L’addicció narrativa de Maupassant

Guy de Maupassant
Contes de la becada
Traducció de Marta Marfany
Edicions del Cràter, Barcelona, 2021

Lúcid i insolent, militant d’un cinisme insidiós, Jules Renard no deixava d’apuntar ritualment en el seu diari que se sentia amenaçat pel possible fracàs com a escriptor, fins que arriba un moment en què s’autodefineix —inquiet— com un Maupassant de butxaca. Entre anotacions del quadern, retrats incandescents i observacions corrosives —i brillants— del món literari francés apareixen projectes de narracions i de col·laboracions en premsa que no durà endavant, mentre insisteix en el propòsit de lluitar contra una apatia que sovint el paralitza. Encara que serà precisament des d’aquesta pugna entre la indolència i el desig de crear una obra que naix un dels referents —fundacionals— del gènere autobiogràfic a Europa. Però els sarcasmes de Jules Renard no rebaixen el to, ni tan sols quan s’alça i abandona el paper en blanc amb qualsevol excusa, perquè el seu caràcter és incompatible amb els objectius que s’ha marcat el dia anterior. Això sí, després d’una reunió recull satisfet que li han dit que escriu millor i més clar que Maupassant, un autor amb qui no deixa —a la seua manera— de rivalitzar. Després de la mort de l’escriptor normand, Renard subratlla del cèlebre contista que tractà de guanyar molts diners, que treballà obsessivament —i amb mètode— cada matí i que com a narrador es repetí molt, afirmacions que fluctuen entre el desdeny i una indissimulada admiració. Taine l’anomenava pel seu aspecte i pels seus ulls “el bou trist”, i amb maldat incisiva Renard indica que, a Maupassant, l’entristia saber-se més bou que poeta.

Per a Flaubert l’impuls narratiu no havia de ser un altre que tractar de mirar tot el que volem expressar durant el temps necessari i amb l’atenció suficient per a descobrir un matís que no haja vist ningú. Una concepció de la literatura que Maupassant —fidel sempre a les ensenyances d’un Flaubert que considerava com un pare— assumí com una revelació quasi religiosa, i que al cap i a la fi era una forma de definir l’etiqueta del naturalisme, considerar amb valor artístic fets, personatges i detalls que abans s’haurien descartat per escabrosos o inadequats. En els relats de Maupassant es combinen quadres de costums —camperols, botiguers, polítics i nobles de províncies— amb narracions més agosarades i desassossegants, etapes presidides per trames amables i de rialla fàcil entre la seua legió de devots junt a altres històries més desconcertants que prefiguraven el conte modern. Com diu Alberto Savinio en l’aproximació irreverent que li dedicà —segons ens indica, allunyada de “l’estil sepulcral” que predomina en la majoria de biografies laudatòries—, Maupassant abans d’embogir fou el més assenyat dels hòmens, fins que aquesta mena d’inquilí voraç —desencadenat, potser, per la sífilis que patí— assetjà l’autor, que s’endinsà en una mena de tenebres sense conéixer el camí de retorn.

En una antologia de relats de Maupassant es detecten fàcilment aquests canvis de veu i la disparitat d’opcions, amb plantejaments artístics ben distants. Comèdies que busquen la complicitat ràpida del lector, amb marits i esposes que fugen de la quotidianitat i del tedi i acaben en incidents humorístics com “El forat”, “El marqués de Fumerol”, “Al bosc” o “El senyal”, amb escenes de vodevil i malentesos previsibles. De vegades, els personatges són presoners del seu caràcter mesquí, amb episodis tràgics que deriven en resolucions còmiques —”El dimoni”—, fins que alguns contes aborden el drama ja sense atenuants i despleguen uns conflictes que no amaguen el costat més sòrdid i cruel dels protagonistes: “Campaneta” o “Una família”. Ara bé, en totes aquestes històries, fins i tot en les menys reeixides, sempre sorgeix la pinzellada de Maupassant amb un estil sec, podat fins a l’extenuació d’elements sobrers, amb un ritme que avança amb fermesa des del preàmbul de la narració, esmaltat d’una adjectivació que explora els límits sensitius: el sol filtrat pel fullatge espés dels arbres i els canvis de tonalitat de la mar, la pols suspesa en l’interior d’una casa de camp o el silenci intimidatori de la neu.

Ara bé, serà en relats com “Amor”, “La fonda” o la més emblemàtica “L’Horlà” on s’estableix un combat amb un enemic ben poderós que, d’alguna manera, sempre acaba per derrotar el protagonista, però que aconsegueix en aquest desafiament extrem forçar alguns dels millors trets literaris de Maupassant. L’Horlà és un ésser que anul·la la voluntat, intangible, tan pertorbador com la natura humana en la seua indefinició —el seu reflex—, causant amb el seu conjur dels deliris i dels actes irresponsables de la víctima. Els esperits malèfics representen per a l’autor, més que l’adscripció al gènere de terror, l’opció d’enfrontar els propis fantasmes quan la demència anuncia una caiguda al buit que ja no es pot escamotejar. En canvi, el millor Maupassant és el d’històries d’ironia feliç que es resolen amb una epifania somrient, com “La casa Tellier”, o bé aquesta peça central —per a l’autor i per a la narrativa moderna— que és “Bola de greix”, on conflueix un ampli mostrari de la societat en l’època de la guerra francoprussiana: tres matrimonis —comerciants, empresaris, nobles en declivi—, un parell de religioses i un revolucionari tan sols podran salvar-se de les imposicions de l’ocupant si una prostituta oblida per una nit les seues fermes creences patriòtiques. En espais tancats —una diligència, un hotel— l’autor retrata les misèries i la hipocresia d’uns estaments que tan sols estan a l’aguait de no perdre els seus estalvis, indiferents al dolor i a la injustícia. El mestratge pictòric de Maupassant també és perceptible en les transicions, amb la llum de les llanternes, el dringar de cascavells i els arreus del carrutage, el so esmorteït de les peülles dels cavalls.

Els contes de la becada s’impregnen d’aquesta passió narrativa de Maupassant, ja que a la mansió d’un vell baró invàlid s’apleguen un grup de caçadors que, com a obligació innegociable, després de la jornada hauran de contar algun relat que captive l’atenció dels oients. L’ambient festiu amb seqüències eròtiques s’inicia amb “El porc d’en Morin”, quan l’ingenu protagonista —esperonat per anhels libidinosos en tornar de París— sucumbeix als atractius d’una jove acompanyant al tren. Un to lleuger i antitranscendent que predomina també en “Broma normanda”, “Els esclops” i “Va cantar un gall”, arguments extrets de tavernes i trobades d’amics quan tots els espectadors estan atents al colp d’efecte, l’esclat de crits i d’aplaudiments que intuïa un engrescat narrador. Alguns contes, en canvi, deriven cap a una resolució dramàtica, sotragant en la seua cruesa i que són un bon exemple de l’atracció de Maupassant per personatges predestinats al fracàs: “La cadiraire”, amb un cert ressò de rondalla popular, el duel entre pares i fills tenallats per la pobresa en “Al camp”, o bé l’excel·lent “A la mar” —narració que avança la tensió narrativa de Conrad—, on l’autor no estalvia detalls esfereïdors, prescindeix d’eufemismes i mostra impassible les conseqüències d’una decisió fatídica.

En aquesta línia, moltes trames de Maupassant se situen en la guerra per la conquista d’Alsàcia i Lorena, amb passatges corprenedors com “La boja”, quan l’instint més inhumà s’apodera dels invasors, i en “L’aventura de Walter Schnaffs” la perspectiva és la d’un soldat enemic que queda separat del seu escamot, i que serveix a l’autor per a revelar l’opressió i la por que sent un home tot sol, indefens, que espera ser capturat com una victòria per a escapar d’un conflicte en què se sent com un estrany. Però Maupassant condueix algunes narracions que apuntaven cap a la tragèdia a finals còmics, que retraten situacions grotesques fins i tot en els moments més angoixants. Des d’aquest punt de vista, “Sant Antoni” explica la història d’un vell normand, fatxendós i bevedor, que ha de fer-se càrrec d’un soldat alemany a qui atipa de menjar i que emborratxa cada nit, i de qui no para de burlar-se’n, fins que les rialles es clivellen i apareix el rostre de l’espant. Solitari tenaç —vassall obedient de les ambicions de sa mare—, habitual de prostíbuls i amb una bona nòmina d’amants, Maupassant tracta en els Contes de la becada la qüestió dels fills il·legítims en un parell de narracions en què no pot evitar un to de confessió una mica més solemne.

Hi ha en Txékhov un parentiu amb l’estil de Maupassant, la decisió deliberada d’evitar elements retòrics i d’adequar la descripció de llocs i de paisatges al tarannà dels protagonistes. Si de cas, es troba a faltar en l’autor francés una major presència d’elements en aparença banals, d’actes superflus, però que ajuden a definir amb major precisió —i encant— els personatges i l’atmosfera de l’autor de La dama del gosset, individus que es resignen sense a penes rebel·lar-se a la inèrcia de ser com són. Però només cal assistir a l’inici d’una narració de Maupassant, a la incorporació de les seues criatures en un marc ben delimitat —amb una prosa que apostava per la concisió i que abjurava de les volutes descriptives— per a reconéixer aquesta petjada en escriptors tan dispars com Hemingway o Simenon: la sobrietat i l’exactitud expressives que venerà del seu mestre Flaubert. Un ideari inaugural del conte contemporani que queda condensat en un dels relats de Maupassant, “El rodamón”, quan ens adverteix que el personatge ha d’acceptar, vençut, el determini d’una naturalesa —la gran mare cega— que en algun moment es manifestarà injusta, ferotge i pèrfida.

També et pot interessar: