William Faulkner
Contes
Traducció d’Esther Tallada
Edicions de 1984, Barcelona, 2024

La literatura de William Faulkner indaga en la foscor, i alimenta la sospita que sempre hi ha alguna cosa més enllà de l’aparença. Més encara: que allò que no es veu és, de fet, el que ho mou tot. Així, un aire de tragèdia recorre, d’una manera o d’una altra, l’obra de l’autor nord-americà; i les narracions que integren Contes no n’estan exemptes. Es tracta d’un total de quaranta-dos relats que el mateix Faulkner va seleccionar i ordenar per tal de publicar-los conjuntament el 1950 en un únic volum, que es va titular originàriament Collected Stories. I en què es pot tornar a comprovar la coherència interna de l’obra de l’autor nord-americà que ja coneixem de les novel·les. No només per les històries que situa a Yoknapatawpha tant en els uns com en les altres, sinó també per la transferència constant de personatges. Una recurrència de noms com els de Snopes, Sartoris o de Spain que hi acaben produint una sensació de realitat, la impressió que el món de Faulkner i els seus habitants existeix de veritat. També, perquè en Contes trobem reunides en un únic volum les principals línies estilístiques que recorren les novel·les de Faulkner: des del simbolisme fins a l’experimentació, sense abandonar la mirada moral que aplica als seus personatges.

En aquests relats es desplega el ventall de les passions i de les febleses humanes. Conflictes que enllacen la literatura de Faulkner amb la de Dostoievski, la de Shakespeare o, anant encara més enrere, amb la de l’Antic Testament. Històries convulses marcades pel pecat, per la culpa i per la impossibilitat de redempció. Condicionades pel pes d’atavismes, de forces tel·lúriques i del fatalisme. En què la derrota, la frustració o el racisme són temes freqüents; sovint, amb la confrontació entre Nord i Sud com a rerefons més o menys explícit. Els negres com a éssers animalitzats, condemnats a la superstició, a la violència i a la mort. La inclinació —es diria que quasi natural— de determinats individus cap al mal. L’adulteri, l’incest. Això no implica que els relats estiguen exempts de sentit de l’humor. Al contrari, un to sorneguer recorre bona part de les històries del recull, un sentit de l’humor que intuïm propi del sud dels Estat Units. De manera que no és difícil imaginar-s’hi Faulkner escrivint amb un mig somriure als llavis, divertint-se de posar el dit a l’ull a algun personatge. En el cas del que es titula “Índios!”, per exemple, a tot un president dels EUA.

A més de fer-ne la tria, l’autor també hi va distribuir els relats en sis seccions que va titular, per ordre, “El camp”, “La vila”, “La terra salvatge”, “La terra erma”, “Terra de ningú” i “Més enllà”. Sis apartats que, en principi, havien de respondre a un criteri espacial més que no a l’acció o a la temàtica; tot i que això no és del tot cert ni tan simple com pot semblar d’entrada. En “El camp”, els relats estan ambientats al comtat de Yoknapatawpha i en el Revolt del Francès; en “La vila”, en canvi, és la ciutat el marc de l’acció. Tot i que hi ha una certa continuïtat entre els dos amb temes com el racisme, la brutalitat, l’instint depredador; un particular sentit de la justícia i de qui la imparteix; un univers de pinxos, estafadors i grimpadors; de personatges solitaris, dones fatals i velles conques; així com els ecos de la I Guerra Mundial. En “La terra salvatge”, al xoc entre blancs i negres s’hi afegeixen els indis, amb una particular mirada sobre el racisme que exerceixen aquests sobre els negres. I en “La terra erma”, de la seua banda, l’espai de l’acció s’allunya d’aquest paisatge que associaríem al Faulkner més canònic perquè les narracions estan ambientades a l’Europa de la I Guerra Mundial.

En “Terra de ningú”, en canvi, és més difícil trobar un motiu relacionat amb el lloc que agrupe els relats. Sí que hi ha, tanmateix, algunes recurrències temàtiques: triangles amorosos, relacions familiars conflictives, la influència o el control que pot exercir una persona sobre una altra; i, en canvi, la poca o nul·la importància del lloc per al desenvolupament de les trames —de fet, en molts casos, l’espai directament no s’hi ha definit o explicitat. Però també és cert que en un dels relats d’aquesta part tornem a trobar el comtat de Yoknapatawpha i la seua capital, Jefferson. En “Més enllà”, el títol del primer conte —que coincideix amb el de tota aquesta última part— al·ludeix al fet que el protagonista mor i va a parar a un lloc que podria ser el cel, el purgatori o algun més enllà similar. Però aquesta peculiaritat no la comparteix amb la resta de les narracions que completen la secció. En “Música negra”, per exemple, el que és estrany no és la localització sinó uns fets que, només estirant l’argumentació, podríem connectar amb el més enllà. En qualsevol cas, malgrat aquesta divisió i les diferències que s’hi puguen al·ludir per a justificar-la, el que predomina en el conjunt del volum és una certa unitat en unes narracions que reprenen temes, personatges i motius constantment.

L’estil de Faulkner exigeix del lector l’esforç de reconstrucció d’una història que s’hi narra amb canvis de veu i de punts de vista, i amb una sintaxi de períodes llargs i sinuosos. En els relats trobem, concentrada, la mateixa incomoditat que planteja habitualment el seu monòleg desbordant, les associacions subjectives, la sintaxi tibada fins al límit i la fragmentació. De vegades, és la tria del narrador, la que provoca que el lector s’hi haja d’implicar en la construcció del sentit. Com per exemple en aquelles ocasions en què opta per un narrador ingenu, un xiquet normalment, que obliguen a l’esforç de recuperar la veritable trama que s’oculta sota la interpretació innocent que en fa l’infant. La prosa de l’autor nord-americà —que en ocasions juga amb l’experimentalisme joycià, però que més sovint navega els períodes proustians— combina l’èpica amb l’esperpent, com també combina registres lingüístics. Perquè recorre a un ampli ventall de variants que inclouen la llengua culta, innovadora i agosarada; la llengua poètica, de vegades hermètica; però també les variants més col·loquials, les dels registres orals o, fins i tot, l’argot —especialment el dels negres.

En Contes podem trobar alguns dels relats més antologats de l’autor nord-americà, com per exemple “Crema de graners”, “Una rosa per a l’Emily”, “Wash” —que se suposa que és el germen d’Absalom, Absalom!—, “Doctor Martino” o “Música negra”. I l’evidència que Faulkner va reeixir també en el relat breu, una forma que considerava la més exigent després de la poesia. La capacitat de comprimir el seu univers, èpic i tràgic alhora, és patent en aquestes narracions de gran intensitat literària.