Mikhaïl Bulgàkov
Els ous fatídics
Traducció de Jaume Creus
Comanegra, Barcelona, 2022
Algunes obres, encara que posseeixen elements fantàstics que resulten determinants en la trama, encaixen millor en altres gèneres que no en els que tradicionalment s’han considerat de la fantasia. Així, per exemple, La senyora Caliban de Racel Ingalls és, sobretot, una novel·la intimista i romàntica, per molt que l’amant de la protagonista siga un ésser gegantí d’origen extraterrestre. Una cosa pareguda succeeix amb Els ous fatídics, de Mikhaïl Bulgàkov, una narració amb recursos de la ciència ficció que és una sàtira de l’intervencionisme comunista sobre tot tipus de sabers —el govern soviètic «proclamà que la literatura era una arma d’Estat», recordava Nabòkov en el seu Curs de literatura russa. En la novel·la de Bulgàkov, l’arma és un descobriment científic del qual s’apropien les autoritats, un invent que utilitzaran prematurament amb conseqüències desastroses. Publicada en 1925, Els ous fatídics anticipa, tal com comenta Jaume Creus en el pròleg, les amenaces i la repressió que el règim de Stalin exercí sistemàticament i implacable contra qualsevol manifestació de discrepància. No és estrany, doncs, que l’escriptor de Kíev recorreguera al terror per a parodiar aquest rerefons inquietant.
En Els ous fatídic, l’existència monòtona del professor Vladímir Pèrsikov, reputat zoòleg expert en amfibis, es veu alterada quan descobreix, per casualitat, el que de seguida serà batejat ampul·losament com el «raig de la vida», un feix lluminós que accelera l’activitat dels organismes inferiors, que es multipliquen i creixen amb una rapidesa inusitada: sota aquest influx, les amebes es feien el doble de grans i eren «més vivaces i malignes» que les altres. La notícia prompte es fa pública, tot un reguitzell de reporters locals i estrangers persegueixen el científic; i el Kremlin, que ha fracassat en la lluita contra la pesta aviària que assota les granges, requisa les cambres fosques de l’embriòleg per a covar ous de gallina que, per una confusió, resulten ser de rèptils. El resultat és una catàstrofe: una plaga d’anacondes, de boes aquàtiques i de cocodrils immensos i famolencs assola gran part del territori i Moscou es declarada ciutat en estat de guerra. Tot i no ser-ne el responsable, el biòleg sucumbeix a l’atac d’una multitud furibunda.
Lluny de la complexitat d’El mestre i Margarita, la gran novel·la de Bulgàkov, Els ous fatídics és una peça breu en què ja es troba la combinació de fantasia i realisme i la manera d’emprar el grotesc que vinculen l’autor amb les avantguardes de començaments de segle XX i que el connecten també amb Gógol i la tradició literària russa. Es pot interpretar, com planteja Natalia Arsentieva, que l’enfrontament entre rèptils i humans és una al·legoria de la situació de la Rússia comunista en la dècada de 1920, quan el poder estalinista es regira contra alguns dels mateixos revolucionaris; en qualsevol cas, és un recurs efectiu que marca el clímax d’aquesta farsa quasi canònica en què es ridiculitzen polítics arribistes i ineptes, però també periodistes, estudiants universitaris, ajudants de laboratori, grangers, soldats, i tota una sèrie d’individus noctàmbuls que pul·lulen pels carrers de Moscou. Cap personatge d’Els ous fatídics no cau realment bé al lector, però Bulgàkov va saber-hi perfilar la diferència entre la sorruderia de Pèrsikov, fumador empedreït —amb «els dits embrunits pel tabac»— i investigador de mena, del filibusterisme i la barroeria dels responsables dels departaments de sanitat i agricultura soviètics. Al final, el bullici moscovita —el brogit del trànsit, els llums intermitents i els reflexos en el paviment i en els vidres— s’imposa a la soledat de l’irritable i alhora clarivident professor Pèrsikov.
