Heinrich Böll
Opinions d’un pallasso
Traducció de Carme Gala
Navona, Barcelona, 2022

Conta Marcel Reich-Ranicki que, quan decidí abandonar Polònia en 1958 i instal·lar-se definitivament a l’Alemanya Federal, dos homes permeteren que albirara el futur amb optimisme: Siegfried Lenz i Heinrich Böll. D’aquest últim, a més, afirma que sempre estava disposat a ajudar, cosa que —afegeix el crític— «en absolut es pot donar per descomptada entre artistes i escriptors». Ranicki vincula Lenz i Böll per una altra raó: tots dos foren millors narradors de relats o de nouvelles que de novel·les llargues, unes declaracions que feriren els autors i refredaren la relació que mantenien amb el polonés. Amb tot, Lliçó d’alemany i Opinions d’un pallasso són, probablement, dues de les obres més conegudes i llegides de la literatura alemanya del segle XX.

Publicada en 1963, Opinions d’un pallasso conta en primera persona la història de Hans Schnier, un còmic que durant anys ha gaudit d’un cert èxit pels escenaris, però que ara, des que Marie l’ha abandonat, s’ha donat a la beguda i veu com es cancel·len les últimes actuacions que tenia previstes. De retorn a l’apartament de Bonn —regal de l’avi—, i amb només un marc a la butxaca, decideix telefonar coneguts i familiars perquè l’ajuden econòmicament durant uns mesos, però, sobretot, per intentar esbrinar alguna cosa de l’estimada. És precisament a través d’aquestes converses com el lector coneix, a poc a poc, la personalitat de Hans, un tipus melancòlic, indolent i monògam que posseeix una «mística capacitat de percebre olors per telèfon». Aquest jove de vint-i-set anys, que es declara agnòstic, es va ajuntar amb Marie, una xica catòlica; i, de fet, gran part de les reflexions, i també dels diàlegs que manté tracten d’això: Hans acusa els membres del Cercle catòlic d’haver influït en Marie perquè l’abandone i es case amb Züpfner justament quan estava deprimida per haver patit un segon embaràs frustrat. A més, defensa que, si Marie contrau matrimoni amb un altre, en el fons, cometrà adulteri, perquè, encara que ells no foren ni civilment ni eclesiàsticament marit i muller, vivien com a tals de manera voluntària. La desesperació del protagonista és intel·ligentment contrarestada amb algunes declaracions satíriques: «Amb els diners passa com amb el “desig carnal”. Ningú no en parlava francament, o bé ho “sublimaven” (…) o es considerava ordinari. Mai no era com la realitat del moment: un taxi, un paquet de cigarrets o una habitació amb bany».

A més de les contradiccions dels catòlics, la família és altre dels assumptes que recorre aquestes pàgines. Els records més dolorosos dels Schnier tenen a veure amb la mort prematura de Henriette, la filla, després que els adults l’animaren a allistar-se en la defensa antiaèria. Hans detesta la mare que, mentre controlava fins a límits malaltissos les despeses en menjar dels fills, acollia i mantenia durant mesos uns suposats artistes. Una de les escenes més corprenedores de la novel·la és la visita del senyor Schnier a Hans: «Tots dos estàvem torbats. Sembla que el desconcert és l’única possibilitat d‘entesa entre pares i fills». I Leo, el germà petit, està cada vegada més distanciat des que ha ingressat en un seminari. Amb una estructura tan mesurada que quasi ni es percep, Heinrich Böll fa desfilar, per la memòria o el present de Hans, tot un seguit de personatges que reflecteixen la societat alemanya de la guerra i els silencis, la culpa i el desencant de la postguerra: el vell Darkum, pare de Marie, acusat de comunista durant el nazisme però al qual, més tard, els vertaders comunistes no permetran que siga alcalde; el prelat Sommerwild, un dandi pretensiós que barrejava Rilke, Hofmannsthal i Newman en els sermons «en una mena d’infusió amb mel»; o Zohnerer, l’agent artístic de Hans, un tipus sincer i pragmàtic, l’únic que pot fer «sonar el telèfon d’una manera tan vital i masculina». O el professor Brüll que, quan se sentien els tirs dels afusellaments als desertors des de l’escola, arengava els xiquets: «Així els anirà a tots els que els neguin a defensar la nostra santa terra alemanya dels ianquis jueus»; anys després, Brüll fou considerat un home amb un «passat polític valerós» perquè no va pertànyer mai al partit.

En 1972, quan l’Acadèmia Real d’Estocolm consultà Reich-Ranicki sobre qui mereixeria el Nobel de literatura, el crític no en dubtà i pronuncià el nom de Heinrich Böll, «el predicador alemany amb trets de pallasso i el bufó amb dignitat de sacerdot». Encara que a Böll no li agradava que el qualificaren com a moralista —preferia ser considerat un artista—, probablement fou un dels escriptors cristians més estrictes amb les pròpies creences: «Ja ho sé, creure en aquesta religió és difícil. Resurrecció de la carn i vida eterna (…). Ha de costar molt, creure’s tot això», diu Hans Schnier amb una sinceritat un punt sorneguera.