En els confins de Jack London

Jack London
L’inevitable home blanc
Selecció i traducció de Jaume Creus
Pròleg d’Adrià Pujol Cruells
Comanegra, Barcelona, 2023

Afortunadament per als lectors, els vaticinis més funestos i lúgubres sobre el destí de la literatura mai s’han acomplit. Davant de teories que certifiquen cada cert temps —com un ritual funerari— l’esgotament de les vetes narratives sempre existirà una rèplica entusiasta que no és una altra que la passió innata per contar històries. Caçador de foques, pescador furtiu d’ostres, mariner, treballador —malpagat— en oficis ocasionals i rodamón, captiu de la febre d’or al riu Klondike de Canadà i testimoni de les condicions extremes en les explotacions dels boscos a Alaska, Jack London transformà aquestes experiències en matèria dels seus relats. El repte de convertir-se en escriptor amb una perseverança tenaç i alhora la temptació per l’aventura —un esperit irrefrenable d’automitificació— l’emparenten, inevitablement, amb Hemingway. De fet, la prosa de Jack London també està marcada per l’antiretoricisme i la lluita extenuant amb l’adjectivació, ara bé, sense el propòsit obsessiu de l’autor d’El vell i el mar de trobar tècniques narratives originals, amb una elusivitat i economia expressives que creaven el segell d’un nou estil. En Jack London conviuen pàgines elaborades des d’una exigència tirànica —accions, diàlegs, seqüències descriptives— amb altres fragments descurats, sorgits d’un anhel febril per traslladar al paper arguments amb episodis grapejats d’una vida que, al cap i a la fi, ja era una invitació a la literatura.

Gran part de l’obra de Jack London reflecteix la fragilitat de l’home davant del poder de la natura. En el gel àrtic, en oceans ingovernables, en una selva intimidatòria o bé en les costes dels mars del sud, els protagonistes dels seus relats sucumbeixen sovint a uns escenaris que —des d’una supèrbia fatídica— mai no acaben de comprendre ni de conquistar. Paisatges exòtics, tribus llunyanes i inaccessibles, pautes vitals incomprensibles per a la mentalitat occidental ens recorden el pols narratiu de Stevenson i el misteri que guia alguns dels contes de Kipling. Tot i que els fragments millor reeixits de London són hereus dels diàlegs de Mark Twain, donar una veu directa als personatges perquè ens revelen les seues impressions des d’una espontaneïtat que ens acosta als seus veritables caràcters. Però Jack London, a través de les seues cròniques —La gent de l’abisme— i d’escrits de major compromís ideològic també reproduí la crueltat que s’exercí sobre els treballadors dels inicis del segle XX, una mena d’esclavatge atroç. I és que de forma autodidacta i intuïtiva —i més aviat desordenada—, London es deixà seduir en una primera etapa per les profecies nitzscheanes i pel marxisme, un anticapitalisme que es diluí amb les vendes milionàries dels seus llibres. Així mateix, també aplicà les teories de Darwin i l’evolucionisme de Hebert Spencer per a entendre la competència i la voracitat que presideixen els impulsos més atàvics en totes les èpoques. Ara bé, com assenyala Borges, sempre haurem d’estar agraïts perquè London passara de la darwiniana lluita del més fort a l’amor explícit per la humanitat.

Les narracions que s’apleguen en L’inevitable home blanc combinen la fascinació de Jack London per la intempèrie —i, en bona mesura, pels territoris ignots— amb el combat ancestral de l’individu per sobreviure a les condicions més adverses. I, en especial, una reiterada tendència a claudicar als encanteris del pitjor enemic: les pròpies decisions dictades per la ceguesa i per l’arrogància. Una prosa física i alhora travessada per tots els matisos d’un paisatge hipnòtic i amenaçador ens guia per un dels millors relats de l’autor, Encendre un foc, la travessia d’un home i d’un gos camí d’un campament de llenyataires a través del silenci glaçat del riu Yukon a Alaska. Els perills de l’infern blanc i les opcions equivocades no són més que la constatació que el seny i la intel·ligència són derrotats per la indiferència de la natura, mentre que l’instint primitiu i incontaminat té més possibilitats de sobreposar-se a un entorn hostil. El magnetisme de la prosa de London es percep a través d’uns paràgrafs que avancen al mateix ritme que el protagonista, embolcallat de pells i exhaust, o amb algun traç pictòric rescatat d’un vel permanent de boira, com “la barba de cristall, del color i la solidesa de l’ambre” per la saliva congelada de mastegar tabac.

Embats de neu acompanyada de les urpes d’un vent indòmit que ha de véncer també el personatge d’A la salut de l’home del camí, una aparició inesperada en un refugi de muntanya enmig de la tempesta, amb gebre en l’abric, dos revòlvers Colt i un ganivet de caça al cinturó. Jack London cedeix la narració al protagonista per tal que faça ús d’un dels recursos més antics i efectistes de la literatura, l’engany. El dring dels gots en l’escena final és un anunci que, en aquelles contrades inhòspites, l’honestedat i l’amistat obeeixen a unes altres regles. El colp d’efecte serveix també en Avergonyit per a eludir la tortura d’un fugitiu que ha salvat la vida d’innombrables perills, però que ara és presoner d’un escamot d’indis. Un relat amb ressonàncies màgiques serveix al condemnat a mort per a evitar la humiliació, que quedarà per a sempre lligada a la credulitat infantil del cap de la tribu. La distància insalvable entre les conviccions de l’home blanc i les creences d’altres ètnies és el motiu central de la narració que dona títol a aquesta antologia de London, un factor que també és el detonant de les confessions entre dos germanes hawaianes en A l’estora de Makalea, o en les vexacions que sofreix el natiu Mauki a mans dels seus amos fins que pot recuperar la llibertat després d’executar una calculada venjança.

Un dels punts inexorables a què s’aferra l’autor és la certesa que el contacte i la convivència temporals no ens poden aproximar als codis i als valors de la gent originària d’aquells espais de frontera. Com en Llei de vida, un dels contes més representatius de Jack London, on ens mostra la cerimònia de comiat d’un vell guerrer indi, que és abandonat —com també feren amb els seus avantpassats— pels seus fills i tots els membres de la tribu amb l’única companyia d’un foc que es consumeix. Mentre espera la mort, pel fred o per una manada de llops, l’ancià repassa algunes escenes de joventut des d’una emoció èpica, capítols vibrants en què superar les proves de la natura era no tan sols un desafiament imperatiu, sinó una manera d’accedir als secrets de l’existència. Ara, reconfortat tan sols per la memòria, l’home llança els últims branquillons a la foguera conscient que més tard o més prompte tot s’esborra i retorna —sense deixar rastre— a les entranyes de la terra.

Hi ha en Martin Eden l’objectiu de retratar la col·lisió de dos mons inconciliables, per una banda la cultura sofisticada i el refinament de les elits i, per una altra, l’instint que obliga els hòmens a comportar-se com a bèsties. El protagonista —amb evidents rastres autobiogràfics— tracta de ser un escriptor reconegut a qualsevol preu, i quan ho aconsegueix s’accelera el desengany: individualista bel·licós, endevina que l’intent romàntic de redimir les injustícies socials encallarà amb una realitat que no entén de preceptes com la pietat o la noblesa. En canvi, el pes de les idees i l’obligació de denunciar una jerarquia perversa apareixen en relats d’aquest recull com Un fragment curiós i Una invasió sense precedents, però en el gènere del futurisme social i polític London s’allunya de les propostes que el podrien haver emparentat amb Wells, Huxley i Orwell, amb arguments massa esquemàtics i previsibles, sense relleu. El Jack London que es fixa en el nostre imaginari de lectors és el que despulla l’home davant de les exigències de la natura amb una confrontació que només pot trobar un vencedor, paisatges que —com Melville— ens recorden que l’orgull és sovint innecessari, un llast, quan ja no té sentit “qualsevol conjectura al voltant de la immortalitat”.

També et pot interessar: