Malcolm Lowry, les veus del mescal

No deixa de causar una certa commoció que gran part dels anhels, somnis i inquietuds de John Cheever acabaren ritualment —i amb obstinació— camí del moble bar. Alguns dels millors contes sobre la classe mitjana dels EUA nasqueren entre turbulències alcohòliques i ressaques, una davallada periòdica als inferns entre combinats i ginebra, l’atracció possessiva per les diferents tonalitats de l’ambre segons la marca de whisky. Malcolm Lowry visqué també anys i anys immers en la nebulosa i la nàusea provocades per tota classe de licors, fins i tot decidí en un moment —ja sense retorn— que convertiria el tequila i el mescal en protagonistes de la seua novel·la mítica Sota el volcà. Fill d’un comerciant anglés, purità i abstemi, Lowry desafià des de ben prompte la seguretat i la protecció paternes i es llançà a l’aventurisme i a la intempèrie amb una convicció quasi religiosa. Mariner, amb dos matrimonis en què —borratxo sense pausa— conegué la nit obscura de l’ànima, atret per països i paisatges exòtics, escriptor que perdé moltes pàgines de la seua obra en un incendi, tots aquests episodis formen ja part d’una llegenda i una mitomania que van sempre associades al nom Lowry. Un autor obsedit, sobretot, a convertir la seua biografia en episodis de fatalitat i desesperança, en una perseverant i indeturable autodestrucció.

En Sota el volcà Geoffrey Firmin és el protagonista d’una lluita extenuant —en especial, contra ell mateix— i de la consegüent rendició al llarg del dia de difunts de 1938 a la ciutat de Quauhnahuac (Cuernavaca), a Mèxic. Una jornada joyciana en què es relata, en dotze hores, el combat d’aquest excònsol britànic amb els seus propis fantasmes distorsionats i augmentats per l’alcohol, a banda de la rivalitat de ressonàncies bíbliques amb el seu germanastre Hugh i el desafiament amb el director de cinema Jacques Laruelle, tots dos captivats per la figura d’Yvonne, la dona de Geoffrey que ha decidit tornar per a rescatar-lo de la decadència, de la beguda i de la desolació en què viu instal·lat. Amb el rerefons de la nacionalització del petroli de companyies angleses i americanes pel govern de Lázaro Cárdenas, notícies sobre la batalla de l’Ebre i la guerra civil espanyola, la firma del pacte de Munic i les inclinacions feixistes i antisemites de grups paramilitars —la violència latent i inacabable de Mèxic—, aquests esdeveniments incrementen la tensió i la pugna entre els quatre personatges que lliuren el seu particular duel en Sota el volcà.

La pèrdua del paradís i el sentiment de culpa són els temes sobre els quals s’alça aquesta novel·la rupturista, tumultuosa i torrencial, claustrofòbica. Amb pàgines i descripcions portentoses, canvis de ritme, d’escenaris i de temps, una adjectivació i una prosa a estones vibrant i en altres massa etíliques —amb embranzides i depressions—. El joc metaliterari és, si de cas, un dels generadors d’aquesta densa i exuberant ramificació narrativa. L’infern de Dante, els versos més esquerps i profètics de Milton, Blake, T.S. Eliot o Yeats, el ressò tràgic de Shakespeare i de l’Antic Testament: les diferents etapes en què Geoffrey excava els seus propis abismes estan presidides pels grans noms de la literatura, sense descartar l’humor i l’acidesa erudita amb estrofes de Shelley, Keats o Coleridge, pensaments de Goethe i Tolstoi, a més de paròdies quixotesques que esguiten els diàlegs i la ment hiperactiva del cònsol. Un personatge conradià que se sent sovint com una mena de Lord Jim assetjat pels espasmes de la consciència i del record, ja que participà en un atac amb un vaixell de guerra camuflat de mercant per capturar i ajusticiar cruelment la tripulació d’un submarí alemany. Aquest passatge retorna cíclicament —insidiós—, com un càstig que burxa i estreny la fràgil resistència del protagonista.

A l’idealisme del seu germà Hugh, que encara confia a fer arribar munició i armes als republicans espanyols perquè guanyen la guerra, Geoffrey oposa un realisme cru i desencantat, amb altes dosis de cinisme: soliloquis desfermats per la tirania demoníaca de la beguda, amb sentències morals, visions oníriques i altres fragments magmàtics i esbarzerats produïts després de moltes copes, de cercar ansiós una botella amagada. El simbolisme té un pes decisiu en Sota el volcà, amb jardins selvàtics i altres que s’han de conservar virginals, animals com el bou i el cavall, el presagi dels voltors, escorpins reals i fruit del delirium tremens, a més d’una natura de coloracions irreals, de vegades màgica i en altres ocasions amenaçadora. Entre les creences de Malcolm Lowry, l’univers era com una mena de criptograma traçat per múltiples interseccions i coincidències misterioses, una teoria propícia a l’alquímia i a un cert misticisme que recorre tota la novel·la.

En aquest drama fàustic —travessat també de farsa—, el Popocatépetl i l’Iztaccíhuatl dominen cadascuna de les seqüències, dos volcans amb una presència intimidatòria o bé ocults fins que “el cim tornava a emergir dels núvols com una balena gegantina”. Les comparacions i les imatges fulgurants constitueixen un dels recursos de la prosa de Lowry: “una arada abandonada, retallada contra el cel, alçava els braços en una súplica muda”, un glop de mescal que entra com “un filferro de pues”, i els cactus es gronxaven “amb un murmuri inhumà d’escates i espines”. Una successió de sons s’apodera de la trama i del viatge condemnatori del cònsol: l’aigua impetuosa que baixa de les muntanyes, el brunzit del fil del telègraf, el vol d’una avioneta de reconeixement i el retruny de fusells en pràctiques de tir. Referències i metàfores sobre la mort s’encadenen, i una de les escenes més determinants de la narració és quan el protagonista puja en una de les atraccions de fira i giravolta, extraviat de la realitat i del món, desposseït de tot el que havia estat la seua existència.

Però també és cert que al costat d’un llenguatge guspirejant i d’una estructura novel·lística arriscada, amb monòlegs i balbuceigs que intenten reproduir l’estat al·lucinatori i enfebrat del protagonista després de la fuetada del mescal, algunes pàgines estan presidides per una dificultat gratuïta. Períodes narratius confusos i emboscats, com la forma en què es desplega el passat de Hugh o d’Yvonne: conflictes, pors, renúncies i il·lusions abolides que apareixen apedaçats, foguerades d’informació i un garbuix de sentiments que contrasten amb les escenes més reeixides de Sota el volcà, com la confrontació entre els personatges, alguns diàlegs falstaffians o imatges esperpèntiques en què Malcolm Lowry trena causticitat i èpica en el destí ombrívol d’aquestes criatures desterrades del paradís.

Crisis recurrents, una dipsomania devastadora i una voluntat inflexible per caure de nou en estats de desesperació no evitaren que Malcolm Lowry defensara en les cartes que adreçà al seu editor, Jonathan Cape, els mèrits de la seua novel·la: l’escriptura com una mena de purgatori i d’expiació amb què conjurar els monstres que el perseguiren. En alguns instants de treva, el cònsol Geoffrey Firmin també pretén acabar el llibre en què treballa, a suggerència d’Yvonne, en una cabanya al Canadà, prop de la mar i del bosc, atrinxerats en la felicitat i aïllats del món inhòspit. Però el projecte d’Yvonne per rescatar el seu home —allò que més havia desitjat el protagonista en sentir-se abandonat i nàufrag— s’enfronta amb una força opressiva i telúrica que els impedeix fugir d’aquella vall que anul·la i destrueix qualsevol desig de refer i inaugurar una nova vida. “L’infern em té el cor robat. Friso per tornar-hi. Ja hi corro. Ja quasi hi sóc”. Com que el retorn al paradís és descartat pel cònsol, només li resta l’energia justa per arribar a la cantina El Farolito —entre llamps que anuncien la gran tempesta— i poder beure’s un altre got de mescal.