El barco faro1-smush

Siegfried Lenz
El barco faro
Traducció de Belén Santana
Impedimenta, Madrid, 2014

Tenia raó Marcel Reich-Ranicki quan deia que Siegfried Lenz (Lyck, Prússia Oriental, 1926) era un «velocista nat» que s’havia entestat a convertir-se en un «corredor de fons» i és que la intensitat i la força evocadora dels seus contes i nouvellesEl legado de Arne (Akal, 2002), per exemple, és una depurada i colpidora tragèdia breu— es dilueix, en certa manera, en les narracions llargues; i això, a pesar que l’autor prussià és conegut, sobretot, per la novel·la Lección de alemán (1968).

En els relats d’El barco faro (1960) estan ja algunes de les constants de l’obra de Lenz: la guerra com a escenari de fons, la culpa i el compliment obsessiu del deure, però també la compassió i la memòria en contrapartida. El pare autoritari —la representació del poder— adopta la figura més responsable i assenyada, i la més torturada, del text que obre i dóna títol al llibre: en l’última guàrdia del vaixell far, el capità Freytag ha de mantenir un delicat equilibri entre la tripulació i els tres delinqüents sense escrúpols que, sense saber-ho, han rescatat d’una embarcació avariada. El conflicte pare-fill és tractat amb un cert distanciament en El hijo del dictador, sàtira d’un dèspota africà i del fill arribista. La simulació, la crueltat i l’aire asfixiant d’un règim totalitari fan aguantar la respiració durant les nou pàgines d’Un amigo del Gobierno.

Amb una prosa sonora i amb volum, salpicada d’imatges poderoses, molt visuals, Lenz manté des de les primeres línies un suspens angoixant —El plato preferido de las hienas, Accidente en Nochevieja o Los humores del mar—, sorprèn amb efectes inesperats —com en El brazo más largo, Un riesgo para los Papás Noel o El principio de algo, un dels millors contes del volum— i dibuixa individus turmentats o afligits, però entranyables, amb traços quasi dickensians: un jove soldat que «con una especie de ternura desenvuelta, sujeta una pistola ametralladora», el propietari d’un bar «situado tras la barra, como si cumpliese cadena perpetua», un home «ligero como un jinete» o el rostre d’una jove que «tenía algo de furtivo y predador». En ocasions, l’autor opta per l’humor negre, com en el sorprenent El Doctor Diversión, però, en general, l’atmosfera és freda, boirosa, portuària; sovint sorolls desagradables interrompen oportunament l’acció: el so d’una cisterna o el xerric agut d’una fregadora «como el de un enorme insecto atrapado que abatiera sus alas duras y heridas».

Menys famós fora d’Alemanya que els Nobels Heinrich Böll o Günter Grass, companys de generació i tots tres membres destacats del Grup 47, Siegfried Lenz no ha estat traduït encara per cap editor nostrat; una llàstima, perquè ens agradaria poder llegir en català aquesta escriptura cotonosa, lenitiva i vibrant.

També et pot interessar: