Portada

Eduardo Halfon
Monasterio
Libros del Asteroide, Barcelona, 2014

El protagonista de Monasterio recorda el seu avi polonés amb els cinc dígits verds d’Auschwitz tatuats a l’avantbraç. Recorda que evitava el número, en feia broma per no haver-lo de reconèixer, els explicava que era el seu telèfon i no volia oblidar-lo. Rena Kornreich, una altra polonesa supervivent d’Auschwitz, se’l va extirpar quirúrgicament i va guardar aquell trosset de pell en un pot amb formol. Primo Levi, en canvi, va voler que s’inscrivira a la seua tomba, i en la làpida del cementeri jueu de Torí se’n poden llegir el nom i el número: “su nombre de pila y su otro nombre más siniestro. Ambos, supongo, se quiera o no, partes intrínsecas de su identidad”. Monasterio és, en part, una novel·la sobre Auschwitz, sobre la marca d’Auschwitz. Però sobretot és una reflexió sobre la identitat; sobre el caràcter elusiu, contradictori i fins i tot dolorós de la identitat. Explicada en poc més de cent pàgines per un narrador protagonista que juga a confondre’s amb l’autor. I que es llegeix com un fragment del mateix tot a què s’ha referit en obres anteriors com El boxeador polaco i La pirueta. Un conjunt que constitueix una indagació en la memòria, en la consciència i en la història personal i familiar.

L’anècdota central transcorre en una Jerusalem d’humitat pastosa i d’atmosfera irreal, on ha viatjat des de Guatemala per assistir al casament de la germana amb un jueu ortodox de Brooklyn. Un viatge que l’obliga a enfrontar la relació conflictiva amb els orígens, l’herència jueva, l’accidentat mapa familiar. Amb uns avis que són protagonistes d’exilis llargs i complexos, que desemboquen en un lloc concret per atzar. Perquè el seu altre avi havia sigut un àrab jueu de Beirut; l’àvia, una àrab jueva d’Alexandria; l’altra àvia, una àrab jueva d’Alep. I ell, doncs, tres parts àrab i una polonés. Amb to subtilment burleta, narra la cantarella de les prohibicions i preceptes de l’ortodòxia que fan la germana i el cunyat, i que ell viu com una farsa. La cantarella, i aquella arrogància, aquell sentiment de superioritat de qui s’agafa a l’extrem d’una fe per por de caure. Però, potser, la seua ironia és la de qui tampoc està gaire segur de les pròpies taules de salvació. Visita el mur que separa Palestina i Israel, amb noms diversos segons des de quina banda se l’anomene: tanca de seguretat o antiterrorista, mur de la segregació racial o de la vergonya. I pensa en la fosca línia que uneix tots els murs, de Palestina a Berlín, de la Xina als Estats Units. El Mur de les Lamentacions, on toca la pedra sense sentir —per més que ho hauria volgut— res més que pedra. I el record de quan va tocar l’últim vestigi del mur del gueto de Varsòvia i tampoc hi va sentir res. El mur, la manifestació física de l’odi a l’altre; tots amb la mateixa utilitat, separar-nos-en, aïllar-nos-en. I tots igual d’inútils, perquè l’altre continua allà, l’altre no desapareix: “El otro nunca desaparece. El otro del otro soy yo. Yo, y mi espíritu. Yo, y mi imaginación”.

Monasterio és una novel·la breu però intensa. Lírica, però sense sentimentalismes ni grandiloqüència. Un text sobri que aconsegueix perfilar personatges, ambients i tensions amb una manifesta economia de recursos. Que va creixent sense fer soroll fins unes pàgines finals que ja en justifiquen per si soles la lectura, i això que deixen més interrogants que no seguretats. I en aquestes pàgines finals, entre altres d’igualment escruixidores, la història que dóna títol a la novel·la: la d’un jueu polonés que es va salvar dels nazis fent-se passar per una xiqueta. És la mentida que escenifiquem per salvar-nos i que esdevé la nostra nova identitat, la nostra única i definitiva identitat: “Como si aún estuviera dentro de aquel monasterio. O como si nunca hubiese salido de aquel monasterio”. Cadascú tria amb quina mentida vol salvar-se: vestint-se de xiqueta, amb una doctrina fonamentalista, amb faules i al·legories o amb normes i prohibicions. Fa igual, perquè al final ningú se salva.

També et pot interessar: