Prendre la paraula

Coberta
Sònia Moll, Beneïda sigui la serp. Edicions Godall, Barcelona, 2018

Autora ja reconeguda de les nostres lletres, Sònia Moll compta amb una obra extensa: tres llibres de poemes i set de prosa, entre reculls de textos periodístics, narrativa infantil i narrativa curta. El seu blog, La vida té vida pròpia, que comanda des de 2008, és el lloc on també es poden trobar alguns articles de Beneïda sigui la serp, acompanyats d’altres escrits de caire literari. A més a més, ha realitzat espectacles poètics acompanyada de música, amb Clara Peya i Lidia Uve. Ja queda lluny aquella trobada a la comarca d’Els Ports en què una colla de lletraferits vam compartir àpats i versos, i vam crear uns fils d’amistat invisibles que ens han fet companyia durant aquests anys. L’obra de Sònia Moll s’ha fet gran i necessària.

Béni soit le serpent qui m’apprit la désobéissance. Aquesta premisa d’Anise Koltz dona títol al recull d’articles amb què Sònia Moll va col.laborar des de l’any 2015 a La Directa, i Edicions Godall va publicar en forma de llibre el setembre del 2018. Es tracta d’un recull d’articles —un total de 44— que, fidels a l’extensió que aquests texts periodístics demanen, tracten temes diversos, bàsicament de gènere, de fòbies, injustícies, lligams familiars i crisis socials; i d’altres que se’n deriven com les cures a les persones que curen, la lesbofòbia, la gordofòbia, la rigidesa de pensament, el propi cos. La desobediència a què es refereix el títol és el pal de paller sobre el qual es basteix la tesi que defensen aquests escrits. És una desobediència individual —i col.lectiva— que ens empeny a trencar motlles per ser més coherents amb el món i amb nosaltres, per avançar, per crear xarxes d’interconnexions, per saber-nos moure entre un joc de peces inamovibles i per transformar, enderrocar si és possible, un sistema obtús i intolerant. És des de les accions petites i quotidianes que s’esdevindria, si de cas, l’efecte dòmino que acabaria fent trontollar aquelles columnes de formigó ancorades a la societat per uns valors dogmàtics que, com els aparells elèctrics, podrien tindre una obsolescència, qui sap, programada.
Sònia Moll i Gamboa (Barcelona, 1974) és filòloga i poeta. Domina el llenguatge amb què diu allò que li interessa, la fa pensar i l’emociona. No pot ser sinó des de les paraules, la bellesa, la intensitat de les paraules, que es pot abordar la ràbia contra, posem per cas, el temps escàs que tenim (que ens concedeixen! ) per poder passar el dol per la pèrdua d’un familiar. Perquè tres dies no són prou, per exemple. I perquè aquesta denúncia va contra l’atzucac en què ens trobem (ens obliguen que ens hi trobem) quan el que voldríem és gestionar els nostres propis tempos, ordenar els nostres sentiments sense sentir la pressió del poder administratiu, mediàtic o polític, com una destral amenaçant. Potser és per això que Moll crida a una desobediència fixa i contínua, radical, no fos cas que, tal com van les coses, acabàrem per no reconéixer-nos davant de l’espill. Desobeïm i alhora mudem la pell, com la serp, sense renunciar, però, a allò que som, amb totes les imperfeccions i totes les mancances. Filles, com ella, de Maria-Mercè Marçal o de Gabriela Mistral, Glòria Fuertes, Virginia Woolf, Wislava Szymborska, Anise Koltz etc. estem convidades a ser dones i prou, òrfenes amb olor de fum, escriptores contra la mort, perseguidores de l’amor, amants dels mapes, constructores amb paraules de les cases que no tenim…

I sí, em puc definir des de la mancança, que és des d’on la societat s’entesta a definir-nos: sense fills (ni NOMO ni hòsties) sense parella, sense hipoteca, sense monovolum, sense cadenat per encadenar l’amor al Pont des Arts, sense gos, sense gat, sense pedigrí de res, sense opinió de tot, sense xemeneia per als vespres de l’hivern, sense apartament a la costa ni casa a la Cerdanya, sense mare.

La quarantena d’articles del llibre s’organitzen en tres grans blocs. El primer, “Les dones ho van dir” vol ser, en principi, un tribut a aquelles dones, —algunes ja citades més amunt— que ens han precedit, el testimoni de les quals perdura a casa nostra. Ara són escriptores i romanen entre nosaltres en forma de mots; ara són actrius i mostren el seu joc i el seu dolor en l’escenari; o són advocades, que desafien el menyspreu i mostren la fortalesa de lluitar contra la incomoditat hostil d’un sistema que encara rebutja i agredeix les dones. I, finalment, són amigues, dones que confien en la xarxa que es pot crear entre un col.lectiu ric i divers, un conjunt de dones i homes que es tenen una cura recíproca, es fan costat, intercanvien llavors d’amistat i comparteixen tasses d’estima i companyonia. Però en aquest primer bloc es parla, sobretot, de la por. Apresa i tanmateix estructural, aquesta por de tornar sola a casa. Sònia Moll sacseja el món de la violència masclista present a tot arreu, fins en el sector de la moda i similars. Aquesta violència que, de vegades amagada en la lletra petita, i de manera conscient o inconscient, “crea tendència” i es multiplica fins a l’infinit. Amb aquesta imatge, l’autora tempteja el territori de l’assetjament sexual, de l’agressió verbal, de la violència masclista. I ho diu com ho viu: en primera persona. Però aquest jo és també un jo col.lectiu, finalitat primera que l’escriptora empaita en els seus escrits: una lectura transformadora social, i una crida a la discussió, la deslegitimació i la dissidència. Passar en un minut escàs de ser “guapa” a ser “mala puta” és posar l’home, la societat, davant de l’espill que reflecteix la imatge esperpèntica, de tan real. Una dona, davant aquell que la insulta i la rebutja públicament, que es creu amb el dret legítim de menysprear-la i de donar una opinió no demandada, li proposa que s’acostume a no fer-ho, que abandone l’hàbit, bastant menys addictiu que el tabac o l’alcohol.

“Diumenges amb el pare” i “Un oceà dins nostre” són els altres blocs d’articles. És el pare, i la mare morta, els germans i les germanes, els nebots i les nebodes qui protagonitzaran aquests escrits (“Em diu flojita sabent que sé que em sap forta. Que em coneix tots els naufragis, tots els abismes, totes les violències, tots els castells de cartes ensorrats, i que m’ha vist tornar a escollir la vida cada vegada”) Sònia Moll posa la família al centre d’atracció i revisa, amb una mirada transversal i crítica, la necessitat de fer camí malgrat la pèrdua, o els indicis del final d’una vida que ens és propera i entranyable. Amb conceptes com “abandonament” o “claudicació familiar” posa en evidència la pressió d’uns processos que es generen durant el període de cura d’un familiar. I s’enfronten les cures professionals amb les emocionals, i es reflexiona sobre la proposta de modificar les jornades laborals, perquè ens puguen permetre un temps de dedicació a les persones que estimem, sempre que aquesta siga la nostra decisió. Hi trobem textos més íntims, de ràbia i d’esperança, de revisió d’un passat amarg de vulnerabilitats i de culpes. El llibre es tanca com s’obria, amb les paraules que criden contra la incomoditat de sentir-se sovint atacada per un adversari que es creu posseïdor de la raó i la veritat, agosarat i invasor en els seus comentaris contra aquesta llibertat fonamental a què aspirem. Desobeir, desobeir com ens va ensenyar la serp, i prendre la paraula de Sónia Moll, aquesta dona de principis que, per principi, sobreviu als finals.

Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència. Beneïda la saba dolça de la revolta que somia tallar cadenes. Beneïdes les passeres que ens obren camí a través del desert. Beneïts els somriures, la solidaritat, les abraçades, les mans amunt. La resistència. Beneït qui descobreixi les lleis injustes. Beneïda tu, petita, quan necessitaràs també, amb tot el cos i amb tota l’ànima, desobeir-les.

També et pot interessar: