Entre la memòria íntima i el retrat generacional

El punt de partida d’Una noia a la ciutat és el record de l’arribada d’una Mercè Ibarz de dèsset anys a la Barcelona de l’any 1971 per a estudiar a la universitat. Tanmateix, el veritable motor del relat és la mort del marit, referit com a L., a qui va conéixer al poc d’arribar-hi. Tant o més que la ciutat, doncs, aquesta pèrdua és l’autèntic desllorigador de la memòria en l’obra, que contraposa la presència de L. en tots els records del passat en què el llibre el convoca, i la seua absència en un moment present en què el buit es fa ben concret i perceptible. Així, malgrat que l’autora sembla imposar-se, ja des del títol, una obra determinada, ací i allà aflora inevitablement un subtil to elegíac i una certa nostàlgia. Una noia a la ciutat és també un relat d’iniciació, que aplega records personals de la descoberta de la ciutat en un context històric, social i polític molt concret; de la coneixença i de l’inici de la història d’amor amb L.; de llocs, llibres, cinema, música i persones. I de com tot això contribueix a la seua formació i maduració. Des dels pisos d’estudiants compartits fins als inicis en el periodisme —polític primer i cultural després—, el pas per diverses redaccions i finalment l’arribada a la literatura, el text és el relat de la recerca d’un lloc al món d’aquesta jove provinent d’un entorn rural que viu l’efervescència urbana. Una obra híbrida que, des de la memòria personal, arriba a la col·lectiva; que combina la mirada íntima amb una altra de política i social, marcada per la lluita contra el franquisme, la cultura i la contracultura, el feminisme o el periodisme.

La reflexió sobre el temps i sobre la memòria recorre de cap a cap aquesta exploració. Més enllà de la subjectivitat que se li pressuposa a un text d’aquestes característiques, Ibarz hi fa explícit el fet que la memòria és un narrador poc fiable i un material fal·lible. Un risc, perquè implica sempre navegar entre els records autèntics i els falsos, entre els inventats i els encobridors: a banda de ser selectiva i triar allò que oblida, la memòria va unida indestriablement a l’engany i al somni. De fet, l’obra té sovint un aire oníric; i, en qualsevol cas, predominen les sensacions i els sentiments per damunt dels fets. Aquesta naturalesa de la memòria justifica que la narració s’estructure d’una manera molt fragmentària, sense un fil conductor evident. De vegades són les passejades actuals per la ciutat les que li retornen el moment passat en què aquell lloc concret va ser important en la seua vida; altres vegades sembla que un record en desencadene un altre; i en moltes altres no hi ha cap nexe tangible entre fragments. No obstant això, l’argument de la memòria fragmentària i capritxosa no amaga que la narració resulta erràtica i dispersa en alguns moments. Una dispersió que s’accentua amb una sintaxi abrupta, en ocasions, difícil de justificar.

A l’hora de reproduir el nom de les persones reals que apareixen en el text, Ibarz ha optat per reduir-los quasi sempre únicament a la inicial. Una tria perfectament justificable en la gran majoria de casos, però que esdevé en canvi una excentricitat en alguns altres, per innecessària, per incoherent o per totes dues coses. Així, per exemple, el marit és L. tot i la importància cabdal que té des de tots els punts de vista, i malgrat que en la dedicatòria és Lluís i en un altre lloc del llibre se’n puga llegir el nom complet. Una escriptora que esdevindrà amiga i la identitat de la qual tampoc no és gens difícil d’ubicar, en canvi, no és A. sinó Anna. Mentre que una altra amiga apareix successivament com a Pilar, P. i Pilar Caballero segons la pàgina. A més, el lector té la sensació que l’autora s’ha forçat a espargir el relat d’una gran quantitat de referències culturals que, sovint, queden reduïdes a noms: d’escriptors i de títols de llibres, de cineastes i de pel·lícules, de músics i de cançons o discos. I que la majoria no tenen cap altra funció que ser-hi. Això, i la profusió de cites que s’hi reprodueixen, fan que el que pretén ser un autoretrat per mitjà de gustos, influències i educació sentimental, acabe massa a prop de l’exhibicionisme esnob. Unes cites en què quasi sempre la versió original va acompanyada de la traducció, cosa que deu ser símptoma de la confiança de l’autora en la intel·ligència dels seus lectors.

Plantejada com un aplec fragmentari de records, Una noia a la ciutat vol ser una exploració sobre com el passat ens configura i un intent de trobar sentit al present. Una obra en què la vivència íntima i la crònica generacional s’entrellacen per mitjà d’una memòria que es reconeix fràgil i voluble. Tot i que el relat trontolla en alguns moments per les irregularitats en el ritme, i determinades tries poden veure’s com a gratuïtes, l’obra captura la descoberta personal, l’efervescència de la Barcelona dels setanta i el buit que deixa la pèrdua de L., figura que n’esdevé l’autèntic motiu. Tant com les passejades de l’autora pels llocs compartits de la ciutat, l’escriptura i la memòria són també una manera de retornar, un dic de contenció contra el temps.