Els batecs del temps

Quan llegim aquest assaig del professor Enric Balaguer, el passat se’ns fa present. El que guardem dins el nostre bagatge d’estudiants de les humanitats. És com si estiguérem de nou asseguts a les grades de l’aulari de la Universitat, allà per les acaballes dels vuitanta, tot escoltant els discursos acadèmics del professorat d’aquell temps. I se’ns fa present el present, redunda ben viu l’instant inquiet que batega al voltant nostre, en l’acte íntim de la lectura, a les aules i als cenacles on es reparteix el pa de la intel·lectualitat. El professor universitari presenta la seua col·lecció particular de batecs de l’ara i de l’ací, les tribulacions dels temps que corren, i ho fa de manera viva i suggeridora. És l’herència dels nostres savis, el mestratge dels qui ens han precedit, l’empremta dels qui ens han guiat per la senda ampla, enriquidora del coneixement i l’afany per la descoberta. Aquesta recopilació de breus assajos (“Sortosament, la brevetat els fa lleugers”) que l’autor ha batejat com a “palpitacions”, resituen els temes de l’ideari d’un temps i replantegen els tòpics que també han tocat —i enfonsat— els vaixells del segle XXI, el dit “nou segle”. I aquests assajos convenen d’oferir un paisatge físic —i sentimental— de rerefons, tant com ho pot ésser la instantània del desert, nuesa infinita del cosmos, espai magnètic, principi i fi de tantes vel·leïtats.

Com ja va fer des d’aquell Paper reciclat del 1995, el treball d’Enric Balaguer versa tothora sobre aspectes socials, literaris, històrics i quotidians de la cultura occidental —i de tant en tant també oriental!— territoris en què evidentment se sent còmode. Coneixedor de la terra que trepitja, lúcid fill del temps que li ha tocat viure, fa i refà de manera constant el camí d’anada i tornada de l’actualitat al seu pensament, deixeble fidel de Montaigne i els assagistes més reconeguts. Contrueix el seu discurs d’una manera humil i honesta, valors poc freqüents en aquestes latituds. Des de la seua docència a la Universitat d’Alacant, Balaguer aporta també un clarivident testimoni a l’estudi de la literatura catalana actual. Literatura i Postmodernitat des de la llibertat reflexiva, heus ací els cognoms de la seua tasca. Comanda a més el bloc “A tall d’invocació”, un espai virtual que no és sinó la continuïtat del corrent de pensament que conrea: aquell que segueix discretament els batecs, les palpitacions d’arrels d’Orsianes, dels aspectes crucials de la nostra cultura i els nostres dies.

En aquest paisatge que batega lleument als nostres polsos, hi ha una sèrie de temes que identificarem fàcilment amb el nostre entorn: la vida de les llengües minoritzades, la sensació volàtil i precària de qui hi conviu i hi escriu; l’anàlisi, meticulosa i divertidament desenfadada de la terminologia sexual, bifurcada de manera absoluta en el nostre territori; la duplicitat dels llenguatges sempre present; l’arribada dels suports virtuals que desacrediten insistentment la cultura de l’esforç i anul·len de manera irreversible el conreu de la memòria; la defensa de les humanitats en un món en què impera la raó instrumental (“la paradoxa és que s’aconsegueixen bons professionals, sí, però persones inútils”). Revisa i assumeix la paraula de George Steiner, Martha C. Nussbaum, José Antonio Marina, Tzvetan Todorov, entre més referents irrenunciables. I enmig d’aquest full de ruta, la imatge impactant del desert, de vegades com a metàfora necessària. “Un paisatge canviant, l’entreteniment que tot viatger busca. El desert com un temple: sobrietat, silenci, atenció a allò essencial”. Balaguer fa seues les paraules del naturalista francés Monod que tenen quelcom de revelació, que demanen un punt de recepció eucarística. Com si el desert fos el principal artífex d’una religió laica estesa pel món.

I llavors sorgeix la pregunta. Què ens mou a la reflexió, en aquests temps d’aparences? Podem explicar-nos la crueltat de la condició humana? Serem capaços d’aprendre la lliçó de la història i prevenir-ne les catàstrofes? Vivim ja a pocs metres de l’abisme? Tanta imatge abassegadora dilueix per sempre la consciència en un magma de globalització? ¿Quin sentit té abolir el concepte de llibertat enmig del capitalisme liberal que ens envolta? Pregunta/Argumentació/Resposta, aquest és el camí que Balaguer recorre enmig d’una realitat fragmentària i diversa. L’art (la pintura, l’arquitectura), la música i la poesia són les eines amb què l’autor elabora les seues respostes. Perquè els grans errors de la Història no en poden prescindir, no n’haurien de prescindir. En les seues reflexions, Balaguer repassa els temes inquietants que habiten la memòria històrica, les conseqüències de les atrocitats de la raça humana —la Xoà, els crims dels khmers rojos a Cambodja…— amb el concepte del mal com a nucli central. Tot plegat, amb el rerefons de les referències cinematogràfiques i literàries que hi han tingut coses a dir. Perquè l’home acaba passant de puntetes per aquest paisatge tèrbol i enganyós que és la cultura del simulacre, d’allaus intenses d’informació, d’ambicions, desequilibris i espectacle. El projecte assagístic d’Enric Balaguer, lúcidament compromés amb el present, en fa un mirall de petits bocins. Sense pretensions de grandesa, és la seua una tasca oberta d’investigació que potser vol passar de la fragmentació a la unitat, reunir els instruments d’anàlisi i fer-ne la de vegades difícil síntesi. Especulacions que il·luminen, o almenys ho intenten, el desconcert i el caos. Amb un llenguatge en què de tant en tant trobem a faltar tensió i intensitat, el discurs literari del mestre contribueix a la creació de l’oasi necessari; fa imprescindible la validesa de la paraula sense escarafalls, en veu baixa diríem, que serveix d’ajuda en la travessia del desert, en el recorregut de la nostra caiguda sense ales, Ícars que ens ofeguem en un xipolleig inadvertit.