Jules Renard, l’esclau del mot precís

Sempre existirà la temptació d’establir fórmules predictives i regles categòriques —amb terminologia pseudocientífica— per a abordar la creació literària, però per sort mai no sabrem quin és el camí que cal seguir per a l’elaboració d’una gran obra. Jules Renard buscà l’èxit i el reconeixement amb un afany gens dissimulat —sovint camuflat de desdeny i d’altivesa provocatica— a través de la narrativa i dels escenaris teatrals, però fou amb les pàgines del seu diari que aconseguí entrar en el restringit club dels clàssics. Conscient de les limitacions de la seua imaginació, sap que el principal enemic amb què ha de lluitar és, sobretot, una abúlia tirànica que també es pot considerar una escrupolositat extrema a l’hora de posar-se davant el paper en blanc. “Abans d’escriure cal observar: vagarejar és treballar”, anota un indolent Jules Renard al mateix temps que crida —angoixat i furiós— que la glòria és un esforç constant: “empeny la teva roca. No seràs res”. En el seu Journal hi ha una apologia desacomplexada de l’home desvagat, i uns atacs virulents quan acaba el dia i no ha escrit el que s’havia proposat. “La sola olor de tinta em mata els somnis”, encaixa resignat, encara que el revers d’aquesta mena de paràlisi siga la constatació que, en l’escriptura, el secret és una autoexigència opressiva. “No estar mai satisfet: en això consisteix l’art”.

Misantrop ferit per la solitud, cínic i verinós —moralista carregat de pólvora insidiosa—, dotat com pocs escriptors per a la maldat i el dibuix inclement, amb el dietari de Jules Renard es podria confeccionar un bon catàleg de contradiccions: apassionat, letàrgic, propens a l’ociositat i a practicar la indiferència amb la mateixa determinació que per convertir-se en escriptor aclamat. Un dels atractius d’aquest autoretrat és la lluita sense treva entre l’orgull i la vanitat, sotmetre un caràcter demoníac als imperatius de la voluntat i reeixir amb una obra apreciada pel públic i la crítica. En aquest sentit, Jules Renard és implacable amb els defectes dels seus contemporanis, però en especial amb els que genera la seua pròpia personalitat. Amb ràpids diàlegs, esporgats de qualsevol aspecte sobrer i que avancen ràpids a ritme de percussió, assistim a les maquinacions per aconseguir la Legió d’Honor o per entrar a l’Acadèmia Goncourt —condecoracions literàries que sempre perseguirà—, la fundació del Mercure de France o bé banquets d’homenatge a altres escriptors que es converteixen en motiu per mostrar el seu traç inigualable amb caricatures esmolades i expressionistes. Gestos, estirabots, facècies assajades, trets físics, tot passa pel sedàs de la ploma de Jules Renard. Com el dia que coneix —exultant de ser rebut— Sarah Bernhardt tombada sobre una pell d’ós i acompanyada d’un dels seus lleons mentre reparteix somriures de deessa entre els seus admiradors. Poc temps després, el sarcasme i la decepció es fan ostensibles, fins que anota que la gran actriu ha ideat un teló que puja i baixa a una velocitat mai vista per tal de ser ovacionada més voltes que ningú. “Una mica d’odi purga la bondat”.

L’estil, per tant, ha de reflectir els impulsos i els moviments de l’ànima. Jules Renard percep que el magnetisme de la frase està en el contrast, la comparació inesperada, amb notes seques i cantelludes tallades a colp de ganivet i brunyides després d’un procés extenuant de reescriptura, o més aviat d’esborrar tot allò prescindible. “El bon estil no s’hauria de notar”, una consigna que no es pot oblidar ja siga per descriure les escultures de Rodin, la conversa de Valéry o les impressions que genera la natura: branques d’arbre, ocells, núvols, els jocs lumínics del camp, una rata-penada que vola amb el seu paraigües. L’aforisme es reinventa en els diaris de Jules Renard, amb un ull prodigiós per despullar la complexitat —febleses i trampes— de la condició humana: “La naturalesa es desperta ben fresca; però l’home, després de dormir, té la boca amarga”.

Per a Jules Renard, el concepte de pàtria s’ajusta amb més precisió als camins per on passejava cada dia, al seu paisatge més íntim, però sobretot s’adscriu al territori que delimita la literatura francesa. Amb una mirada desafiant i possessiva explora el nervi de Voltaire i les volutes de Chateabriand, es deté en la prosa de Flaubert, Renan, Balzac i Maupassant, tot assenyalant patinades i limitacions que, en el fons, són la seua peculiar manera de subratllar les virtuts d’aquests autors. Encara que el pòdium està reservat per a La Fontaine, Pascal, La Bruyère i l’imperi sempre envejat de Víctor Hugo. Alguns retrats d’aquest diari són canònics per la forma que juga amb els relleus, com el de Marcel Schwob, Alfred Jarry, Léon Daudet o un Toulouse-Lautrec que “té la talla del seu nom”. Això sí, l’artilleria amb l’empremta de Renard és dirigida —amb obstinació— a tot un seguit de noms emblemàtics: Andrè Gide, “George Sand, la vaca bretona de la literatura”, el xafarder Edmond Goncourt o “l’espantós Verlaine: un Sòcrates melangiós i un Diògenes brut; entre gos i hiena”. A favor de Zola en l’afer Dreyfus, la indignació per l’antisemitisme voraç —central en l’ambient polític i militar a la França d’aquella època, però en especial en el món literari— fa que Jules Renard descarregue contra Barrès: minyó perfumat, infectat de coqueteria, gelatinós. En aquest diari es poden trobar algunes de les millors peces en l’art de l’insult, del retrat cruel i del comentari biliós. De tota manera, Renard també accepta amb esportivitat —lluny de pretesos pensaments profunds— i una bona dosi de realisme cru que parlar de literatura és parlar de diners: rendes, preu per article, discussions i contractes amb editors.

“No tenim amics, tenim moments d’amistat”. Molts fragments d’aquest diari estan dedicats als amics, el dramaturg Alfred Capus i l’actor Lucien Guitry, ric i esnob, o la relació sinuosa amb Rostand després de l’estrena de Cyrano. Unes històries d’amistat —solcades per un garbuix d’expectatives i malentesos, de fatiga, d’alts i baixos— que queden reduïdes a una línia sumaríssima: “Ens veiem massa, ens veiem; ja no ens veiem mai”. Ara bé, en la narració que batega en el diari de Jules Renard, algunes de les pàgines més vibrants i corprenedores són les dedicades a la seua família, amb l’ombra amenaçadora de la mort. El suïcidi del pare —ja molt malalt— amb un tret d’escopeta al pit, o l’atac de cor del germà. “Hi ha el dolor que, després del cop, tarda molt a penetrar, a instal·lar-se”. Un Jules Renard hieràtic i blindat contra les efusions sentimentals es convulsiona ben endins perquè les llàgrimes pugen i no pot plorar, remordiments i records que assalten —i derroten— la seua aparent duresa granítica. Però si hi ha un personatge amb una presència permanent, de la qual no es pot desempallegar, és el xiquet de Pèl de panotxa. Renard descarta qualsevol autocensura —en la novel·la i en el dietari— i retrata una mare que li causa desassossec, angúnia i una violència latent, i ens la presenta amb menyspreu, amb repulsió i una fixació malaltissa que desemboca en somnis, fins i tot, incestuosos i torturants. Quan la mare cau al pou —suïcidi o accident— hi ha una barreja d’alliberament i de consternació que l’autor viu com una condemna en uns breus apunts que es converteixen en una de les seqüències més intenses de la història de la literatura. “Les aigües verdes de la memòria, on tot va a parar. I cal remoure-les. Llavors les coses pugen a la superfície”.

Potser no hem donat la importància que es mereix al moment en què Alexandre Plana obligà un jove Josep Pla a traduir Jules Renard perquè fera servir la tisora amb el model de llengua —barroc, pompós, enguixat i inservible— dels noucentistes i descobrira la força de l’adjectiu, del verb i del substantiu sense elements decoratius. De fet, després dels aplaudiments al teatre i d’una bona acollida d’algunes narracions, Jules Renard reconeix del seu Journal: “Al capdavall, és el millor i més útil que he escrit”. Convençut que “escriure gairebé sempre és mentir”, acceptà —amb reticències— l’etiqueta d’autor irònic i impertinent, però també atorgava el lloc que es mereix a l’humor en la literatura: “Hem vingut aquí per riure. En el purgatori o l’infern no podrem fer-ho. I en el paradís no seria correcte”. Captivat per la retòrica de Jaurès i alguns punts de l’ideari socialista, Jules Renard no podia autoenganyar-se i destacava que en el conflicte entre raó i sentiment, aquest catecisme humanitari era ben limitat. “Sé nadar el just per no haver de salvar ningú”, adverteix, i més proper al seu tarannà conclou: “L’home veritablement lliure és el que sap refusar una invitació per sopar sense haver de donar excuses”. Anticlerical abrasiu, alguns dels seus aforismes mostren un caràcter descregut però amb una necessitat imperativa: “laic és aquell home que cerca incessantment Déu i no el troba mai”. Quan s’acosta la mort, la corrosió de l’apunt de Jules Renard cedeix davant la sentència que dicta la natura, quan una imatge poètica pot condensar en pocs mots el pas previ al final: “Neu damunt l’aigua: silenci sobre silenci”. Fins que en l’última anotació l’autor es pixa al llit i pensa, com de menut, que ja “s’eixugarà amb els llençols, com quan era Pèl de panotxa”. Una vida circular, fins que la línia s’atura —i es tanca— en el mateix punt d’inici.