Maksim Óssipov
Pedra, paper, estisores
Traducció d’Arnau Barios
Club Editor, Barcelona, 2022
Com deia Nikolai Gógol, no hi ha res pitjor que una veritat que no és certa. Al llarg de quasi tot el segle XX els ciutadans de l’antiga URSS visqueren dia a dia envoltats de consignes i proclames polítiques en què s’anunciava la creació d’un món nou i d’una societat que es desvinculava de qualsevol referent anterior. Banderes, símbols i eslògans omnipresents en cadascuna de les accions quotidianes, una fe i un idealisme que havien d’impregnar l’educació, el treball i els moments d’oci, fins i tot les relacions privades i familiars. Ara bé, en iniciar-se la dècada dels noranta aquest imperi aparentment inexpugnable s’esmicolà sense possibilitat d’aturar la ràpida descomposició: “Ens semblava que el comunisme havia perdut la partida per sempre. Però tot no feia més que començar”, subratlla Svetlana Aleksiévitx en Temps de segona mà. La fi de l’home roig, un catàleg exhaustiu que recull la disparitat de veus d’uns protagonistes que —sovint— queden apartats dels manuals que avaluen els cataclismes de la història. Si sota l’extensió del terror totalitari era impensable mostrar-se crític —érem plantes d’interior, indica l’autora—, ara, davant d’un micròfon, la sorpresa fou que un bon nombre dels entrevistats es mostrava nostàlgic del règim, inclús que havien acollit la llibertat com una mena d’enemic. Entre màfies, la instauració d’un consumisme atroç i uns governants que es repartien indissimuladament les grans empreses estatals, molts d’ells se sentiren desprotegits, ofensivament enganyats. Uns sucumbiren a la depredació i al desconcert, i altres es refugiaren en l’univers soviètic: l’única societat —i l’únic llenguatge— que havien conegut. La realitat immediata era més obscena i descarnada que els estudis històrics, i el preu del vodka o de les salsitxes podia ser un dels valors més decisius per a jutjar el país que feia ben poc que havia nascut.
En els relats de Maksim Óssipov desfilen personatges que actuen amb moltes inèrcies i hàbits del període comunista, com si no s’hagueren pogut desprendre dels imperatius, dels gestos i del vocabulari del règim anterior. És el cas de la protagonista de la narració que serveix de títol per al volum Pedra, paper, estisores, l’exdona d’un antic dirigent que se serveix de la xarxa de poder i de les amenaces inherents a l’època passada per a dur endavant un dels seus propòsits: des de la frustració i la ràbia, inculpar un professor de literatura de la mort de la seua filla. O bé un oligarca —Un home del Renaixement— que per tal d’adquirir una cultura que semble més refinada contracta un parell d’instructors de música i d’història, un dèspota groller acostumat a aconseguir tot el que vol i que tan sols se sent derrotat per una jove cantant que es comporta amb indiferència a les sol·lícites mostres d’atenció del seu admirador. En aquestes històries apareixen criatures extraviades —Sota l’ona del mar— que no han pogut adaptar-se a les exigències i les imposicions sorgides després de l’etapa soviètica, com un sacerdot que ingressa a l’hospital per un infart i a l’habitació coneix un escriptor vell i decrèpit que, quan l’observa detingudament, és com la seua pròpia imatge reflectida en un espill. En Bona gent una actriu que pateix alzhèimer és destinada a una clínica per a llegir contes a xiquets malalts de càncer, i en el lleu espurneig de la memòria apareixen episodis inconnexos —l’home que militava en la dissidència, les amistats del teatre, els recursos precaris dels metges— que ja se sent incapaç d’ubicar.
Una part de les narracions de Maksim Óssipov se centra en les diferències entre aquells que s’implicaren directament en l’estructura del poder soviètic i els seus descendents. A la riba de l’Spree està protagonitzada per la filla d’un exagent del KGB que decideix anar a Berlín a conéixer la seua germana, nascuda de la relació de son pare amb una altra dona quan fou destinat a Alemanya Occidental com a espia: en la tensa trobada irromp la diferència insalvable —i humiliant— de les empremtes que deixa la història en l’existència dels individus. A pesar que els anys ja queden lluny, persisteix la por a ser detingut per qualsevol motiu, una angoixa de la qual és pràcticament impossible escapar-se, com en Fantasia, amb una paranoia plantejada com un desafiament creatiu. De vegades, la distància —temporal i física— no permet esborrar els vincles amb el passat: en Cape Cod una parella de russos que s’han conegut als EUA decideix instal·lar-se al nou país per a dur endavant els seus objectius, però tant el pare que ha quedat a Rússia com el fill —ja americà— impedeixen al matrimoni assolir un destí confortant, i des de la resignació han d’admetre que “el que els espera no és vida, és un epíleg continu”.
Obsessions presents també en els relats que composen El crit de l’ocell domèstic, com Peces en un pla —una de les millors narracions d’Óssipov—, en què un jugador d’escacs que intenta trencar amb els antics lligams a San Francisco no pot oblidar el llast que l’acompanya, ja que son pare delatà uns estudiants a la Universitat de Leningrad per uns versos innocents, i quan tingué l’oportunitat de restituir la veritat i acceptar la crueltat del seu acte, restà en silenci amb un orgull perniciós i inexplicable. La tècnica de Maksim Óssipov consisteix a enllaçar els arguments dels seus contes —que avancen sense sotracs ni girs imprevistos— amb instantànies de la trajectòria dels protagonistes que en alguns fragments són una simple acumulació d’impressions. Imatges de l’època postsoviètica on encara es poden percebre comportaments i actituds heretats de la dictadura, amb situacions anacròniques i en ocasions una mica grotesques, com el congrés de medicina on acudeix el protagonista de Moscou-Petrozadovsk, o també amb el doctor que ha de guanyar-se un sobresou en Gitana mentre viatja des de Rússia amb malalts greus perquè siguen tractats a Amèrica. Més que una trama, l’autor opta per desplegar escenes i diàlegs amb personatges sorgits d’una etapa que se senten incapaços d’abolir, i ni tan sols d’entendre. Encara que en algunes històries el dibuix dels retrats i la successió d’episodis tenen un traç massa esvaït i tènue, amb unes tonalitats de gris que requerien una mica més de coloració i una dosi un poc més elevada de densitat narrativa.
Explica Tatiana Tolstoi en les seues memòries que quan son pare arribà a la maduresa, després d’haver aconseguit de la vida totes les recompenses a què un home pot aspirar, s’apartà enfurit d’aquesta felicitat perquè sentia un desacord flagrant entre els seus actes i les seues conviccions. Però la filla conclou apesarada que, sobre la veritat que l’escriptor havia trobat, ella no acabà mai de saber en què consistia. Els personatges de Maksim Óssipov vagaregen desorientats per les cendres de la història, miren consternats cap a un passat —l’iceberg de l’època soviètica— que sempre projecta el seu reflex inquietant i, sense èpica ni la temptació de grans idearis, intenten accedir —almenys— a parèntesis de serenitat, deslliurats d’infortunis i d’il·lusions, però també del verí del desassossec. Com apunta un dels protagonistes de Pedra, paper, estisores: “Els somnis van caient, un darrere d’altre. Uns perquè s’han complert, la majoria perquè han deixat de fer falta”.