L’herència de Chirbes al sofà

portada

Rafael Chirbes
Paris-Austerlitz
Anagrama, Barcelona, 2016


Hi ha ocasions en què l’obra d’un autor ens cau a les mans i s’hi queda per sempre. La descoberta de la narrativa de Rafael Chirbes és un fet que es grava amb força a la memòria. Els qui coneixíem part de la seua producció literària, hem anat rastrejant les seues passes fins que n’hem recorregut gairebé tot el camí. La seua veu se’ns va clavar com una navalla de tall esmolat que esquinça cruament la realitat que ha presidit les últimes dècades aquesta societat plena de misèries de tota mena. L’estafa de la Transició,el mercadeig i el tràfic d’influències, l’amistat i la traïció, l’exhibició de capital corrupte, un poder adquirit a força de trampa, relacions i odis abruptes, statu quo fet malbé, ferum de contemporaneïtat. Potser ningú com ell ha sabut dir la crònica d’un present tumefacte. Ningú com ell ha tensat tan bé la força d’un llenguatge per expressar amb especial vivacitat (ni caricatura ni reproducció) una realitat tan complexa i satisfer amb la seua ficció el lector més exigent.
Si es produirà o no un fenomen Chirbes com va passar amb Bolaño és una qüestió que no tenim més remei que deixar en mans del temps i de la crítica més seriosa. D’altra banda, l’afany per recuperar tota la paperassa perduda de l’autor arriba tard: Chirbes evità de totes totes que quedés traspaperat un sol full del seu bagatge literari. Sí que n’han quedat, tanmateix, uns quatre mil fulls de quaderns que va anar acumulant en els darrers anys a manera de dietari i que va passar a l’ordinador, segons afirma Jorge Herralde, el seu fidel editor. Aquesta és l’herència de l’home discret que va nàixer a la Valldigna, que sempre viatjava en tren i que passava els dies a cavall entre Madrid i Beniarbeig, el poble de la Marina Alta que s’estén als peus de la serra Segària, elevació rocosa amb perfil d’indi ajagut i que aviat s’albira des de la mateixa carretera convertida en eix central d’aquella crua En la orilla, a la vora de la marjal d’Oliva-Pego. Sosté també l’editor que a final de la dècada dels noranta del passat segle, Chirbes li va fer a mans el manuscrit del que, segons diu, és la novel·la més acabada de la història de la literatura. Un manuscrit que anava escrivint feia vint anys i que li devia cremar a les mans. L’abril o el maig del 2015, el donà per tancat del tot, pocs mesos abans que la mort el sorprenguera i ens sorprenguera, al ple de l’estiu passat.
En una de les andanes de l’estació de Paris-Austerlitz, Chirbes abandona l’ànima de l’home del segle XXI. Excava finalment el túnel fosc que per a ell representava l’escriptura i vomita el seu testament, l’últim homenatge agredolç al nostre temps. Lector impenitent, aquest marxista proustià que s’educà amb l’enciclopèdia La Pulga i els retalls que hi trobava de Verne i Tolstoi, elabora el post scriptum del desencant humà. De manera ben bé urgent, el narrador de Paris-Austerlitz —un jove pintor madrileny de bona família afiliat al Partit Comunista— confessa el deute contret amb ell mateix al cap dels anys: la relació amorosa amb un home madur que l’acull a sa casa i a la seua vida fins que les diferències de classe, formació i edat converteixen la relació en un atzucac i l’amor en un malson possessiu i asfixiant.

Y nos convertíamos en dos personajes de Brecht o de una viñeta de Otto Dix, caricaturas de la estupidez y de la crueldad burguesas

El protagonista rememora des del seu jo desnonat d’ara el joc de colors que li retorna el calidoscopi del passat, uns anys ja llunyans, a través del record dels dies feliços de París, i també les llargues nits al fons dels bars obscurs dels magribins, l’esguard dels escassos clients, aquells homes “despreciables” que es movien al marge de la ciutat, a porta tancada, buscant sexe entre homes als banys humits i bruts, o compartint cigarretes amb màscares ossudes i groguenques a la vora dels patis interios. Alcohol, desig i malaltia. La plaga que afecta gran part del col·lectiu homosexual trasllada aviat i de manera intermitent l’acció a l’hospital, escenari encara més depriment on la relació esdevé font de retrets, atacs de gelosia i un allunyament definitiu. L’amor no és etern ni indestructible. Tampoc no és capaç de salvar ni redimir res. El tren anuncia final del trajecte, el moment en què ens autoimposem el deure de tornar enrere, a aquella estació de partida on tot va començar. Potser manipular les agulles del rellotge vital canvie la direcció del viatge. Quan l’eco del plor encara perdura i ens acompanya pel corredor de l’hospital on sabem que no hem de tornar mai més.
Rafael Chirbes ens convida a seure al sofà i descobrir la carnisseria que és estimar-se. En aquesta novel·la curta que té alguna reminiscència d’aquella inquietant i primera Mimoun, l’autor ofereix amb precisió la visió cruel, lúcida i pessimista d’un amor com una muntanya russa, d’eufòria eròtica i abatiment, que s’eleva punyent i es desploma en una fracció de segon. Hi ha la petjada de Cernuda i Jean Genet en aquest enamorament inesperat que protagonitza el nucli central de la trama on destaca la recerca del plaer i on conflueixen amb força el domini i la submissió. Un relat apassionat sobre l’amor i el seu naufragi, on res no sobra. Ni la desolació ni la infelicitat.

També et pot interessar: