Eduardo Halfon
Canción
Libros del Asteroide, Barcelona, 2021

El narrador de Canción es diu Eduardo Halfon però no és Eduardo Halfon. Arriba a Tokio convidat a un congrés d’escriptors libanesos però no és libanés. Ni tan sols el seu avi, que també es diu Eduardo Halfon i que és el motiu d’haver estat convidat a participar en aquest congrés, és exactament libanés com sempre havia dit, sinó sirià. Perquè tot i haver nascut a Beirut, el Líban no es va establir com a estat fins el 1920, tres anys després que ell fugira d’aquella ciutat amb els tres germans. Si Pessoa escrivia que “O poeta é um fingidor”, el narrador afirma ací que tot escriptor de ficció és un impostor, per defensar-se de l’acusació que li fa un novel·lista de Trípoli que participa en el congrés. De fet, l’autor no s’hi està d’ironitzar i de posar-se sovint ell mateix d’exemple de l’ús de les disfresses i de la impostura. Des de l’afirmació categòrica amb què inicia la novel·la: “Llegué a Tokio disfrazado de árabe”.

L’obra té les característiques habituals de la major part dels relats de Halfon: una novel·la de poc més de cent pàgines, el narrador en primera persona, la barreja indestriable d’autobiografia i ficció, la narració fragmentària —feta de la juxtaposició d’estampes breus i de l’alternança de plànols temporals. I, per damunt de tots aquests elements, la indagació en els límits de la identitat. També hi tornem a trobar una altra de les obsessions de l’autor: els avis com a supervivents dels grans cataclismes del segle XX. Així, si l’avi polonés de Halfon ja havia comparegut en diversos relats anteriors com a supervivent d’Auschwitz —amb els cinc dígits verds tatuats a l’avantbraç—, ara se’ns explica la història de l’avi d’un altre personatge de la novel·la: el de la japonesa Aiko, un supervivent d’Hiroshima amb les cremades de la bomba atòmica tatuades en l’esquena. “Iba a decirle que entendía bien el silencio de un abuelo sobreviviente, que entendía bien las marcas que ellos luego llevan en la piel durante el resto de su vida”.

A més, però, Canción també és una mirada al drama de Guatemala i de la seua violenta història recent. Una mirada que s’articula al voltant del relat del segrest de l’avi patern —jueu, libanés i sirià— per part de la guerrilla en 1967. I de la figura d’un dels personatges que hi hauria participat: Canción el guerriller, el segrestador, l’assassí de sang freda i d’aspecte infantil; Canción, l’home que es guanyava la vida fent —literalment— de carnisser. I, entre aquestes dues, les moltes altres històries personals que s’hi entrecreuen; com la de la Roge, o Rogelia Cruz, o la reina de la bellesa, o Miss Guatemala: la Miss revolucionària. “Nadie ignora que Guatemala es un país surrealista”, havia escrit en una ocasió l’avi Halfon. I, en el relat del seu net, els fets més o menys reals es confonen amb els records fragmentaris i difusos de l’infant que va ser per esdevenir fabulació.

Amb Canción, Halfon ofereix un altre fragment del mateix univers ficcional i autobiogràfic, continua fent i refent la seua gran novel·la. La història que ja ha escrit en El boxeador polaco, La pirueta, Monasterio, Signor Hoffman o Duelo, entre altres; uns fragments de vegades complementaris i en altres ocasions contradictoris, com la memòria personal i familiar, o com la identitat individual i col·lectiva. Hi torna a destacar l’habilitat de l’autor per contar tantes coses en tan poques pàgines sense que el lector es perda en l’estructura fragmentària del relat, així com el ritme d’una prosa calculada al mil·límetre i amb una evident economia de recursos. Un estil que no està exempt d’humor, tot i que hi ha molta tragèdia en les històries que s’hi narren. Un humor sovint corrosiu, com quan explica la participació als vints anys en una mena d’olimpíada jueva celebrada a Israel com a integrant de l’equip de bàsquet de jueus guatemalencs: “Un equipo circense […] de barrigones y calvos y niños torpes y ancianos en vendajes y andador”. Perquè a Guatemala, diu, a penes si hi ha jueus.