L’advertència i la por de Najat El Hachmi

Encara li tremola la mà quan tecleja, confessa Najat El Hachmi, tota una senyora escriptora a la Catalunya del segle XXI, quan aborda temes relacionats amb l’origen, amb «la meva condició de filla de família musulmana marroquina». No és una por aïllada, probablement no és només una por individual —que també, a ser «expulsada» del col·lectiu de procedència— ni tampoc solament una por vinculada al gènere; potser té a veure amb el que explicava Paul Berman en La huída de los intelectuales, el temor que ha calat pertot a conseqüència del creixement «espectacular i intimidatori» de l’islamisme des de 1989, quan l’aiatol·là Khomeini dictà la fàtua contra Salman Rushdie. Najat El Hachmi ha escrit Sempre han parlat per nosaltres com una mena d’advertència per la reislamització que percep al seu entorn, per la sofisticació del discurs misogin disfressat de multicultural i d’identitari i, sobretot, per l’elevat nombre de xiques que l’assumeixen amb consignes com «l’islam és alliberador» i que «trien, diuen que lliurement, el mocador, el vel dels vels, com a emblema, estendard i insígnia d’aquest islam postmodern». Elles al·leguen que així, tapades, escapen a la pressió sobre el físic que pateixen les occidentals, però, rebla l’autora: «No he vist més preocupació pels cabells que la que tenen les dones amb mocador».

Najat El Hachmi entreveu les causes d’aquestes actituds reaccionàries i les relaciona amb la crisi d’identitat de la població musulmana emigrant, fet que —reconeix— afecta especialment a les dones: «Ens sentim més migpartides que els nois perquè en la societat d’acollida tenim molt a guanyar»; és conscient de la xenofòbia d’alguns sectors —«el rebuig i l’odi visceral al moro existeixen»—, però tot això no justifica la resposta suposadament autodefensiva d’adoptar la religió com a bandera, com a tret definitori de la personalitat per damunt de qualsevol altre. Costa d’entendre que les joves s’identifiquen amb un credo que, en llocs com Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Iran, Afganistan i en molts altres estats perpetua una de les formes més primitives i asfixiants del patriarcat; com diu Najat El Hachmi, encara que el món musulmà és evidentment divers, «a tot arreu l’islam té una característica immutable: la seva animadversió cap a les dones, la seva misogínia estructural». L’escriptora interpel·la aquestes xiques i els planteja algunes qüestions: «En què queda la teva llibertat d’elecció si tries condicionada pel que et diuen els racistes? Si no t’han tapat ni el pare ni el germà ni el marit com és que permets que et tapi el xenòfob?»; i encara: «Per què només elles i no els homes han de visibilitzar l’islam en la societat occidental?». En la línia de Chahdortt Djavann, antropòloga francesa nascuda a l’Iran que considera el vel «com un estigma, com l’estrela groga de la condició femenina», Najat El Hachmi afirma sense reserves: «Si el mocador és identitat, és la identitat del masclisme».

Les idees de Najat El Hachmi es nodreixen del feminisme de la igualtat d’arrel il·lustrada representat, entre altres, per Celia Amorós o Amelia Valcárcel; de fet, la novel·lista catalana reivindica la pertinença a aquest corrent de pensament universalista enfront dels —i de les— que el titllen de «feminisme blanc» opressor i colonitzador i hi contraposen un espuri «feminisme islàmic» que qüestiona la validesa de les conquestes de les dones occidentals, però que mai no critica amb contundència «el patriarcat religiós i polític d’on venim» ni s’hi rebel·la realment; «el mocador m’allibera» com a lema absolutament paorós i desolador. De vegades, continua Najat El Hachmi, el ressentiment contra les no musulmanes «és tan elevat que s’arriba a defensar amb virulència un origen amb prou feines conegut al qual [les joves] no tornarien ni mortes». L’autora s’exaspera davant d’aquelles que s’han convertit a l’islam: «Trobo nefast que persones que no han viscut mai la realitat de ser dona en un país musulmà, seduïdes per no sé quin enlluernament islàmic, prediquin en conferències i llibres les bondats del missatge de Mahoma»; una irritació plausible, ateses les batalles que hagueren de lliurar, als anys huitanta, les pioneres que decidiren vestir lliurement, mostrar els cabells —i els cossos, si volien— i accedir a la universitat.

«Aquest any és l’últim» era l’amenaça del pare que perseguí Najat El Hachmi com una espasa de Dàmocles des de setè d’EGB fins al primer curs de carrera, mentre observava al voltant com altres menors abandonaven els estudis i, poc temps després, apareixien pel carrer amb mocador de casada. En aquest llibre, Najat El Hachmi explica vivències de quan era xicoteta, com el casament d’un cosí del pare en què una cortina al mig del pati separava l’espai dels homes —amb un escenari on actuaven ballarines i músics— del de les dones, molt més silenciós i púdic. Recorda, ja a Catalunya, l’entusiasme dels primers temps —«sense la vigilància dels nostres»— i també la pressió que s’exercia des dels oratoris perquè elles es taparen, perquè assumiren el matrimoni i la maternitat com a objectius vitals, uns sermons que insistien en l’obediència i la submissió: «Nosaltres érem responsables del desig de tots els homes del món, no pas ells»; en cas contrari, «seríem con les ‘altres’, les fornicadores, les heretges, les infidels, les putes, les pitjors dones». L’escriptora conta com entrà en contacte amb corrents més rigoristes encara de l’islam que trobaven perniciosa fins i tot la música i com als dotze o tretze anys, sota la influència d’aquests predicadors, decidí exercir de musulmana exemplar i tapar-se el cap; en anar a escola, la directora li digué que amb mocador no podria tornar-hi: «Sort en vaig tenir! No li agrairé mai prou que m’imposés aquell límit», diu Najat El Hachmi i reconeix així la tasca d’aquelles mestres que anteposaven els drets de les nenes —i dels nens— a qualsevol creença. En els relats autobiogràfics es troben a faltar més detalls, els llocs on succeeixen els fets, les dates, els noms dels imams —un obsedit per les sabates de taló—, del col·legi o de la directora, de manera que les històries resulten un tant difuminades. Potser aquesta vaguetat és el rastre de la por que s’esmenta en les primeres pàgines.

Segons Najat El Hachmi, el nombre de menors que porten vel ha augmentat proporcionalment respecte a l’època en què ella estudiava: a l’institut les xiquetes musulmanes amb mocador són majoria i també n’hi ha a primària i fins i tot en l’etapa d’infantil; com a conseqüència, moltes alumnes queden excloses per raons de gènere d’un munt d’activitats, com les excursions, la gimnàstica, la natació, etc., davant la passivitat de pràcticament tot l’espectre d’autoritats. Com denuncia des de fa anys l’holandesa d’origen somali Ayaan Hirsi Ali, l’esquerra europea manté un irresponsable relativisme cultural enfront dels dilemes que planteja la integració d’emigrants procedents de teocràcies islàmiques: «Als immigrants de països on no existeix la llibertat d’expressió els serà difícil acostumar-se a les llibertats. Difícil, però necessari». En el capítol «L’esquerra i l’islam: amistats perilloses», l’autora catalana evidencia com la condescendència i el paternalisme envers «l’altre» són també formes del racisme: «Tota la classe política, però sobretot l’esquerra, de qui és pròpia la tradició laïcista, hauria d’estar molt alerta amb el risc de configurar, en nom del respecte a la diversitat, dins de les societats democràtiques, petits grups paral·lels on no regeixen les normes generals o aquestes són posades en qüestió». No és una advertència fútil, només cal mirar cap a França i recordar la crònica de Fadela Amara sobre el moviment Ni putes ni submises que en 2003 denuncià el fonamentalisme arrelat en la segona generació d’immigrants. «En nom de la lluita contra la islamofòbia no es poden censurar ni sufocar les crítiques a l’islam», diu Najat El Hachmi, perquè això té conseqüències directes sobre la gent: nenes que no acaben l’escolarització, altres que són casades precoçment «i tantes dones víctimes de violència de gènere sistemàtica, d’assetjament i pressions sobre els seues cossos».

A diferència d’alguns raonaments simplistes, Najat El Hachmi desvincula el terrorisme islamista del rebuig en els llocs d’acollida, una idea que resulta «insultant per a la immensa majoria de musulmans que viuen a Europa, que en un moment o altre han sentit l’alè del racisme però a qui mai de la vida els ha passat pel cap venjar-se’n matant persones innocents». I posa el dit a la nafra quan lamenta que, sovint, rere els atemptats, en lloc d’analitzar la complexitat del fonamentalisme violent, l’únic missatge que se sent als mitjans és «que l’islam no és això, que és pau i que el terrorisme no hi té res a veure». A més, esmenta la sinistra influència del suís Tariq Ramadan —net del fundador dels Germans Musulmans—, algú que, com observa Paul Berman, es presenta com a intermediari entre extremistes i moderats, però que mai no s’ha desvinculat d’una tradició que té «la principal responsabilitat de generar la teoria moderna del terrorisme suïcida religiós». S’agraeix la valentia i la claredat de Najat El Hachmi en abordar els aspectes més espinosos del conflicte entre l’islam i la insubmissió de les dones i, més encara, entre l’islam i les llibertats i els drets de qualsevol individu sense distinció de sexe, raça, religió o orientació sexual. Sempre han parlat per nosaltres mostra el que està passant ara i ací a un sector de la població, planteja els dilemes que afecten els musulmans i adverteix del perill de mirar cap a un altre costat i no fer-hi front. Agraïsc a Najat El Hachmi que explicite que no cal professar el credo de Mahoma per poder parlar-ne, i que demane, a més, un debat profund sobre l’islam en les societats occidentals. Potser no hauríem d’oblidar el que diu en les primeres pàgines: «No parlo d’aquests temes per ser valenta, ho faig per sobreviure».