Gerald Murnane
Les planes
Traducció de Marta Hernández Pibernat
Minúscula, Barcelona, 2014

 

 

Potser aquest siga un llibre, sobretot, per a poetes o filòsofs: només ments sensibles i elevades seran capaces de percebre tots els matisos i iridescències d’allò que són —i alhora no són— les planes, territori latifundista de l’interior d’Austràlia de límits tan imprecisos —«la veritable extensió de les planes no havia quedat mai clara»— com difícils de caracteritzar són els seus habitants, homes tan obsessionats per la particularitat que prefereixen afirmar que no tenen cap mena de cultura distintiva abans «que permetre que la seua terra i els seus costums es consideressin part d’una comunitat més gran, de gustos i maneres encomanadissos».

Sobre un fil argumental prim, un jove que vol filmar la pel·lícula definitiva sobre les planes s’instal·la a la mansió d’un terratinent on passa anys llegint, observant i prenent notes, però sense rodar ni un sol pla —dir que l’obra tracta d’un tipus que aconsegueix viure una bona temporada sense fer ni brot seria probablement un sacrilegi, però no cap mentida—, Gerald Murnane (Coburg, Melbourne, 1939) desplega llargues peroracions sobre el pensament i l’origen de les disputes dels pobladors d’aquesta regió per tal d’intentar esbrinar-ne l’essència: «Qualsevol que estigués envoltat des de la infantesa per aquella quantitat de terres llises devia somiar alternativament en l’exploració de dos paisatges, un de contínuament visible però mai accessible i l’altre sempre invisible encara que el travessés un cop i un altre cada dia». Aquest és el nivell —i el problema.

El que comença com una obra a mig camí entre la ficció i el reportatge —lluny, però, de la capacitat de dissecció i la impudícia de Coetzee—, amb un llenguatge suggeridor i net sobretot en la descripció d’aquesta «lluminositat insuportable» —de fet, les escenes de paisatges són el millor del llibre—, esdevé un discurs embullat sobre el temps, la religió i la consciència d’uns individus els impulsos contradictoris dels quals impregnen el text fins a quasi l’absurd —però sense humor beckettià. I és que construir una novel·la sobre les essències d’una comunitat amb ombres en lloc de grans personatges pot tenir aquestes conseqüències.