Thomas Bernhard
Sí
Traducció de Clara Formosa
El Gall Editor, Pollença, 2016
L’aïllament voluntari, el que es busca per dur a terme en les millors condicions un treball intel·lectual, pot —sovint— esdevenir contraproduent. “Quan la soledat ja no té sentit i de cop i volta es torna improductiva, s’ha d’aturar”, diu el narrador i protagonista de Sí. Ell, situat a la vora de l’abisme de la malaltia mental, tancat en l’habitació que anomena la cambra de la demència a escoltar Schumann i a llegir Schopenhauer, ja no aconsegueix tampoc amb aquest sistema el més mínim alleujament, com era costum. El salva, en canvi, l’aparició per sorpresa dels suïssos; o, per ser més exactes, de la dona del suís, que no és suïssa sinó persa. Un fet que significa, al mateix temps, el punt àlgid del deliri del protagonista i l’inici de la seua salvació.
El que llegim en Sí és la confessió en primera persona d’aquest personatge anònim, unes notes que intenten retenir per escrit la trobada amb els suïssos i fer més suportables uns determinats esdeveniments. Que proven de conservar sobre el paper el record de la persa, “encara que només pugui ser de manera fragmentària i defectuosa”. De fet, hi ha fracassat tantes vegades com ho ha intentat; però defensa justament que cal refer sempre de nou allò que s’escriu, que s’ha de tenir sempre la voluntat de fracassar. El seu és un discurs circular, obsessiu i de vegades paranoic. Un doll desfermat i compulsiu, lúcid i despietat, que manifesta alguna cosa més que desconfiança envers els humans, i on trobem els temes habituals de l’autor: l’aïllament, la misantropia, l’autodestrucció, l’absurd. Hi descriu un context dominat per l’estupidesa, la cobdícia i la hipocresia; en què impera únicament la brutalitat, la perversitat i la infàmia. En què des del govern s’instiga l’hostilitat cap a la intel·ligència, i es fomenta la cacera intel·lectual i mental: “de qui pensa, se n’ha de desconfiar i ha de ser perseguit”. Les persones que, com ell, posseeixen capacitat de percepció i d’observació no només són temudes, sinó que també se les considera perilloses i són odiades.
L’estil de Bernhard demana una certa adhesió, no admet mitges tintes: o s’abandona la lectura a la tercera pàgina o s’és arrossegat per la violència d’una allau verbal exigent i inclement, que sempre deixa estabornit. Reduïda l’anècdota a la mínima expressió, és evident que el què importa molt menys que el com; que aquest estil inconfusible, sense paràgrafs, entre l’oralitat i el deliri, entre l’intent d’ordenar la realitat i la constatació que l’absurd és l’únic argument d’una vida que, en el fons, és plena d’impossibilitats i ofereix nul·les alternatives. D’una existència que és resignació, que sempre és fracassar, i assumir-ho és l’única manera de tirar endavant. “I cap on anem, per ser honestos, ja ho sabem de tota la vida”; però dediquem tots els esforços a evadir-nos d’aquest coneixement.
L’edició que n’ha fet El Gall Editor té la mateixa poca cura que ja tenien els tres volums que havien publicat prèviament de la seua pentalogia autobiogràfica; la mateixa quantitat d’incorreccions de tot tipus que converteixen el relat en un camp de mines. Un fet determinant en qualsevol text, i decisiu en una prosa com la de Bernhard.
