Les preguntes d’Amos Oz

Diu Amos Oz (Jerusalem, 1939) que l’espai que el bon lector prefereix llaurar durant la lectura no és el terreny que està entre allò escrit i l’escriptor sinó el que està entre allò escrit i el mateix lector. Precisament l’autor israelià té el do inusual —quasi màgic— d’omplir aquesta parcel·la de llavors, entre les quals arrela amb força un humanisme fondo i també una postura sense reserves a favor de la vida, del diàleg i contra tot tipus de fanatisme: la literatura —la paraula— com a antídot de la intolerància. I això a pesar de reconèixer que, com sentencia l’ancià Gershom Wald en Judas, l’existència és una ombra que passa, i la mort també; només el dolor continua sempre.

No ha degut ser fàcil tornar a la ficció després d’Una història d’amor i de foscor, les memòries en què Amos Oz trencava el silenci sobre la seua infància i joventut i sobre el passat familiar, estretament lligat als últims cent anys d’Europa i d’Israel, una obra que parla d’incomunicació i d’intransigència, però també de la llibertat i de la dignitat de les persones. Si aquest llibre s’estructurava com una simfonia que girava sobre el suïcidi de la mare quan l’escriptor tenia dotze anys, en Judas —gran novel·la— l’harmonia es compon sobre tres eixos que conflueixen i s’entrecreuen sovint: l’hivern de 1959 que el protagonista, el jove Shmuel Ash, passa en Jerusalem quan abandona la universitat; una mirada nova a la relació entre Jesús de Nazaret i Judes Iscariot, i la qüestió de la fundació de l’Estat d’Israel.

Aquest tercer motiu arrenca amb l’entrada en escena del difunt Shaltiel Abravanel, pare d’Atalia i consogre de Gershom Wald, que habiten la casona dels afores de la capital on Shmuel treballarà i residirà durant tres mesos. Amos Oz situa Abravanel en l’Agència Jueva i l’Executiva Sionista dels anys quaranta i el converteix en l’únic membre que s’oposà a la formació d’un Estat. Aquest personatge —absent i present alhora— defenia que seria impossible fer realitat el sionisme amb un enfrontament amb els àrabs i augurava que si rere la fi del mandat britànic, els jueus proclamaven l’Estat independent, esclataria una guerra sagnant entre ells i tot el món àrab que duraria generacions i generacions. La posició d’Abravanel —conta el vell Gershom Wald— no tenia la més mínima possibilitat, ja que molts —Ben Gurion entre ells— sabien que els àrabs no suportarien els jueus. En un subtil joc narratiu —que té a veure amb la necessitat de conèixer les veus que ens precediren—, Shmuel dialoga amb el mort a través dels records del consogre i d’Atalia: en les idees d’Abravanel hi ha alguna cosa que al cor li agradaria acceptar —diu Shmuel—, però en el fons són pensaments edulcorats. En morir, fou l’individu més aïllat i més odiat d’Israel, titllat d’amic dels àrabs i de traïdor. Tot i no combregar amb el discurs d’Abravanel —un home honest, però que no sabia estimar, ni tan sols la filla—, Gershom Wald lamenta que ningú es prenguera la molèstia de discutir amb ell. I quan Amos Oz fa un pas de rosca i transforma l’apel·latiu de traïdor en «títol honorífic» —el que està disposat a canviar quan ningú no s’hi atreveix—, potser li està concedint un valor, ni que siga una certa originalitat i valentia.

És precisament la figura del traïdor una de les claus de l’obra que enllaça amb la revisió de Judes i de Jesús i també amb la història de Shmuel, el protagonista de la novel·la, i no solament pel fet que, al començament, estiga investigant els textos jueus que sovint difamen Jesús de Nazaret. Per a Gershom Wald, aquests no són més que gent poregosa i de curt enteniment: per discutir amb Jesús —brama—, l’home ha d’elevar-se un poc i no descendir a les cloaques; l’ancià discrepa de Jesús, per exemple, en la qüestió de l’amor universal: «¿Realmente es posible que todos sin excepción podamos amar todo el tiempo a todos sin excepción?». Shmuel s’adona que cap dels que critiquen Jesús no parla de Judes, cosa estranya —escriu—, perquè Judes el traïdor es convertí en la repulsiva representació arquetípica del jueu, dels jueus de tots els llocs i de totes les èpoques; i perquè, sense ell, no hauria hagut crucifixió ni, per tant, cristianisme. Segons l’estudiant, Judes fou el fundador de la religió cristiana, el primer que cregué en la divinitat de Jesús: organitzà la crucifixió perquè realment esperava que el natzarè s’alçaria de la creu; quan va veure que moria s’ensorrà perquè comprengué que havia causat la mort de l’home al qual amava i admirava; aleshores se suïcidà. Per a Shmuel —i per a Amos Oz—, el bes de Judes no fou de traïdoria: va ser quan Jesús morí en la creu que aquell perdé la fe i també la vida.

Però cap dels dos temes anteriors tindria sentit sense el vertader fil conductor, l’atípic triangle format per Shmuel Ash, Atalia Abravanel i Gershom Wald, una melodia dissonant i colpidora que tot ho trena. En el carrerot Rabbi Elbaz, que dóna a la Vall de la Creu —des d’on s’albiren les restes del poble àrab Sheikh Badr—  naix l’estranya història d’amor entre el xic i l’esquiva i torbadora dona, quasi vint anys més gran que ell; i també, la relació mestre – deixeble entre el jove i l’ancià erudit i sarcàstic amb una tirada inesgotable a pronunciar sermons. El que comença com un contracte laboral —al cap i a la fi, Shmuel cobra per donar conversa al vell— es transforma lentament, amb moviments precisos —com una partida d’escacs a tres bandes i sense guanyadors—, en estima i compassió. Gershom i Atalia són individus ferits, la mort atroç del fill del primer en la guerra, que també era el marit d’ella, els ha marcat per sempre: tens davant teu un home que no està viu, diu l’ancià. La tensió augmenta durant tota la primera meitat del llibre fins que Shmuel travessa la porta de l’habitació privada de Gershom, quan aquest cau malalt. És un capítol clau, penetrant, de confessions i de dolor. Més endavant, arran d’un accident de Shmuel que el deixa temporalment invàlid —com el vell—, se li obre una altra porta, la del dormitori de Shaltiel Abravanel, i la de l’interior d’Atalia, que ha heretat la ràbia i el ressentiment finals del pare. Shmuel Ash, l’asmàtic tímid i indecís —com una tortuga que ha perdut la closca—  deixarà empremta en els habitants del carrer Rabbi Elbaz; també ell sent que, d’alguna manera, pertany a aquests dos éssers solitaris més que no a la família amb què ha crescut. En aquest sentit, sap que també és un traïdor: «Después de todo —parla el vell—, casi todos nosotros, en lo más profundo de nuestro corazón, elegimos a veces a un padre distinto».

Judas és una novel·la de passeigs nocturns per Jerusalem, de converses i de gestos, com quan, durant dos o tres minuts, la mà de Gershom abraça la de Shmuel, que li l’ha ofert en un intent d’absorbir part del dolor de l’ancià, després que la mirada del jove esquivara, una vegada i una altra, la fotografia del fill mort «pues le producía sensaciones contradictorias de temor, vergüenza y de celos»; o quan Atalia renta el cos sencer de l’estudiant perquè aquest no es pot moure del llit, en una escena tènuement eròtica; o quan un gat de carrer, congelat, prim i famèlic contra tot pronòstic no s’espanta, sinó que es deixa amoixar plàcidament per Shmuel: tots dos es pregunten «i ara què». L’escriptura d’Amos Oz, tan neta que s’hi pot percebre la profunditat i, alhora, veure-hi el reflex del que llig, és com un flux càlid que ens embolcalla; els seus personatges —intel·ligents, compassius, humans—, ixen de la ficció per entrar a formar part, ja per sempre, de la memòria del lector.