Nuccio Ordine
Clàssics per a la vida
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, Barcelona, 2017

Amb el subtítol d’Una petita biblioteca ideal, el llibre de Nuccio Ordine pretén ser una selecció de cinquanta passatges d’altres tantes obres que l’autor considera clàssiques, glossats per tal d’extreure’n una lliçó útil per a la vida actual. En la pràctica, però, el que fa l’autor de La utilitat de l’inútil és aprofitar per tercera vegada uns mateixos textos d’altri per oferir un llibre prescindible com n’hi ha pocs. Explica Ordine que durant quinze anys, en el primer semestre de classes, cada dilluns llegia als seus estudiants un fragment d’un clàssic no necessàriament vinculat al tema del curs. I que hi va tindre un èxit notable, que els dilluns l’aula s’omplia de cares desconegudes només per escoltar-lo llegir. Explica també que aquella experiència es va convertir posteriorment en una col·laboració periòdica en Sette, suplement del Corriere della Sera —“un dels setmanaris més prestigiosos d’Itàlia”, ens adverteix l’autor. I aquella col·laboració, en aquest llibre que en recull cinquanta columnes, les publicades entre setembre de 2014 i agost de 2015.

L’autor hi pren com a divisa els versos probablement més citats de Borges —“Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído”. Uns versos que, en aquest cas, cal llegir com una coartada per publicar un llibre sense escriure a penes res de propi, només grapejant superficialment alguns clàssics per restringir-los a un utilitarisme ridícul i empobridor. Les cinquanta columnes recollides segueixen una mateixa estructura: el clàssic reduït a un fragment de sis o set línies, o de set o huit versos, reproduït tant en la versió original com en la traduïda; seguit després d’una glossa per a lectors necis, lectors que no saben llegir, perquè reitera pràcticament de manera literal les mateixes paraules que l’original; que desemboca finalment en un ensenyament “moral” al més pur estil de l’autoajuda o de la filosofia de saldo. Normes de vida tan contundents i inevitables com que la teua sort només la decideixes tu, el més important no és guanyar sinó participar, no visques per acumular diners, no faces negocis bruts, el saber costa esforç, no assassines la teua esposa, l’hàbit no fa l’home, no et cregues en possessió de la veritat absoluta, l’essencial és invisible als ulls, també els animals estimen i pateixen, etc. Fins i tot s’hi lloen els beneficis d’ésser conquerit —si és per Roma, això sí.

Clàssics per a la vida és una obra de poc més de cent pàgines —comptant-hi les dues versions de cada passatge de clàssic que es glossa— encapçalada per un pròleg de quaranta que, en realitat, es podria haver enllestit en una única frase: els clàssics han d’estar presents a l’escola. Perquè tota la resta és una homilia sobre educació, el paper del bon mestre, els perills de les noves tecnologies, la influència del món empresarial en els currículums, la burocratització de l’ensenyament, la corrupció de la política o la insolidaritat d’Europa, amb una relació ben minsa amb els textos que se suposa que introdueix. La part més destacable d’aquest pròleg, però, és la que dedica a Montaigne, on Ordine afirma que “Els clàssics, en efecte, ens ajuden a viure perquè tenen molt a dir-nos sobre «l’art de viure» i sobre la manera de resistir a la dictadura de l’utilitarisme i del benefici”. I en la qual cita a continuació el mateix Montaigne per tal de fer-li dir que hi ha massa llibres sobre llibres, que “no fem més que glossar-nos els uns als altres”. Sense que s’hi detecte ni una engruna d’ironia.