Núria Cadenes
Guillem
Amsterdam, Barcelona, 2020

Tres tons de blau en horitzontal i un blanc trencat a dalt. Després, la filferrada. (…) Al començament va intentar d’imaginar-s’hi el mar, una línia de muntanyes difuminades, el cel i un núvol tot llis de filagarsa.

Estirem d’un fil. Un paisatge imaginat naix en les profunditats de l’esperit dolgut d’uns personatges sense nom. Un horitzó fictici només desitjat entre les deixalles d’aquesta realitat que se’ns gira en contra dia rere dia. Un món utòpic s’alça entre els fulls del calendari, entre l’abans, el durant i el després d’uns fets que han de marcar la vida d’aquests altres personatges —els principals— amb nom i cognoms. El paisatge que emmarca els esdeveniments d’aquesta història —que és la nostra història malaguanyada— no és blanc i blau com les cases i les teules de Dénia, no és assolellat com el passeig de la platja de Peníscola, ni tan sols càlid i tendre com la mirada d’una mare o una germana. Perquè això és un vòmit, una suor i una angúnia fastigosa, una mala passada del destí, un assassinat que esgarrifa i posa els pèls de punta. Que desperta l’ara ho veig clar d’aquell que no ha conegut Guillem en persona, perquè és la persona qui hi podem conéixer. I el silenci cau damunt aquesta terra que no es volia hostil, bressol en aquests dies de la mentida i la falsedat. L’odi desnaturalitzat empastifa les parets de la ciutat insomne.

L’altre fil. Per contenir l’horror, per posar fre a la ràbia, l’autora fa ús de la documentació judicial que ha trobat a l’abast, del llegat d’hemeroteca que n’ha quedat, de tot plegat. Potser a la manera de Truman Capote, qui sap si hereva d’aquell saber fer de Josep Lozano en Crim de Germania, Núria refresca una memòria que no cal refrescar, i posa fil a l’agulla. Núria Cadenes, des de la seua veu literària ja madura i valorada a bastament, ha escrit un llibre necessari. I ha decidit aplegar el seu enuig —que és l’enuig d’un poble— en un volum fruit d’aquesta immersió en el sumari, en la ferida que encara sagna. Un llibre que redefineix la paraula dignitat com no ho fa cap diccionari, a través del retrat contingut de la curta vida d’un jove que tot just venia al món, que potser creixia en l’afany irredempt de plantar cara a les injustícies i a les malapteses humanes. Amb una delicada però ferma fidelitat, heus ací una arma carregada de futur. I fa mal de llegir, perquè ens regira els nítols i perquè sentim una fiblada a l’estómac. Fa mal copsar-ne la intenció —una d’elles— com és acabar d’entendre “que les forces de la reacció són capaces de tot, i sempre utilitzen mecanismes similars, duts a l’extrem.” A l’extrem. Sempre. Bé que ho saben els xiquets d’Altsasu i alguns membres dels CDR, sense anar més lluny.

I encara un altre per acabar. La lectura d’aquesta novel·la documental, un treball calidoscòpic, que recull el testimoni col·lectiu de veus que han rebut en primera persona els colps irracionals del joc brut que de vegades és viure, ens ha fet assimilar que allò que fa mal també pot guarir. Un llibre com un bàlsam, doncs. Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat. L’últim treball de Núria Cadenes mesura les conseqüències d’aquell crim, analitza les contradiccions d’uns fets manipulats fins a l’extrem d’haver capgirat la realitat com un mitjó. La impunitat amb què la ultradreta viu i ultratja aquest país bé havia de ser revisada una vegada més i —si cal— amb les paraules de qui coneix bé les trampes del botxí. I encara una porta queda oberta. Com les paraules que inauguren aquesta lectura, els versos d’un altre burjassotí essencial. La porta de la ferma proposició contra l’oblit.

Pujarà el sol a les murades

i mirarem tota la terra.

Vicent Andrés Estellés