Coberta

Mònica Batet
Una història és una pedra llançada al riu
Angle Editorial, Barcelona, 2023


Hi ha, entre l’Índia i Pakistan, un únic pas fronterer: Wagah. Es tracta d’una zona convertida en terra de ningú que celebra periòdicament un ritual durant el qual s’enlairen banderes, i soldats de cada país fan exhibicions marcials a banda i banda disfressats amb uniformes i plomalls estrafolaris. La guerra podria esclatar en qualsevol moment entre les dues potències nuclears, però al llarg d’aquesta cerimònia, que acaba en una encaixada de mans entre els “enemics”, tot el foc se’n va en salves. Sempre —semblen suggerir-nos— hi ha una oportunitat per a la pau. Heus ací una altra línia blanca intransitable. Un mur, una fita. Tot allò que ocorre a banda i banda de la frontera potser determina l’esdevenir de la gent que hi habita.

Al principi hi havia un conte. Una línia blanca separava la ciutat en dues parts infranquejables. Les coses bones sempre eren a l’altre costat de la línia, raó per la qual els habitants de la ciutat inexistent s’inventaven històries boniques amb què consolar la seua pena, totes les prohibicions que patien per part d’aquell qui els governava sota un règim autoritari. Després, hi haurà altres línies. Dos homes sense nom busquen el llegat de la pròpia tradició literària, de quan era i quan no era. Hi ha, a més, el pas del temps que sempre ens retorna al punt d’inici. Més personatges sense nom, altres generacions. Dones i xiquets que ballen, homes que aprenen a ballar, feina de recopilació rondallística, música i cançons enregistrades, concerts en directe, el dret a no voler cantar. I no hi ha mort sense tornar de bell nou a l’inici, sense allargar sempre l’inici de la història, la part més important del conte. Aquesta novel·la, doncs, es pot considerar com una mena de rondalla de rondalles. I és la de l’autora una mirada ingènua i alhora profunda que explica la història des de dins d’un conte de fades, estudia la transmissió oral del patrimoni literari i reforça l’esperit del grup —l’ànima del poble— amb la força i amb la gràcia de la lletra d’una cançó, la tornada que es repeteix a través dels anys. Com un secret. I l’opressió política queda desdibuixada en la veu que narra sense jutjar, que només conta aquesta faula màgica i misteriosa, que confia plenament que el lector entendrà els moviments circulars de les aigües que s’eixamplen, reinventen i retornen entre boires i paisatges memorables, sense sotmetre’s a res que no siga les ganes de ser subversiu.

Mònica Batet ha escrit una desena de llibres. Li agrada triar espais concrets per a les seues històries i contar-les amb una certa voluntat documentalista. Les ciutats que protagonitzaven algunes de les novel·les anteriors o els seus reculls de contes, No et miris el riu, Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, Nou illes al nord o Dins del cor de Chopin, s’hi podien identificar clarament sense que calguera dir-ne el nom. Budapest, alguna ciutat de Finlàndia, el nord de Rússia potser, alguns espais de Noruega i el paisatge de Polònia feien d’escenari en unes narracions en què el lector podia aplicar el seu propi criteri d’una manera lliure.
Amb aquesta permissivitat i aquesta amable narrativa, apareix Una història és una pedra llançada al riu, últim treball de l’autora nascuda a El Pont d’Armentera, l’Alt Camp. Ara sembla emmarcar l’acció de nou en una ciutat inexistent, ubicada de segur a Europa, i concretament a l’Europa de la segona meitat del segle XX, aquella que va viure diversos conflictes bèl·lics i que va patir l’opressió devastadora de règims totalitaris (Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Itàlia o Espanya). En qualsevol cas, es tracta d’un lloc —una ciutat— mancat de llibertats i unit a un passat mític gràcies al folklore i les tradicions populars, una de les millors armes de resistència massiva. Els cercles concèntrics a què ens porta el títol de la novel·la no són sinó les voltes que fa el temps, l’etern retorn a què la humanitat està empesa i la sorprenent i resignada actitud amb què un poble assumeix el seu destí.
De vegades llegim llibres que semblen escrits per a nosaltres mateixos. Ens sorprén el món que s’hi mostra, estranyament bell i misteriós, antic i d’enlloc. Ens en sorprenen els diàlegs, aquelles majúscules inserides en el text sense guions ni cometes, aquelles expressions, aquells records sense passat, unes anècdotes i l’aparent intranscendència. Mònica Batet va ser alumna del folklorista Josep Maria Pujol a l’URV de Tarragona, ciutat on actualment ella imparteix classes de llengua. D’aquell mestratge li deu venir la passió pel costumari popular i la rondallística. L’element folklòric és un recurs freqüent en la seua narrativa, però és en aquesta pedra que llança ara al riu que la tradició literària té el seu protagonisme absolut. I tots els contes —orals i escrits—que es repeteixen ací i allà, que es modifiquen o es reinventen, que són els fonaments de la nostra cultura. Fet i fet, amb un estil ben original i genuí, Batet, a qui s’ha comparat amb George Orwell o Nathalie Nothomb en l’ús narratiu de les distopies, lluita contra la repressió mitjançant la paraula, travessa totes les línies imaginàries i sap transmetre el desig d’una llibertat plena, convençuda que només el poble salva el poble.

També et pot interessar: