voltant del mateix punt obsessivament. En aquest sentit, al final de la novel·la els tirabuixons reflexius i les transicions amb observacions morals —massa previsibles— s’encadenen i actuen com un llast en la narració, ja que desdibuixen el retrat i el paper d’alguns personatges que podrien haver donat més joc. La tècnica d’aplegar testimonis, veus i apunts íntims del protagonista provoca que en alguns moments els cositons siguen massa ostensibles, amb unes reiteracions que fatiguen la lectura i una resolució que no es correspon amb el que s’anunciava en l’inici de La casa de foc.
Lionel Trilling subratlla que un dels elements més característics de la literatura moderna és l’amarga hostilitat que demostra cap a la civilització. Molts habitants d’aquest reducte de la Garrotxa arribaren a aquest territori —exigent i sovint inhòspit— perquè volien distanciar-se d’un món que els havia decebut i perseguien una il·lusió, per la precarietat laboral o per la voluntat d’amagar ferides i fracassos. El protagonista de La casa de foc confessa que l’anhel de recollir les revelacions dels que l’envolten i d’intentar entendre les seues decisions respon, al cap i a la fi, a l’estratègia de desentranyar les claus de la seua pròpia fugida. Buscar en les vides i en les respostes dels altres alguna pista sobre el que no ens atrevim a formular al que tenim davant de l’espill. Un intrús que no deixa de llançar preguntes amb una veritat sempre esquiva.