Georges Simenon
La neu era bruta
Traducció d’Anna Casassas
Quaderns Crema, Barcelona, 2014
Quan s’ha nascut en una ciutat càlida, no és fàcil oblidar la primera neu bruta, trepitjada i acumulada en l’angle entre calçada i vorera; visió que tot d’una esmicola el record dels flocs voletejant —una altra sorpresa innocent: les volves no cauen en línia recta. Neu grisa amb vetes de fang, impactant imatge que d’alguna manera representa l’atmosfera d’aquesta novel·la del gran George Simenon (Bèlgica, 1903 –Suïssa, 1989) publicada en 1948: obra dura, implacable; des de les primeres línies es tem que en qualsevol moment s’esdevindrà una tragèdia, algun fet irreversible com la mort, però més punyent.
És el descens als inferns de Frank Fiedmaier, un pinxo de dèsset anys «enrabiat contra el destí», despietat, extremament destructiu per als altres i per a si mateix, que talla d’arrel qualsevol brot de sentiment: «¿Que no se n’adonarà, ningú, que ha girat full i que ja no té res en comú amb ells?»; al seu voltant, tot un seguit de delinqüents de baixa estofa —com el traficant i assassí Fred Kromer o la Lotte, propietària d’una casa de cites i mare del protagonista— i gent que sobreviu com pot en una ciutat ocupada pels nazis, el regne de l’estraperlo, la degradació i l’escassesa perfilat amb el traç net, sense ornaments i els diàlegs àgils de Simenon.
L’enviliment de Frank —i la tensió angoixant— arriba al zenit al començament de la segona part; curiosa estructura argumental que fa un gir cap a la meitat de la novel·la, quan el personatge principal és detingut, i comença un llarg fragment estranyíssim que busseja en l’interior d’aquest individu glacial —però sense les giragonses lingüístiques que han pretès imitar el pensament. A poc a poc, ja en el límit de l’abjecció física i moral, Frank entreveu una altra manera, menys devastadora, d’estar al món: «És curiós. S’ha passat la major part de la vida —quasi tota, i tant!— odiant el destí, amb un odi gairebé personal, fins al punt de buscar-lo per tot arreu per desafiar-lo, per barallar-s’hi. I ara resulta que, tot d’un plegat, quan ja no hi pensa, el destí li fa un regal». Impressionant i original tancament: Simenon deixa caure dos o tres flocs blancs sobre el gros cúmul de neu bruta.
