Virginia Woolf i el lector comú
En una entrada de juliol de 1922 del seu Diari, Virginia Woolf escriu: “Personalment no tinc cap dubte que (a 40 anys) he trobat la manera de dir les coses amb la meva pròpia veu, i això m’interessa tant que no em calen elogis per tirar endavant”. L’autora ho escriu a propòsit de la que seria la seua tercera novel·la, L’habitació de Jacob. Però aquesta mateixa consideració la podríem estendre a la producció assagística, probablement menys coneguda entre nosaltres que no la de ficció. Un àmbit eminentment masculí en què Woolf aconseguirà, a més d’aquesta veu pròpia, fer-se un nom respectat. Una reputació que la durà a col·laborar en més de trenta publicacions periòdiques entre 1904 i 1941, i a publicar-hi al voltant de quatre-cents assaigs. En aquest sentit, el fet de no haver rebut formació universitària no només no hi serà un obstacle, sinó que probablement va contribuir a conformar aquell estil propi que de vegades s’ha criticat des de l’acadèmia per impressionista, però que és justament el que ens la fa més atractiva. Un estil en què, d’acord amb la forma més canònica de l’assaig —el que descendeix de Montaigne—, el procés importa tant com les conclusions. En què l’anàlisi es combina amb la descripció de l’acte de lectura i amb l’explicitació dels punts de vista i fins i tot dels prejudicis des dels quals s’encara. Un estil que avança i retrocedeix, que s’aparta del fil principal amb digressions, relats o al·legories. Al contrari que l’anàlisi acadèmica, que tantes vegades intenta passar per objectiva i científica, l’assaig tal com l’entén Woolf no amaga la subjectivitat ni el lloc des d’on es produeix. Ni tampoc les contradiccions.
Les paraules viuen a l’esperit recull onze dels vora quatre-cents assaigs que va escriure Virginia Woolf. Datats entre el 1919 i el 1940, molts demostren plena vigència, mentre que a altres els pesa més el pas del temps. En alguns, el lector es descobreix dient-li a l’autora: ai, Virginia, si tu saberes. N’hi ha de més incisius i de més amables; algun, fins i tot, ingenu. La procedència d’aquests textos també és diversa, des d’articles per a la premsa o textos publicats directament en llibre, fins a conferències o intervencions en programes de ràdio. En qualsevol cas, entre els escollits hi ha “El senyor Bennett i la senyora Brown” i “La torre inclinada”, i això justifica de sobres la lectura del volum. Tot i les diferències de plantejament, de la lectura del conjunt obtenim una mostra d’alguns dels centres d’interés del pensament de Woolf, d’algunes qüestions que la preocuparen i que esdevindrien recurrents al llarg dels anys, no només en aquests textos, sinó també en els diaris. Interessos que són l’objecte de la selecció que han fet les responsables del volum, que pretén donar compte —segons que explica Iris Llop en el pròleg— de quatre línies temàtiques: “la pregunta sobre el llenguatge, la pràctica crítica i hermenèutica de Woolf, els conflictes generacionals entre escriptors i amb la tradició, i, finalment, la reflexió sobre els desafiaments de la novel·la contemporània i l’experimentació formal”.
L’antologia —que no té una ordenació cronològica— s’enceta amb un assaig titulat “Artesania”, que l’autora va llegir en un programa radiofònic de la BBC el 29 d’abril de 1937. Woolf hi adverteix contra els usos tòpics i rebregats de les paraules, contra els llocs comuns. I es fa una pregunta que, d’una o altra manera, surarà per la resta del recull: “¿Com podem combinar les paraules antigues en ordres nous de manera que sobrevisquin, que creïn bellesa, que diguin la veritat?”. Tanmateix, la manera com l’autora respon ací a aquesta qüestió resulta un tant ingènua; excessivament romàntica, fins i tot. És la idea —que s’ha pres com a títol del volum— que les paraules no viuen al diccionari, sinó a l’esperit; que tenen necessitat de canvi, i la reclamen, com reclamen una llibertat que nosaltres els negaríem. Un plantejament que, afortunadament, no és representatiu del conjunt d’assaigs del recull; però sorprén, en conseqüència, tant l’opció de seleccionar aquest text per encapçalar-lo com triar-ne una frase per titular-lo.
De fet, el tema més recurrent en els assaigs que s’hi han seleccionat és el que parteix de la constatació que la crítica coetània no és capaç d’exercir la seua funció ni de proposar un discurs vàlid per abordar els plantejaments experimentals que s’estan produint en la novel·la. I, com a conseqüència directa, l’apel·lació reiterada a un lector comú perquè confie en el criteri propi i perquè es forme per tal de, a banda de gaudir més de la lectura, prendre la responsabilitat de participar del debat literari de l’època, influir en els autors i contribuir —tant o més que els lectors professionals— a crear els patrons estètics del present i a fomentar els del futur. Woolf sembla voler rescatar l’acte de la lectura del dogmatisme academicista, del lloc reservat a uns pocs privilegiats, majoritàriament homes, per tal d’apropar-la a aquest lector comú —i és en aquest sentit que reivindica les biblioteques públiques, perquè asseguren un accés més universal a la literatura. Així, per exemple, en “¿Com s’ha de llegir un llibre?”, recomana no seguir cap recomanació, només l’instint i la raó per arribar a unes conclusions pròpies. L’autora demana al lector comú que faça una lectura crítica; que substituïsca, en aquesta funció, la crítica professional. Que tinga un judici personal per confrontar-lo al de l’autoritat. En “Com desconcerta un contemporani”, probablement un dels textos més vigents i que més poden servir d’espill de la crítica literària actual, Woolf es pregunta com pot guiar-se un lector en el maremàgnum d’obres que es publiquen cada mes. “Tenim periodistes literaris, però no tenim cap crític; un milió de policies competents i incorruptibles, però cap jutge”, escriu. El consell per al lector, una vegada més, fer cas de l’instint més que no de cap crític o periodista literari; i posar a prova aquest instint llegint les grans obres del passat. Als crítics, els demana “que siguin generosos a l’hora d’encoratjar, però que s’estalviïn corones i garlandes que tenen moltes possibilitats d’espatllar-se i marcir-se i que poden fer que, en qüestió de sis mesos, els portadors tinguin un aire una mica ridícul”.
La controvertida relació entre la ficció literària i la vida és una altra de les qüestions que apareix en diversos textos del volum. La novel·la ha de reproduir la vida, sí; però —com podem llegir en “La novel·la moderna”— la vida és molt més inestable i difusa que el clixé que es reprodueix de fa segles de manera inalterada. Woolf destaca la qualitat d’escriptors joves que es distingeixen dels predecessors en aquest aspecte: Joyce, per exemple, de qui lloa el Retrat de l’artista adolescent i l’Ulisses —tot i que aquest afirma que encara no l’ha llegit. I exhorta els seus coetanis a escriure distint, a escriure valent. Però és en “La vida i el novel·lista” on l’autora se centra de manera més directa en el tema. I on podem llegir que, si bé és cert que el novel·lista hauria d’aspirar a recollir la vida en les seues obres, també ho és que aquest intent està sembrat de trampes. Hi afirma Woolf que al novel·lista “li és tan impossible deixar de rebre impressions com al peix al mig del mar li és impossible impedir que l’aigua li passi per les brànquies”. Els grans escriptors, els que han fet novel·les perdurables, serien aquells que han sabut mantindre a ratlla aquesta sensibilitat imprescindible i fer-la servir per als seus propòsits. Woolf hi defensa una novel·la que s’aparte del moviment i de l’efervescència per esdevenir independent i autosuficient. Perquè siga atemporal i no tinga data de caducitat.
En els assaigs aplegats en Les paraules viuen a l’esperit, trobem també una reivindicació dels autors grecs clàssics, a qui es pot acudir quan volem fugir de la nostra literatura i de la nostra època. Allò que ens hi fa tornar una vegada i una altra és el fet que “hi trobem l’ésser humà original, ferm i permanent”. Que els seus personatges es comporten, amb milers d’anys de separació, com nosaltres, com tots, com sempre. De la mateixa manera, en “El punt de vista rus” podem llegir una declaració d’amor a la literatura russa, centrada especialment en Txèkhov, Dostoievski i Tolstoi. Per a l’autora, la literatura anglesa no hi admet comparació: literatura de samovar contra literatura de tetera. Aquest emmirallament en la novel·la russa i la crítica a la poca entitat de l’anglesa és un fet recurrent en diversos assaigs. Així, per exemple, en “La novel·la moderna”, Woolf escriu que “es corre el risc de sentir que escriure sobre qualsevol novel·la que no sigui russa és una pèrdua de temps”, i la comparació la porta a concloure que les novel·les angleses més famoses són pura falsedat i aparença vana.
Tanmateix, les dos fites indiscutibles de l’antologia són “El senyor Bennett i la senyora Brown” i “La torre inclinada”. En el primer, Woolf parteix de la idea que la motivació per a escriure novel·la de la majoria d’autors rau en la possibilitat de crear un personatge que els ha atrapat prèviament. Una opinió que coincidiria amb la d’Arnold Bennett. A partir d’ací, l’autora dedica tota la primera part de l’assaig a donar arguments a favor d’aquesta idea. I, per a fer-ho, conta la trobada que va tindre amb una senyora en un vagó de tren, i com es va sentir impulsada a crear-ne un personatge: la senyora Brown. “Jo crec que totes les novel·les comencen amb una vella al seient oposat”, escriu. L’autora repassa obres que han aconseguit de crear, en la seua opinió, aquest tipus de personatge “real”, i d’altres que no. I quan ja ens havíem oblidat de Bennett, perquè se suposa que l’argumentari de l’un i de l’altra són coincidents, Woolf es pregunta: Bennett no escriu novel·les? Com són els seus personatges? I, prenent com a exemple Hilda Lessways, el posa davant de l’espill de la seua inoperància a l’hora de dur a la pràctica allò que predica. I ho fa de la manera més cruel, perquè no es pot refutar: amb cites extenses de la novel·la on es pot llegir com presenta la protagonista. Originalment, el text va ser escrit com a conferència, que l’autora va pronunciar davant d’un grup d’estudiants de Cambridge. I, potser, aquest és un dels motius de la llibertat amb què sembla expressar-s’hi, que no és comparable amb la dels altres textos. En aquest, Woolf es mostra àcida i mordaç, mentre juga i es diverteix amb la seua presa: quasi es poden sentir els riures dels assistents en llegir-la.
“La torre inclinada” també va ser escrit originàriament per a ser pronunciat com a conferència, i hi tornem a trobar la Woolf més lliure i més interessant. L’autora fa un repàs dels escriptors anglesos des de 1815, des de la generació de Jane Austen i Walter Scott. I allarga les conclusions que en trau als de tot el segle XIX (Keats, Shelley, Dickens, Elliot, etc.): van poder escriure entre conflictes i guerres sense que aquest fet afectara ni l’escriptor ni la seua visió del món. Woolf hi assaja una teoria: “tenien temps lliure; tenien seguretat; la vida no canviaria; ells mateixos tampoc canviarien”. I fa notar la poca importància que se li ha donat a l’educació de l’escriptor, que “s’asseu al capdamunt d’una torre alçada sobre la resta de nosaltres; una torre construïda primer sobre la posició dels pares, després sobre l’or dels pares. És una torre de la màxima importància; decideix la perspectiva; afecta el seu poder de comunicació”. Fins l’agost de 1914, escriu Woolf, aquesta torre era ben dreta. En canvi, per al grup que va començar a escriure cap al 1925 (Auden, Spender, Isherwood, Luois MacNeice, etc.), la seua ja és una torre inclinada: “els llibres s’escrivien sota la influència del canvi, sota l’amenaça de la guerra”. La imatge serveix l’autora per representar la diferència entre aquells que no eren conscients de ser dalt de la torre, i aquests que sí que ho seran. Que seran conscients de pertànyer per naixement a les classes privilegiades, conscients de la seua educació elitista. Segons Woolf, això els portarà a sentir-se incòmodes, a sentir llàstima d’ells mateixos i ràbia contra la societat. “Ràbia, llàstima, colpejar el boc expiatori, trobar excuses” per evitar fuetejar-se ells mateixos. A predicar des de l’obra allò que no prediquen amb la vida, i “això explica el to pedagògic i didàctic de gran oratòria que domina” aquestes obres.
La Virginia Woolf dels assaigs recollits en Les paraules viuen a l’esperit es mostra més com a lectora que no com a escriptora. Tot i que les qüestions que formula quan llig les obres d’altres són —no cal dir-ho— les que es fa ella mateixa en encarar l’escriptura de les seues. Hi destaca la capacitat de l’autora per interpretar de manera crítica tant la tradició literària com les obres contemporànies. I la llibertat, tant de punt de vista com d’estil, de la seua escriptura. Una concepció de l’assaig que es planteja sovint com un diàleg amb lector, que s’ajuda de metàfores (“La torre inclinada”, “El pont estret de l’art”) o d’anècdotes (“El senyor Bennett i la senyora Brown”) per transmetre el seu ideari de manera més efectiva. Que provoca que els textos, més enllà dels temes principals, es vegen constantment travessats per altres fils secundaris, per altres idees i reflexions. “Val a dir que soc l’única dona d’Anglaterra lliure per escriure el que vulgui”, escriu en el seu Diari en setembre de 1925, després d’haver rebutjat l’encàrrec d’un llibre per a la Home University. “La simple idea de caure en mans de tots aquells professors universitaris em glaça la sang”.
